El camí de l’esperança (Pietro Germi, 1950)

Imagen

Un relat cru de la postguerra europea. Un poble sicilià pateix el tancament d’una mina, que és la principal font de la seva riquesa. Els homes es queden a l’atur i les famílies es desesperen. Arriba providencialment un transportista que organitza un viatge fins a França amb la promesa de feina segura per qui vulgui. El cost del viatge es elevat però un grup nombrós format d’homes i famílies senceres inicien el viatge que, en bona part del trajecte, és fa en condicions deplorables i clandestines. Els viatge és ple d’incidències que posen a prova l’estabilitat dels emigrants (són víctimes d’una estafa, retinguts per la policia, treballen d’esquirols, etc.) i alguns acabaran rendint-se a les penalitats.

Magnífic retrat coral de l’emigració i tot el que això comporta: desarrelament, pobresa, disputes, pèrdua dels proòs referents, vulnerabitat… El guió està construït a mode de road-movie, alternant les incidències de caire social amb les circumstàncies personals dels diferents personatges (una jove parella que s’acaba de casar, un home vidu amb els dos fills, una dona adúltera, etc.). A banda de les incidències dels protagonsites, són interessant les figures més secundàries, com el sindicalista que denuncia el capitalisme i anima els treballadors a ocupar les mines, el transportista desaprensiu o la parella d’enamorats que s’estimen sota la llum de la lluna mentre un veí canta una versió bellíssima del Casta Diva en una escena tremendament lírica. Bona realització de Pietro Germi, en ple moviment del Neorealisme italià, amb infuència del cinema soviètic visible en molts contrapicats, contrallums i els rostres curtits de la classe treballadora. Una bona pel·lícula a descobrir.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Scena del film "Il cammino della speranza" - Pietro Germi - 1950 - Chicco Coluzzi e altri due bambini

Il cammino della speranza

PER VEURE EL FILM

El cammino della speranza a NoireStyle

Anuncis

Il sole sorge ancora (Aldo Vergano, 1946)

Després de l’armistici del 1943, els soldats italians tornen a casa. Cesare, un d’ells, arriba al seu poble i es troba amb un panorama desolador: molts joves han mort a la guerra i per tot arreu es veu misèria i files de refugiats que van amunt i avall. Les tropes alemanyes són a punt d’ocupar la regió i mentre tant alguns joves del poble creen un escamot partisà. D’altra banda, una família de la noblesa, propietària d’un forn de totxos, porta una vida frívola, al marge del conflicte, confiada en els seus privilegis i la pervivència d’unes formes de vida tradicionals basades en l’explotació sobre dels treballadors. El film és un relat coral en un moment polític i social convuls: testimonis de la caiguda del règim feixista, de l’ocupació nazi, dels horrors de la guerra, de la lluita dels partisans i sobretot, de la sensació que les estructures social tradicionals s’estan esquerdant i que el món que està sorgint serà molt diferent.

Amb una estètica molt realista, semblant a un documental, assistim a històries creuades (els comtes i la seva filla; Cesare, la seva enamorada i el germà d’ell, un estraperlista; l’oficial nazi (un increïble personatge caracteritzat com a sofisticat, elegant, cínic i molt pervers), el capellà i així un munt de gent que conformen una visió rica en matisos i detalls, però sobretot amb la idea que la lluita és del poble (“L’honor d’Itàlia està en el poble”, que diuen en un moment donat). La trama no deixa descans i destaquen moltes escenes brillants que fan del visionat d’aquest film un torrent d’inventiva. La fugida de Cesare d’un prostíbul; els nens que, mentre fan un ninot de neu, espien els alemanys; la mort d’un parell de partisans convertida en un delirant espectacle nocturn; el funeral del nen petit, la batalla final al voltant del polvorí, i així un munt d’imatges filmades amb molt de talent que fan d’aquesta desconegudíssima producció italiana una veritable obra mestra del periodista, guionista i director Aldo Vergano, a l’alçada dels títols més reputats dels Rossellini, Visconti o De Sica.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Il sole sorge ancora (VOSE) a Hawkmenblues

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

La sal de la terra (Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, 2014)

Un documental sobre la figura del fotògraf Sebastião Salgado. Repassa l’obra i la seva especial manera de treballar, sempre a prop de les persones, sempre a prop dels marginats. En realitat, és molt més que això; amb una narració pausada, atenta als detalls, veiem passar una determinada mirada al món, a allò que és essencial. Reportatges que l’han fet famós, com les mines d’or a cel obert, els genocidis entre hutus i tutsis, els camps de refugiats africans de les Nacions Unides, la guerra de Iugoslàvia, els pobles indígenes de sudamèrica, les tribus de l’Amazones o la Polinèsia i la seva darrera gran creació, “Genesis”. En fi, la visió humana dels horrors i la generositat.  Fascina veure la seva capacitat per a l’empatia amb la gent que pateix el dolor i la connexió amb gent de tota mena de cultures del món;  tot això, a banda del talent com a fotògraf.

No estem davant exactament d’un documental biogràfic, sinó d’una recreació visual en clau poètica sobre l’essència de l’ésser humà i la seva relació amb el medi natural (l’home és la “sal de la terra”). El gran missatge: al marge de les guerres i de l’especulació, en les societats humils és possible viure amb un temps diferent, amb respecte a les persones i als éssers vius i malgrat totes les misèries que són recollides pel gran fotògraf és possible transmetre un missatge d’esperança. L’episodi de la regeneració forestal a la finca de la família Salgado és un exemple magnífic. Molt recomanable.

ON VEURE EL FILM?

http://200peliculas.tumblr.com/post/117513967771/1831-the-salt-of-the-earth-wim-wenders

 

A cavall del tigre (Luigi Comencini, 1961)

A cavallo della tigre (1961 film).jpg

Revisitació (molt) lliure del Càndid de Voltaire, en aquesta comèdia dramàtica d’un pobre home que simula (sense malícia) un petit delicte i és denunciat (de bona fe) per un desconegut. Després, és jutjat i sentenciat a tres anys de reclusió. Un cop a la presó, entra en l’espiral del Sistema de la qual serà molt difícil sortir-ne- La bonhomia li juga una mala passada i, sense voler, escapa de la presó i, sense ganes, es converteix en l’enemic públic número u de la societat, ell, un pobre desgraciat. La pel·lícula és trepidant, plena de situacions i girs sorprenents, sempre víctima de les actituds d’optimisme i bona (i mala) fe de la gent. Perquè més enllà de les aparences, mai no saps qui hi ha al darrere d’un uniforme. I perquè en els marginats dels sistema és on pots trobar les xarxes de la veritable solidaritat.

Click the image to open in full size.

DOUBLE BILL- A CAVALLO DELLA TIGRE (JAILBREAK) (Comedy) (1961)

 

ENLLAÇOS

Descarrega’t la pel·lícula a Hawkmenblues

Crònica dels pobres amants (Carlo Lizanni, 1954)

Crònica social de les classes populars en un barri de Florència durant els anys de l’auge del Feixisme. L’estil neorealista emmarca històries quotidianes dels veïns d’un carrer; de vegades, són històries sentimentals i, de vegades, polítiques. El catàleg dels personatges és molt variat, des dels més polititzats, partidaris feixistes o antifeixistes, fins els més apolítics, com els joves amants. Prostitutes, usurers, artesans, etc. conformen un microcosmos que és una metàfora de la història d’Itàlia durant un temps de completa convulsió social. De totes maneres, el gran protagonista és el carrer, la vida al carrer. Impagable els moments que l’assistent d’una senyora que sempre està al llit li va narrant tots els esdeveniments que estan tenint lloc al carrer.  La trama se succeeix àgilment, succeint escenes de melodrama i de comèdia amable, però assoleix un nivell extraordinari en la llarga seqüència nocturna de violència política als carrers quan els camises negres surten a la caça dels opositors polítics. Molt bona.

PER VISIONAR-LA

Cronache di poveri amanti (C. Lizzani, 1954) DVDRip VOSE

 

Els anys rugents (Luigi Zampa, 1962)

Visió crítica del Feixisme italià en clau de sàtira. Els jerarques polítics d’un petit poble confonen el representant d’unes assegurances -un magnífic Nino Manfredi- amb un comissari polític que vindria per inspeccionar els avenços en les polítiques socials del Partit Nacional Feixista.  En realitat, els polítics locals són una colla de mafiosos mediocres, hipòcrites i corruptes que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Per complaure al partit i sortir ben parats, munten un simulacre de societat feixista (pintades al carrer, enquadrament de la població en desfilades, etc.) però tot tan improvisat i fals que resulta clarament una impostura ridícula, com quan traslladen els mateixos caps de bestiar d’una granja a una altra per simular l’increment de la producció i l’opulència alimentària. La pel·lícula és plena de situacions equívoques i, en general, força divertides, però la pantomima no fa més que posar en evidència la buidor del règim feixista. L’escena final és molt emotiva, amb el protagonista, el nostre agent comercial, tornant a Roma en tren i, mentre és assegut al vagó, llegeix una carta personal que un pobre home li ha lliurat per fer-la arribar directament a Mussolini i on explica les misèries de la vida a províncies. La lectura en veu alta de la carta i la càmera retrocedint lentament pel passadís del vagó constitueixen un final inoblidable.

 

Anniruggentifilm.png

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.ar/2014/03/gli-anni-ruggenti-luigi-zampa-1962.html