No visquem més com esclaus (Yannis Youlountas, 2013)

Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:

  1. La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
  2. L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
  3. L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
  4. La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
  5. Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.

El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme.  En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.

No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.

Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.

ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català

Els Alps (Giorgos Lanthimos, 2011)

https://i1.wp.com/smellslikescreenspirit.com/wp-content/uploads/2012/06/Alps-460x655.jpg

Estranya i bizarra la nova producció del director grec més internacional, Giorgos Lanthimos, l’autor de Canins. Aquí, una nova immersió en les profunditats de la comunicació humana quan s’arriba a l’extrem de l’alienació: un col·lectiu de quatre persones: una gimnasta i el seu entrenador i un metge i una enfermera substitueixen persones que han mort davant del seu entorn més proper (família, amics, etc.) per tal d’ajudar-los a superar el dolor. Vesteixen com els difunts, copien la seva manera de parlar i els seus gustos i vicis. Són una filla davant del pares o l’amant d’un dels membres d’un matrimoni. Els professionals i les famílies simulen que el difunt segueix viu. La simulació els porta a creure que els suplantadors són les persones difuntes i, poc a poc, van refent les seves vides a partir de la representació de la mentida però amb el risc que cada cop necessiten anar més enllà en la simulació. Els propis suplantadors es van submergint en el seu paper de manera cada cop més convincent.

La pel·lícula de Lanthimos és complexa, de difícil interpretació; fins i tot, desagradable. Els actors/personatges actuen de manera autòmata, a la manera de Robert Breson, per entendre’ns. Les situacions són fosques, tenen una aparença de normalitat, però en realitat tothom està desequilibrat. Transmeten la idea de l’alienació i la incomunicació: les intimitats són forçades, el dolor emocional és una mera representació, el sexe és artificiós i buit. Tota la pe·lícula és trista i sòrdida. Admet molts interpretacions, però totes pessimistes. La generositat acaba barrejada amb l’egoisme, fins a fer-se indestriable. Interessant producció del cinema europeu actual però més aviat desagradable. No apta per a totes les persones.

https://i1.wp.com/2.bp.blogspot.com/-6awyNlGwnPE/TsT6cxo3LCI/AAAAAAAABRk/hPh9g6CyHeU/s1600/ALPS2.jpg

https://i1.wp.com/www.filmofilia.com/wp-content/uploads/2011/08/Yorgos-Lanthimos-Alps-Movie-Photo.jpg

http://t2.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcQ0QTys1VnHJ48OeO8P9SFysVkMDyhKcBUOKYcqIMBnI4YU6B6IPzCPPMH-

ENLLAÇOS

enllaç d’Alps en versió original en grec més subtítols en espanyols (via Torrent)

Les llavors del desembre (2009)

https://lallumllibertaria.files.wordpress.com/2012/07/decemberseeds2.png?w=195

Chris Marker, una de les figures clau del cinema experimental del segle XX,  podria ser l’autor (amb més de noranta anys d’edat) d’aquest film documental de poesia visual sobre la situació de crisi social i política que es viu a Grècia. Segons altres fonts, l’autor podria ser un altre, Panagiotis Karagiorgas, un director amic d’un anarquista que va ser mort per la policia al 2008 i en homenatge al qual realitza aquesta obra de videoactivisme. A hores d’ara no se sap amb certesa l’autoria però, sigui qui sigui, el seu autor estructura un collage visual i sonor que barreja amb una estructura musical feta amb escenes de batalles entre manifestants i la policia, corredisses fugint dels gasos lacrimògens, assalt de les botigues capitalistes, cartells i pintades pels carrers, noticiaris de la televisió, etc. amb una composició basada en el xoc dels contrastos ideològics: rics versus pobres, consumisme desaforat versus pobresa…. Algunes imatges són molt reveladores i impactants; per exemple, una de nocturna que mostra el vestíbol d’algun gran edifici on hi ha parelles ben vestides (ells amb frac, elles amb vestits llargs) mentre el carrer es ple de joves antisistema. La banda musical és també una composició complexa en forma de collage, amb la successió de cançons d’estil hip hop o similar sobre la destrucció del sistema amb altres composicions més clàssiques per escollides per formar un contrapunt ideològic: “la dansa del sabre” o, més irònicament, la cançó “Smoke Gets in Your Eyes” en clara al·lusió als gasos lacrimògens. Entremig d’aquesta bogeria, Chris Marker, afegeix comentaris en primera persona o imatges subjectives i també alguns missatges escrits en fonts tipogràfiques de gran tamany i molt de contrast cromàtic. El resultat és la absoluta desmesura visual, l’esgotament mental, una composició apologètica de la lluita del poble grec. No té una narració lineal basada en el text sinó que impacta a nivell emocional, no pretén explicar res, ni convèncer sinó mostrar l’arribada de l’Apocalipsi i la força de la llavor de la rebel·lia.

https://lallumllibertaria.files.wordpress.com/2012/07/decemberseeds.jpg?w=261

ENLLAÇ (VOSE)

Catastroika (Aris Hatzistefanou i Katerina Kitidi, 2012)

Com a continuació natural del documental “Deutecràcia” on s’explicava la gènesi del deute públic grec que havia portat el país al desastre sorgeix aquesta “Catastroika” on es detalla el procés de privatització dels seus serveis públics. L’exemple val per a Grècia però també per a molts altres casos, com en el cas de l’Estat espanyol.

Les directores mostren els precedents europeus en la implementació de les polítiques de privatització massiva dels serveis públics i els resultats (sovint catastròfics) que les companyen. Es comenta la importància dels factors polítics i econòmics en l’absorció de la RDA per part de la RFA, que portà, fins i tot, a tancar fàbriques de l’Alemanya oriental plenament rendibles davant les pressions de les seves competidores occidentals; la Rússia de Yeltsin posterior al cop d’estat de 1993, la privatització dels ferrocarrils anglesos ordenada per la premier Margaret Tatcher, on es va portar fins a les seves últimes conseqüències la política de trencament dels sindicats i de la classe treballadora; la privatització de l’aigua a França, etc. Ara però, la novetat és que les grans corporacions i bancs europeus són capaces d’executar veritables cops d’estat i posar al capdavant dels governs homes de palla per realitzar polítiques privatitzadores sense escrúpols; en el cas grec: es ven tot el país. Es mostra que la factura de les privatitzacions l’acaben pagant sempre els ciutadans, a costa de la disminució constant del seu nivell de vida i de l’empitjorament de la qualitat d’aquests serveis.

El documental és molt bo, pel seu to planer que entendrà qualsevol persona i, a banda de repassar els diferents casos europeus de privatitzacions en massa, és especialment brillant a l’hora de desmuntar alguns tòpics sobre l’excel·lència de la gestió privada dels serveis públics. Un altre al·licient és la gent de nivell que hi surt entrevistada: Naomi Klein, Ken Loach o Slavoj Zizek, per citar-ne alguns dels coneguts. És del tot segur que aquest és un dels documentals de l’any.

 

VEURE’L EN LÍNIA

 

Deutecràcia (Katerina Kitidi i Aris Hatzistefanou, 2011)

Deutecràcia és un dels documentals de referència per descobrir un dels focus principals de la crisi econòmica a Europa. Grècia, un dels països que conformen l’espai dels països porcs (PIGS, en anglès; l’acrònim de Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya -Spain-), víctima d’un deute extrem que empobreix el nivell del vida dels ciutadans a canvi d’enriquir les corporacions, els bancs, els polítics… Elaborat pels periodistes Katerina Kitidi i Aris Hatzistefanou i distribuït sota llicència de creative commons a través d’Internet, presenta un panorama evolutiu del país hel·lènic després de la Segona Guerra Mundial.

Es un documental interessant, tot i que la narració és molt fragmentària i de vegadeses es perd una mica el fil d’allò que és essencial. Es mostren els interessos ocults d’alguns països que es presenten davant l’opinió pública com generosos, com el govern alemany, que obliga el govern grec a la compra d’armament germànic a canvi dels fons de rescat o la cínica terminologia de la diplomàcia nordamericana quan de vegades imposa el concepte de deute odiós que no cal pagar o de vegades l’amaguen, segons que els convingui als interessos geoestratègics. En fi, un dels molts documentals que actualment intenten aportar una mica de llum al tema de la crisi econòmica.

VEURE’L EN LÍNIA:

Ullals (Yorgos Lanthimos, 2009)

Aquesta és una pel·lícula força inquietant. Uns pares autoritaris eduquen els seus tres fills en un ambient totalment tancat a l’exterior, ocultant-los qualsevol aprenentatge que pugui comportar la seva emancipació. Aïllats de tot, sota una aparença de pares exemplars. En aquest ambient malaltís, el significat de les paraules és subvertit -genial aquesta part de l’argument-, se’ls treu tot significat i esdevenen eines brutals d’alienació completa.

Aquest film grec és molt dur, porta a l’extrem el plantejament de la família autoritària com una institució de repressió salvatge amb conseqüències catastròfiques. És d’aquestes pel·lícules que quan les veus no acabes d’entendre-les però després, al cap del temps, no les oblides sinó que t’acompanyen i et fan pensar sobre el que has vist. (Moltes gràcies a l’amic Jordi B. que me l’ha recomanada).

TRAILER

ENLLAÇOS (vose)

http://www.megaupload.com/?d=M5ELPCQY
http://www.megaupload.com/?d=OIUYJJIL
http://www.megaupload.com/?d=292CPPPO
http://www.megaupload.com/?d=1IDBMGHH
http://www.megaupload.com/?d=A03HOPQR
http://www.megaupload.com/?d=TBSEZRXP

Subtítols
http://www.megaupload.com/?d=SUJ9XWE8