Recreació feliç d’un barri popular durant la vigília i el dia de la festa nacional francesa: el catorze de juliol. La parella de joves protagonistes: ell, un taxista; ella, una florista. Ells dos i el seu amor sensual, juganer i divertit. Els veïns són les porteres xafarderes, els carteristes simpàtics, el taxista del gosset, el milionari borratxo, el comptable irritable, la família puritana i, sobretot, un munt de nens que juguen i corren pels carrers; les botigues i els mostradors; la pluja i els paraigües; la música. Poca història hi ha: l’aparició d’una antiga núvia i les seves males companyies crea un conflicte entre els enamorats. En realitat, el gran protagonista és la felicitat, la vida al carrer, la moral llibertària… Els balls, les carícies, els petons, les abraçades, el desig dels cossos. René Clair en el millor moment de la seva carrera signa aquest film coral ple de creativitat visual i sonora (com en l’abraçada de la parella protagonista al ritme de trons i llampecs) i de simpatia pels personatges més humils (com els gags sobre l’ofici dels carteristes). Un film alegre i vitalista per descobrir i disfrutar.
Extraordinari film sobre una professora d’història d’un institut i sobre una classe amb joves complicats i amb molta diversitat (ètnies, religions, etc.). Res de nou: l’alumnat escolta música amb els cascos posats, juga amb el mòbil tota l’estona, xinxa les companyes, crida, fa bromes pesades i, mentre tant, les dues alumnes que són realment estudioses viuen marginades per la resta. La professora és una dona de mitjana edat a qui agrada la seva professió; imposa la seva autoritat a classe, però sense cridar ni perdre els papers. Intenta ensenyar la història amb rigor, però davant d’unes alumnes que estan completament desmotivades i sense autoestima. Llavors se li ocorre que tota la classe es presenti a un concurs nacional sobre tema concentracionari. Com no podia ser d’altra forma, les alumnes reben l’encàrrec amb apatia, però poc a poc l’encàrrec es converteix en projecte enriquidor i apassionant. La pel·lícula recull magistralment aquesta evolució dels joves: el del treball col·lectiu, amb companyes que no formen part del petit grup d’afinitat; les diferències deixen de ser un problema i esdevenen un valor afegit; descobreixen l’empatia per les persones que pateixen (encara que no les coneguin); es posicionen críticament sobre la memòria històrica, etc. No espereu escenes de sexe ni de violència gratuïta sinó una sensible reivindicació de l’educació en la transmissió dels valors socials, sobre l’ofici d’educar i sobre la necessitat de la memòria històrica. Una realització cinematogràfica molt àgil i unes interpretacions creïbles per part de tots els actors fan d’aquest film una obra rodona ben narrada i molt agradable de veure.
El darrer film del gran Ken Loach. Una biografia de l’activista irlandès James Gralton que als anys vint i trenta va crear un centre social en una zona rural, que es dedicava preferentment a l’ensenyament del ball. El ball com un element de la cultura popular que servís per a la transmissió dels valors de classe i de poble. Les forces vives (els terratinents, l’església catòlica, la policia, etc.) els acusen d’estendre els ideals subversius del comunisme i de l’ateisme i els fan la vida impossible. El cert és que no van del tot desencaminats perquè la solidaritat dels amics de Jimmy es posa a prova en les accions col·lectives contra els desnonaments d’algunes famílies de les seves terres. La pel·lícula està basada en fets reals. El personatge que retrata Loach va existir històricament i, de fet, és l’únic activista que va ser deportat (als Estats Units) sense un judici previ. La recreació de Ken Loach és impecable en l’ambientació històrica (els escenaris, el vestuari, els paisatges, la llum, etc.), encara que té el problema d’una realització molt fluixa, on tots els personatges no només són molt maniqueistes -una característica habitual del director anglès- sinó força superficials i més aviat poc creïbles. L’argument no acaba de rutllar i es desinfla al poc de començar. La història d’amor, ficada amb calçador, entre el protagonista i una noia de qui està enamorat tampoc no s’acaba de desenvolupar satisfactòriament. A nivell polític té la gràcia de mostrar un centre social autogestionat de fa cent anys. Una llàstima perquè el veterà director anglès té una sòlida carrera a les seves espatlles i ha fet pel·lícules molt millors.
El procés d’emancipació d’una noia, l’Agnès, i el seu aterratge al món real, el del capitalisme i la despersonalització. Abandona la casa dels pares i s’instal·la amb la seva amiga Florence compartint pis en un bloc d’una barriada suburbial. L’arribada a la nova casa no pot ser més depriment perquè es troben amb la desgràcia d’una dona que s’acaba de suïcidar llençant-se de dalt baix des d’un balcó. El pitjor és que el porter ni s’immuta: una més en el que porten d’any i -afegeix- allí viuen moltes persones que se senten soles i deprimides (mestresses de casa, gent gran, etc.). Però la violència és per tot arreu i la protagonista no deixa de trobar-se-la pel carrer i a la feina: atracaments, assassinats, violacions… La gent sembla embogida. A l’oficina, la feina no pot ser més alienadora, amb la seva rutina gris dels horaris i els fitxatges, l’abús i el sexisme per part dels caps, etc. Una companya és acomiadada sense miraments per no sotmetre’s a l’assetjament sexual del seu superior. L’Agnès llavors entra al comitè d’empresa per millorar les condicions de treball de totes les companyes, però l’amo la vol fora de l’empresa i no dubta a practicar-li el mobing. Així, poc a poc, la nostra jove, dolça i generosa, descobreix la foscor, l’amargura i la falta d’empatia. És que s’ha perdut la consciència de classe? S’ha perdut el valor de la solidaritat? Violència verbal, violència física, violència sexual, violència laboral… tot és violència en la vida de l’Agnès. Acabarà suïcidant-se, com la veïna? Embogint, com alguns desconeguts del carrer? Respondrà amb més violència? O lluitarà com a dona, com a treballadora i com a pobre? En aquest interessant film de Jean-Claude Brisseau se’ns mostra de ple la violència del sistema capitalista, l’aïllament i alienació de les persones en pisos de blocs i de carrers despersonalitzats. La història de l’Agnès és la història d’un sistema polític, social i econòmic.
Un documental sobre la figura del fotògraf Sebastião Salgado. Repassa l’obra i la seva especial manera de treballar, sempre a prop de les persones, sempre a prop dels marginats. En realitat, és molt més que això; amb una narració pausada, atenta als detalls, veiem passar una determinada mirada al món, a allò que és essencial. Reportatges que l’han fet famós, com les mines d’or a cel obert, els genocidis entre hutus i tutsis, els camps de refugiats africans de les Nacions Unides, la guerra de Iugoslàvia, els pobles indígenes de sudamèrica, les tribus de l’Amazones o la Polinèsia i la seva darrera gran creació, “Genesis”. En fi, la visió humana dels horrors i la generositat. Fascina veure la seva capacitat per a l’empatia amb la gent que pateix el dolor i la connexió amb gent de tota mena de cultures del món; tot això, a banda del talent com a fotògraf.
No estem davant exactament d’un documental biogràfic, sinó d’una recreació visual en clau poètica sobre l’essència de l’ésser humà i la seva relació amb el medi natural (l’home és la “sal de la terra”). El gran missatge: al marge de les guerres i de l’especulació, en les societats humils és possible viure amb un temps diferent, amb respecte a les persones i als éssers vius i malgrat totes les misèries que són recollides pel gran fotògraf és possible transmetre un missatge d’esperança. L’episodi de la regeneració forestal a la finca de la família Salgado és un exemple magnífic. Molt recomanable.
Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:
La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.
El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme. En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.
No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.
Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.
ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català
Original i definitivament fascinant road movie de l’esposa d’un cònsol francès en cerca d’un sentit veritable a la seva existència. Una dona de mitjana edat, atractiva i intel·ligent, que es guanya la vida amb el comerç il·legal de plomes d’aus exòtiques que ven a una botiga de Paris. Coneix casualment una colla de joves que (dos homes, dues dones i un nen petit) viuen en comuna preparant-se per accedir a una vall molt remota a l’interior de Nova Guinea encara no cartografiada, però pel testimoni d’algunes persones aborigens podria tractar-se del paradís. Sigui com sigui, aquesta dona conviu amb la colla de hippies i accedeix a una nova forma de vida, cada vegada més primitiva amb el descobriment de les substàncies estupefaents o de l’amor lliure. Amb aquests nous a amics assisteix a festivals de les tribus aborigens davant les quals es rendeix a la fascinació pels seus rituals de felicitat i festa.
La pel·lícula de Schroeder, rodada tota ella en paratges naturals i barrejant imatges de ficció amb documental és pura admiració per la bellesa i sensualitat de les societats primitives amb escenes de gran valor etnogràfic. El viatge cap al paradís d’aquest grup és un procés de renúncia progressiva de l’enorme equipatge (material i espiritual) que duen a sobre en la sortida. Surten en un vehicle tot terreny, després viatgen en cavall i finalment a peu. Els diners, les ambicions, els prejudicis, etc. es van llençant en favor d’una cerca de l’espiritualitat i de la felicitat. El contacte amb les tribus primitives els provoca un xoc cultural, no exempt també de lúcides reflexions crítiques sobre la veritable organització social en les societat primitives més enllà de les aparences; per exemple, sobre el rol que hi exerceix la dona. La recreació amorosa de Schroeder en el maquillatge, el vestuari, les danses, els costums, etc. dels aborigens troba una complicitat en la fotografia bellíssima del català Néstor Alemdros i en la música de Pink Floyd. Una pel·lícula molt maca.
ENLLAÇOS
Versió original, en dos fitxers. Descarregar amb el programa eMule
Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.
Film de recreació històrica de la figura de Jules Bonnot i la seva banda propera a l’anarquisme que durant els anys 1912 i 1913 van cometre diversos atracaments i assassinats a bancs, burgesos, notaris, especuladors, etc. que van trasbalsar l’opinió pública per la seva audàcia en les accions; com quan van ser els primers a emprar un automòbil per realitzar un robatori. La policia va estar desorientada als primers mesos per la gran mobilitat de la banda fins que l’ús de confidents va permetre capturar progressivament tots els membres. Alguns d’ells, però, van oposar una forta resistència armada atrinxerats en cases i només la superioritat d’efectius de les forces de seguretat va aconseguir apressar-los, en alguns casos vius i en altres morts. Els supervivents de la banda vans ser jutjats i la majoria foren condemnat a cadena perpètua o directament penjats.
El film de Fourastié recrea els episodis de formació de la banda al voltant de la redacció d’un diari anarquista i tota la sèrie d’accions violentes. Alguns dels treballadors del diari estan farts de la xerrameca dels teòrics anarquistes sobre la revolució i de la indiferència de molts companys de classe obrera que sempre es queixen de l’estat de les coses però mai no fan res. Llavors passen directament a l’acció armada. Narrada amb força salts argumentals, l’acció s’inspira força en els dibuixos que la premsa de l’època va publicar dels delictes i els recrea poderosament sense entrar en massa consideracions sobre el seu pensament polític; només ens mostra que aquests joves tenen una actitud nihilista i fatalista sobre el sentit de la vida. En realitat, més enllà del detallisme en la recreació històrica dels escenaris no acaba de convèncer aquest film pel maniqueisme amb què representa els personatges de l’anarquisme, sempre disparant i matant a sang freda. De totes maneres, costa de no veure-hi en aquest film certa influència de cultural del què estava passant al món al final de la dècada dels seixanta, amb la irrupció del jovent com un fort agent social. Els joves irats que fan la revolució de maig del 1968 són molt semblant als joves anarquistes que recull la pel·lícula.
La primera part de la trilogia del director austríac Ulrich Seidl sobre l’alliberament sexual. En aquest cas, una dona europea de classe benestant, mitjana edat, separada del marit i amb una filla adolescent amb la qual no té massa comunicació viatja fins a Kènia per fer turisme sexual. A la sortida de l’hotel, és assetjada per tota mena de venedors de souvenirs, però alguns joves també li ofereixen amor romàntic i sexe. L’oferiment és una evident impostura, però això no sembla importar-li massa a aquesta dona de vida frustrada que busca allò que no pot trobar al seu primer món, on encara domina la moral cristiana repressiva. La pel·lícula tracta críticament l’alliberament sexual, en aquest cas de les dones, que són capaces d’anar a l’altra punta del món per aconseguir sexe, però també de l’obsessió per l’amor romàntic al preu que sigui; de la tirania de l’estètica corporal, de les noves formes de colonialisme (en aquest cas dels serveis sexuals) gràcies a les diferències abismals de poder adquisitiu; de la hipocresia de les persones quan porten una doble vida… Seidl presenta la història d’aquesta dona amb una estranya barreja de sordidesa i de compassió, i pot resultar un film reiteratiu i previsible però no deixa de burxar en els sentiments d’aquestes dones d’uns cinquanta anys amb poca autoestima, les quals poden representar un estat d’ànim d’aquesta societat nostra on les persones porten una vida opulenta en quant a béns materials però emocionalment frustrades.
la llum llibertària 