És fugaç el temps de les cireres i no hi ha temps per al lament
Una història de l’eclosió del moviment anarquista després de la mort de Franco; el seu auge breu i la seva caiguda fulminant. Es valoren els principals esdeveniments polítics i socials compresos entre els anys 1977 i 1979, com el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el cas Scala i el Vè Congrés de la CNT; el pas de centenars de milers de seguidors a unes poques desenes de milers. I uns anys després, la ruptura sindicalista entre CGT i CNT, culmina el procés de fractura i decadència de l’anarquisme espanyol. Els testimonis són variats: Pepe Ribas, Àngel Bosqued, Ocavio Alberola, Emili Cortavitarte, Manel Aisa i molts més. Entre les idees expressades, el primer moment de vitalitat per la confluència oberta de moltes lluites fins aleshores clandestines (feminisme, alliberament sexual, defensa del territori, les nacionalitats, l’antifeixisme, etc.). Pepe Ribas, director de la revista “Ajoblanco”, explica molt gràficament com a Barcelona coincidien (i convivien) els escriptors del boom llatinoamericà amb els artistes de la Nova Cançó. Però va ser molt difícil integrar les grans figures de l’exili, els presos polítics amnistiats i els milers de joves no necessàriament anarquistes que procedien de les lluites socials. Hi ha qui considera el fracàs de l’anarquisme motivat per l’impacte de l’atemptat de la sala Scala, perpetrat per les forces d’ordre públic i atribuït a una acció anarquista. Altres apunten a causes endògenes, com el sectarisme i el desconeixement de la realitat. Fos com fos, l’etapa de fulgor llibertari va ser intensa però breu, fugaç com el temps de les cireres que deia la vella cançó de la Comuna de París.
Abans de la irrupció del cinema sonor, la ràdio ja era una realitat i abans encara ja existien les gravacions fonogràfiques. Aquestes gravacions solien destinar-se a les obres musicals però, en ocasions, també contenien representacions de petites peces teatrals. Pocs després de l’assassinat del lliurepensador, activista llibertari i educador Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre de 1909, es va portar a l’escenari del Teatre Apolo de Madrid l’obra d’Eugenio G. López “Sentencia y ejecución de Francisco Ferrer y Guàrdia”, i tot seguit, se’n feu un enregistrament sonor de tan sols sis minuts de durada. En un estil que ara ens semblarà completament encarcarat, assistim a la lectura de la sentència de Ferrer i Guàrdia, la visita de la seva dona i el posterior afusellament. Els diàlegs posen l’èmfasi en la responsabilitat política del govern d’Antonio Maura mentre Ferrer i Guàrdia és mostrat con una persona atea i defensora de la Idea i de l’Escola Lliure, prorepublicana i antimonàrquica. El deliri i el ridícul màxim apareixen en la cantaora histèrica que canta unes sevillanes. El to grandiloqüent del text i la declamació histriònica dels actors acosten aquesta representació teatral a la paròdia més que no pas la recreació històrica seriosa, tot i això, com a document arqueològic i donada la curta durada de la gravació val la pena escoltar-la.
Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases). En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.
Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.
Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.
El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.
En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.
Documental produït per Radio Nacional de España sobre la miliciana Rosario Sánchez Mora (1919-2008), cèlebre per la seva valentia i per haver-li dedicat un poema Miguel Hernández. Nascuda en una família humil, ingressa a les joventuts socialistes quan encara és adolescent i des de llavors, es dedica en cos i ànima al compromís polític. Conté emocionants talls de veu de la protagonista on explica les vicissituds de la guerra: la sublevació feixista de juliol del 1936, la instrucció militar en les unitats de xoc, la lluita a Somosierra en primera línia de foc, la pèrdua d’una mà, la dispersió de la família, etc. Reflexions sobre la participació de la dona a l’exèrcit, la violència de la guerra, les misèries de la postguerra… Molt ben realitzat, aquest documental radiofònic aplega la narració de Rosario en primera persona al costat de registres radiofònics dels anys de la guerra i la intervenció d’historiadors.
Curtmetratge boníssim sobre els mecanismes de la banca per assetjar els seus clients amb productes comercials agressius. El guió s’ha confeccionat recollint testimonis anònims de treballadors del sector i ha comptat amb la col·laboració del sindicat de la UGT. Es recull una escena d’una reunió especial per als directius i comercials de les sucursals de les entitats financeres, en les quals el conferenciant s’esplaia en mostrar com s’han de vendre les preferents i altres productes brossa, aparaular les inspeccions d’hisenda, ignorar els comitès d’empresa, etc. Està molt ben interpretat i el protagonista principal, el conferenciant, fa veritable por. Tot el que es veu al curtmetratge és pur cinisme i segurament el guió carrega una mica les tintes, acumulant en poc temps tota l’escòria moral dels bancs, però la realitat no deu seu gaire diferent del que ens mostra. Una obra del col·lectiu andalús Niños Cabra. Molt bo.
Una visió surrealista de les edats de la dona (infantil, juvenil, adulta, vella) visualitzades com els passos penitents d’una confraria religiosa de la Setmana Santa que condueix inexorablement al calvari i la crucifixió del model de la dona tradicional. Plantejada com una dialèctica feminista ofereix una representaciño de les situacións masclistes d’opressió que pateixen encara avui dia les dones. Les imatges són impactants, com tretes del Buñuel més corrosiu i el discurs, tot i ser previsible, no deixa de tenir plena v¡gència on les discriminacions són escandaloses en molts àmbits. Un curtmetratge força interessant.
Qui era Jorge Semprún? Supervivent al camp nazi de Buchenwald, membre del comitè central del Partit Comunista, ministre de cultura en democràcia, escriptor sobre la memòria, guionista de cinema, lluitador antifranquista en la clandestinitat… tot això i molt més. El documental de Yolanda Villaluenga per a la sèrie de RTVE “Imprescindibles” repassa l’empremta personal de Semprún sobre aquelles persones amb qui va viure (amics, companys de viatge, polítics, familiars, etc.) que és a la vegada una metàfora sobre la convulsa història d’Espanya a la segona meitat del segle XX, sobretot de la generació dels que van perdre la guerra. Un viatge apassionant confeccionat àgilment a partir d’entrevistes i imatges d’arxiu i talls d’entrevistes a persones conegudes (Bernard Henri Lévy, Costa-Gavras, Ives Montand, Santiago Carrillo, Juan Goytisolo, Josep Ramoneda, Xavier Folch i molts altres) i no conegudes (la cap del gabinet de la seva etapa al ministeri de cultura, nebots i nets francesos,amics, etc.) i, en particular, un muntatge realment brillant ple de recursos estilístics (com el pla-contraplà dialèctic entre Carrillo i Semprún, per citar-ne només un). Aquest documental és força emotiu més enllà del vessant polític i social de l’autor, en aquella altra part que dibuixa els perfil emocional d’una persona recentment traspassada a partir del record i els sentiments d’aquelles altres persones que l’han conegut i estimat.
VEURE EL DOCUMENTAL EN LÍNIA
Imprescindibles – Jorge Semprún: Semprún sin Semprún
La maleta mexicana és la història de tres capses de cartró perdudes durant dècades que contenien milers de negatius dels fotoperiodistes Robert Capa, Gerda Taro i David ”Chim” Seymour procedents de la seva estada a l’Estat espanyol durant els anys de la Guerra Civil. Amb l’exili, van ser tretes fora del país i lliurades al cònsol mexicà a Vichy que les va donar a un general espanyol que va marxar a Mèxic. Allí se’n va perdre els record fins que al 2007, gairebé setanta anys després, es van recuperar. El documental presenta la història d’aquesta redescoberta. Parla amb representants de museus fotogràfics, historiadors, supervivents de la guerra civil, descendents de les víctimes del conflicte, etc.
És un documental interessant per introduir-se en la figura d’aquests tres importants fotògrafs antifeixistes que han deixat una petjada notable en l’imaginari de la Guerra Civil espanyola. És un documental interessant, sí, però també molt dispers. Estructurat a la moda actual com un collage de molts talls d’entrevistes recollint històries i interessos diferents lligades (directament o de forma molt al·legòrica i general) amb els negatius i que explicades a través de declaracions curtes que es van entrellaçant les unes amb les altres sense que hi hagi una narració lineal. Així, per exemple, el documental s’obre i tanca amb una neta d’un desaparegut que assisteix a una exhumació de cadàvers de la guerra amb l’esperança de trobar-hi el seu avi. És una pinzellada sobre la difícil recuperació de la memòria històrica que enllaça amb la de la recuperació de les capses només en un sentit metafòric. Un munt de gent intervé durant el metratge, d’un munt de localitzacions diferents i que parla un munt de llengües o accents. Té gràcia el salt constant d’una història a una altra, però el resultat és una mica confús. Les fotografies recuperades es van mostrant però esdevenen una mera il·lustració als talls de veu. Només al final se’ns explica el fil argumental de la maleta pròpiament dita. El resultat és més aviat un espot promocional dels negatius i dels seus il·lustres fotògrafs.
Basilio Martín Patino és un dels millors documentalistes del cinema espanyol, especialitzat en la recuperació de la memòria històrica dels anys convulsos de la II República i la Guerra Civil. És l’autor, per exemple, de la mítica “Canciones para después de una guerra” que la dona d’un ministre de Franco va fer prohibir. A “Retablo…” trobem un collage de fragments de filmacions dels anys de la Guerra Civil, normalment dels noticiaris (que, en alguns casos, compten encara l’àudio original) i que van juxtaposades les unes després de les altres, amb l’afegit de cançons del moment com a banda sonora. Com a fet remarcable, no porta cap narració en off. És un criteri que Martín Patino va mantenir en altres obres seves i que li dóna un caire modern al documental. És pura emoció; tot t i el pas dels temps emociona sentir les veus originals dels protagonistes del conflicte: arengues militars, discursos polítics, consells a la població… Els republicans i els nacionals, els civils i els militars; la guerra, la violència, els bombardejos, la miseria, la propaganda, la solidaritat… un magnífic retaule sobre la història d’Espanya.
Extraordinari documental de recuperació de memòria històrica de la figura complexa de l’anarquista madrileny Felipe Emilio Sandoval, alias Doctor Muñiz (1886-1939). Paleta de professió i home d’acció, durant bona part de la seva vida comet diversos atracaments a ma armada i és empresonat. Durant la Revolució i la Guerra Civil espanyola esdevé un ferotge pistoler anarquista autor de diversos assassinats a sang freda. Durant el Franquisme forma part de l’Expedició dels 101 dels homes més buscats per la policia i de seguida és detingut i empresonat. Escriu una llarga confessió de 63 pàgines explicant i justificant les seves actuacions i després se suïcida a la presó. García-Alix realitza un impressionant treball de recerca documental en diversos arxius i després dirigeix aquest documental sobre la cara més fosca de la Guerra Civil i de la història de l’anarquisme espanyol. És un treball brillant i molt valent. Ben realitzat, àgil, no deixarà indiferent ningú.
la llum llibertària 