El tiempo de las cerezas (Juan Felipe, 2015)

329img51

És fugaç el temps de les cireres
i no hi ha temps per al lament

Una història de l’eclosió del moviment anarquista després de la mort de Franco; el seu auge breu i la seva caiguda fulminant. Es valoren els principals esdeveniments polítics i socials compresos entre els anys 1977 i 1979, com el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el cas Scala i el Vè Congrés de la CNT; el pas de centenars de milers de seguidors a unes poques desenes de milers. I uns anys després, la ruptura sindicalista entre CGT i CNT, culmina el procés de fractura i decadència de l’anarquisme espanyol. Els testimonis són variats: Pepe Ribas, Àngel Bosqued, Ocavio Alberola, Emili Cortavitarte, Manel Aisa i molts més. Entre les idees expressades, el primer moment de vitalitat per la confluència oberta de moltes lluites fins aleshores clandestines (feminisme, alliberament sexual, defensa del territori, les nacionalitats, l’antifeixisme, etc.). Pepe Ribas, director de la revista “Ajoblanco”, explica molt gràficament com a Barcelona coincidien (i convivien) els escriptors del boom llatinoamericà amb els artistes de la Nova Cançó. Però va ser molt difícil integrar les grans figures de l’exili, els presos polítics amnistiats i els milers de joves no necessàriament anarquistes que procedien de les lluites socials. Hi ha qui considera el fracàs de l’anarquisme motivat per l’impacte de l’atemptat de la sala Scala, perpetrat per les forces d’ordre públic i atribuït a una acció anarquista. Altres apunten a causes endògenes, com el sectarisme i el desconeixement de la realitat. Fos com fos, l’etapa de fulgor llibertari va ser intensa però breu, fugaç com el temps de les cireres que deia la vella cançó de la Comuna de París.

ON VEURE LA PEL·LÍCULA?

Descarregar-la a RebedeMule

Anuncis

El fusilamiento de Ferrer (Eugenio G. López, 1911)

Abans de la irrupció del cinema sonor, la ràdio ja era una realitat i abans encara ja existien les gravacions fonogràfiques. Aquestes gravacions solien destinar-se a les obres musicals però, en ocasions, també contenien representacions de petites peces teatrals. Pocs després de l’assassinat del lliurepensador, activista llibertari i educador Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre de 1909, es va portar a l’escenari del Teatre Apolo de Madrid l’obra d’Eugenio G. López “Sentencia y ejecución de Francisco Ferrer y Guàrdia”, i tot seguit, se’n feu un enregistrament sonor de tan sols sis minuts de durada. En un estil que ara ens semblarà completament encarcarat, assistim a la lectura de la sentència de Ferrer i Guàrdia, la visita de la seva dona i el posterior afusellament. Els diàlegs posen l’èmfasi en la responsabilitat política del govern d’Antonio Maura mentre Ferrer i Guàrdia és mostrat con una persona atea i defensora de la Idea i de l’Escola Lliure, prorepublicana i antimonàrquica. El deliri i el ridícul màxim apareixen en la cantaora histèrica que canta unes sevillanes. El to grandiloqüent del text i la declamació histriònica dels actors acosten aquesta representació teatral a la paròdia més que no pas la recreació històrica seriosa, tot i això, com a document arqueològic i donada la curta durada de la gravació val la pena escoltar-la.

PER ESCOLTAR LA GRAVACIÓ

Gravació de la representació teatral sobre l’afusellament de Ferrer i Guàrdia a la Biblioteca Digital Hispánica

 

Casas Viejas (José Luis López del Río, 1983)

Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases).  En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.

Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.

Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.

El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.

En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.

ENLLAÇOS PER VEURE LA PEL·LÍCULA ON LINE

Rosario Dinamitera, la historia de una miliciana (Mamen del Cerro, 2015)

Documental produït per Radio Nacional de España sobre la miliciana Rosario Sánchez Mora (1919-2008), cèlebre per la seva valentia i per haver-li dedicat un poema Miguel Hernández. Nascuda en una família humil, ingressa a les joventuts socialistes quan encara és adolescent i des de llavors, es dedica en cos i ànima al compromís polític. Conté emocionants talls de veu de la protagonista on explica les vicissituds de la guerra: la sublevació feixista de juliol del 1936, la instrucció militar en les unitats de xoc, la lluita a Somosierra en primera línia de foc, la pèrdua d’una mà, la dispersió de la família, etc. Reflexions sobre la participació de la dona a l’exèrcit, la violència de la guerra, les misèries de la postguerra… Molt ben realitzat, aquest documental radiofònic aplega la narració de Rosario en primera persona al costat de registres radiofònics dels anys de la guerra i la intervenció d’historiadors.

PER ESCOLTAR-LO

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SRDOCU/mp3/0/6/1426329227760.mp3

 

Lobos (Niños Cabra, 2014)

Curtmetratge boníssim sobre els mecanismes de la banca per assetjar els seus clients amb productes comercials agressius. El guió s’ha confeccionat recollint testimonis anònims de treballadors del sector i ha comptat amb la col·laboració del sindicat de la UGT. Es recull una escena d’una reunió especial per als directius i comercials de les sucursals de les entitats financeres, en les quals el conferenciant s’esplaia en mostrar com s’han de vendre les preferents i altres productes brossa, aparaular les inspeccions d’hisenda, ignorar els comitès d’empresa, etc. Està molt ben interpretat i el protagonista principal, el conferenciant, fa veritable por. Tot el que es veu al curtmetratge és pur cinisme i segurament el guió carrega una mica les tintes, acumulant en poc temps tota l’escòria moral dels bancs, però la realitat no deu seu gaire diferent del que ens mostra. Una obra del col·lectiu andalús Niños Cabra. Molt bo.

VISIONAR-LO EN LÍNIA

Santa perdió la cabeza (Arantzazu Gómez Bayón, 2002)

 

Una visió surrealista de les edats de la dona (infantil, juvenil, adulta, vella) visualitzades com els passos penitents d’una confraria religiosa de la Setmana Santa que condueix inexorablement al calvari i la crucifixió del model de la dona tradicional. Plantejada com una dialèctica feminista ofereix una representaciño de les situacións masclistes d’opressió que pateixen encara avui dia les dones. Les imatges són impactants, com tretes del Buñuel més corrosiu i el discurs, tot i ser previsible, no deixa de tenir plena v¡gència on les discriminacions són escandaloses en molts àmbits. Un curtmetratge força interessant. 

 Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

ENLLAÇ

https://mega.co.nz/#!UJ9lWZjI!APt1ZQBUAGryX6hs9wFSZgDR6RkAYtpf8l9mvfd8kGk
https://mega.co.nz/#!1AsxmDJR!ADfddgDGYyq4QECsxemOcgCU_R0AgdDCuHbam8XmfSo

Semprún sin Semprún (Yolanda Villaluenga, 2013)

Qui era Jorge Semprún? Supervivent al camp nazi de Buchenwald, membre del comitè central del Partit Comunista, ministre de cultura en democràcia, escriptor sobre la memòria, guionista de cinema, lluitador antifranquista en la clandestinitat… tot això i molt més. El documental de Yolanda Villaluenga per a la sèrie de RTVE “Imprescindibles” repassa l’empremta personal de Semprún sobre aquelles persones amb qui va viure (amics, companys de viatge, polítics, familiars, etc.)  que és a la vegada una metàfora sobre la convulsa història d’Espanya a la segona meitat del segle XX, sobretot de la generació dels que van perdre la guerra. Un viatge apassionant confeccionat àgilment a partir d’entrevistes i imatges d’arxiu i  talls d’entrevistes a persones conegudes (Bernard Henri Lévy, Costa-Gavras, Ives Montand, Santiago Carrillo, Juan Goytisolo, Josep Ramoneda,  Xavier Folch i molts altres) i no conegudes (la cap del gabinet de la seva etapa al ministeri de cultura, nebots i nets francesos,amics, etc.) i, en particular, un muntatge realment brillant ple de recursos estilístics (com el pla-contraplà dialèctic entre Carrillo i Semprún, per citar-ne només un). Aquest documental és força emotiu més enllà del vessant polític i social de l’autor, en aquella altra part que dibuixa els perfil emocional d’una persona recentment traspassada a partir del record i els sentiments d’aquelles altres persones que l’han conegut i estimat.

 

VEURE EL DOCUMENTAL EN LÍNIA