Retratos en un mar de mentiras (Carlos Gaviria, 2010)

El conflicte colombià vist a través dels ulls d’una noia muda i del seu cosí. Tots dos viatgen en un destarotat Renault 4 des de Bogotà fins a la costa del Carib per recuperar unes terres de les quals havia estat expulsada la família per culpa de la violència. És una roadmovie, i com s’esdevé en aquests casos, el viatge geogràfic és paral·lel al recorregut emocional dels protagonistes. Poc a poc, la noia va obrint els seus sentiments i coneixem l’origen del seu trauma que la feien no parlar mai. Es tracta d’un film ben realitzat que ens planteja els diferents agents socials dels conflicte, cadascun amb els seus interessos en joc que fan tan difícil d’arribar a una entesa, ara que s’estan portant a terme les converses de pau entre el govern i la guerrilla. Com sempre, cada país té la seva complexitat. En aquesta pel·lícula podem veure també l’estat depauperat en què es troba la sanitat (pública) i la pobresa que mostra l’hospital, amb un corb que sobrevola pel dipòsit de cadàvers. L’escena més inquietant, però, es quan els dos protagonistes es troben amb un control de l’exèrcit a la carretera i ells estan a punt de disparar a la noia però el seu cosí, mes extravertit, treu una càmera de fotos i els anima a fer-se un retrat turístic. Els dos militars es posen un barret de mariachi i tots plegats riuen divertits. Amb quina facilitat els que fa un moment podien matar o ser matats ara són amics. Això és un indici de la impunitat emocional amb què els milers de membres de l’exèrcit, les guerrilles i els paramilitars aprenen a disparar (i a matar) sense massa problemes de consciència moral. El que està a punt de succeir en aquesta escena és en realitat el que li passa al país de de fa dècades. La pel·lícula, tot i la transcendència i la gravetat del problema que planteja està realitzada amb sentit de l’humor i entre els dos cosins, tot i les desavinences inicials, s’estableix una veritable relació d’amistat i suport mutu.

 

VEURE LA PEL·LÍCULA EN LÍNIA

Vegeu la pel·lícula sencera a “Mis películas en linea”

Anuncis

Los colores de la montaña (Carlos César Arbeláez, 2010)

Una visió del conflicte colombià en una vereda a través de la història d’un nen de nou anys, Manuel, els seus pares, els seus amics i la mestra de l’escola. Un dia els nens juguen a  futbol però la pilota va a parar a un camp de mines i els grans, es clar, no els la deixen agafar, però ells no la volen perdre. Amb aquesta premissa tan senzilla se centra l’interès dels petits en el joc però també els veiem prendre consciència de les diferents cares de la violència, amb les guerrilles, l’exèrcit i els paramilitars, com a principals agents. Les amenaces i les pors, les tortures i els assassinats conviuen amb la dignitat de la gent que, malgrat tot, no vol abandonar les seves terres i les seves cases. Alguns saben que els mataran però no volen marxar. Una visió fatídica de la guerra recorre tota la pel·lícula. Les interpretacions dels actors són excel·lents: les dels adults i les dels nens. En particular, és emotiu el personatge de la mestra que intenta crear a l’escola un espai lliure de violència. Molt bonica, per exemple, l’escena en què ella i els alumnes pinten una mural a la paret per tapar unes pintades de repressió política. Tot en va, perquè la realitat crua de la violència s’acaba imposant. Els pagesos, humils, intenten sobreviure a una realitat que els és imposada pels grups armats.

Els colors de la muntanya, quin títol més encertat per a una pel·lícula que ens mostra que el món podria ser un lloc preciós per viure-hi sense la presència de les armes. Molt recomanable.

 

 

PER VEURE-LA SENCERA