Ingobernables (Gonzalo Mateos Benito, 2015)

Documental sobre les lluites anarquistes a la Catalunya de començaments del segle XXI. Els episodis del bloqueig al Parlament, el desallotjament de Can Vies, les vagues generals, la persecució dels col·lectius llibertaris (Cas Pandora, Cas Piñata), surten recollides a través d’imatges de noticiaris, vídeos de manis i concentracions, talls d’entrevista a activistes socials, activitats als locals, cartells i actes de propaganda… En fi, un repàs a bona part de les lluites de carrer. Queda una mica fora del documental l’acció formativa dels ateneus i els centres socials (xerrades, tallers, etc.). Els protagonistes són fonamentalment la gent jove, il·lusionada i apassionada en la seva consciència de classe i la seva lluita contra el sistema. Un documental interessant per fer-se una composició de lloc de quin és l’estat de l’anarquisme i afegir un element de reflexió a les dinàmiques actuals de repensar l’anarquisme.

SONY DSC

DSC_0023

DSC_0164

DSC_0792

DSC_0808-001

atcMedia2691420934726

 

AQUÍ PODEU VEURE EL DOCUMENTAL

Anuncis

La platja llarga (Ariadna Costa, 2015)

Documental "La Platja Llarga" -1

Documental sobre la lluita ciutadana contra el projecte de construcció d’un passeig marítim a la Platja Llarga de Tarragona, un dels pocs trams de costa verge que queden a la ciutat. La iniciativa, del Ministeri de Medi Ambient, era desastrosa; es venia com un projecte sostenible, però no ho era. Així, els materials constructius es portaven de tot el món, es construïa un mur de ciment enorme, talaven un munt de metres del bosc de la marquesa i, el que feia més angúnia, obria les portes a la urbanització massiva de l’altra banda dels passeig. La gestió de l’Ajuntament no va poder ser pas gaire millor. El regidor d’urbanisme d’aleshores, Jordi Sendra, per CiU, està magnífic en el seu rol de polític cínic. Justifica la construcció del passeig perquè la platja és de tothom i no pas d’uns privilegiats o que l’Ajuntament hauria pogut informar més del projecte però que, és clar, tampoc no podien anar casa per casa a explicar-lo. Al final, un greu error administratiu (les expropiacions de finques es van fer abans que el projecte del ministeri estigués aprovat definitivament) i les constant accions de protesta de la Plataforma Salvem la Platja Llarga, encapçalada per l’activista Lola Paniagua, van aconseguir salvar un dels espais naturals més emblemàtics de la capital tarragonina.

Aquest documental retrata els vuit anys que el litigi entre poder polític i poder popular va estar en àlgid. És molt àgil narrativament i té l’al·licient que, per una vegada, acaba bé.

VEGEU EL DOCUMENTAL

La Platja Llarga.

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni  impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Imagen del documental 'Els internats de la por'.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta (Xavier Montanyà i Àngel Leiro, 2014)

Documental sobre la figura de Xavier Vinader, el periodista que va denunciar les clavegueres del terrorisme governamental a l’Estat espanyol, destapant els vincles entre les forces de seguretat i les organitzacions d’extrema dreta.  El 1979, Vinader va infiltrar-se a Fuerza Nueva i contactar amb un expolicia nacional que li va filtrar molta informació reservada. Com a resultat, va publicar tres reportatges centrats en la guerra bruta al País Basc. Un temps després, ETA va assassinar dos dels ultradretans que s’esmentaven en un dels reportatges, raó per la qual, Vinader va ser condemnat a set anys de presó per “imprudència temerària professional”, però es va exiliar i a l’estranger va esdevenir un referent de la llibertat d’expressió espanyola. El 1982 va pactar amb el PSOE el seu retorn al país i l’ingrés en presó, a canvi d’una propera amnistia, que va arribar al cap d’un mes i mig.

El documental repassa aquests anys foscos de la Transició, amb unes estructures estatals de caire repressiu que són la continuació de les del Franquisme i que es mantenen i reforcen a l’època de la UCD i, sobretot, del PSOE, amb l’eclosió dels GAL. A banda del recull de testimonis i de documents inèdits, la part més interessant, però és la mateixa participació de Vinader i, especialment, del gran protagonista, el periodisme d’investigació. Molt recomanable.

PER VEURE EL DOCUMENTAL ONLINE:

Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta

Ciutat morta (Xapo Ortega i Xavier Artigas, 2013)

El documental d’impacte social ara mateix. Una reconstrucció crítica dels Cas 4F que va portar una sèrie de joves a ser detinguts com a presumptes autors d’haver llançat un objecte contra un guàrdia urbà que li hauria causat lesions greus. Encara que les proves testimonials, documentals i pericials apuntaven a la innocència dels joves, un entramat obscur de prejudicis i corrupcions dóna només credibilitat a la versió dels agents urbans i els condemna a penes de presó. Una de les detingudes, Patrícia Heras, que ni tan sols no estava al lloc dels fets, se suïcida durant un permís penitenciari i deixa uns escrits on descriu els horrors de les comissaries de policia, les presons i els judicis. El documental té un enorme ressò en festivals i passes públics i finalment la pressió ciutadana força a la seva emissió per Televisió de Catalunya. L’impacte mediàtic és de tal nivell que obliga molts dels implicats en aquesta trama de corrupció a donar la cara. Mentre tant, els agents urbans acusadors són sentenciats per un altre cas a pena de presó per haver donar fals testimoni, entre d’altres delictes i qüestiona lògicament la seva credibilitat en el Cas 4F.

Estem davant d’un documental molt sòlid. Planteja molts elements d’interès: l’exposició planera dels fets d’un cas força complex, la descripció de les tortures per part dels encausats, la lucidesa dels testimonis (inclosa la Patrícia Heras a través dels seus escrits) i la intel·ligència dels directors en la realització de les entrevistes i del muntatge, amb aquest impactant contrast de fons entre un imaginari de publicitat institucional -“la marca Barcelona”- i la realitat dolorosa de les tortures en presons i comissaries. L’emissió televisiva amb un tall de cinc minuts per censura no fa més que magnificar el ressò públic. Un documental molt recomanable que ningú no hauria de perdre’s, ni deixar de demanar l’aclariment dels fets i les responsabilitats polítiques i penals davant d’unes evidències de clara corrupció en les màximes institucions del país.

Ciutat morta-1

Ciutat morta-2

Ciutat morta-3

Ciutat morta-5

PER VEURE’L EN LÍNIA
(Versió sense censura)

Joan Peiró i la justícia de Franco (Xavier Muntanyà, 2004)

Documental centrat en el dirigent anarcosindicalista Joan Peirò, secretari general de la CNT als anys 20 i ministre d’Indústria durant la II República. La trama argumental se centrat en una valoració de la seva biografia, amb una atenció especial als records emotius dels seus fills, i al seu particular consell de guerra i posterior afusellament al 1942. És interessant l’episodi quan la Falange va intentar atraure Peiró a les seves files pel gran prestigi de què gaudia entre els obrers. De realització correcta però un pel convencional, és un documental interessant per la seva acurada aproximació a un dels líders dels sector més moderat del sindicat anarquista i per la presència de molts testimonis de la seva vida i repressió.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

No s’accepten propines (Antònia Amengual, Estefanía Saval, Luciana Abrenches i Lourdes Mir, 2009)

https://i2.wp.com/www.ateneurebel.cat/web/sites/ateneurebel.cat/files/u9/no%20s%27accepten%20propines.jpg

Documental molt vitalista sobre la militància actual de quatre dones en els moviments socials. Quatre dones, molt joves, que expliquen seva participació en les diferents lluites: les seves il·lusions, les preocupacions… S’estableix un paral·lelisme amb la figura d’escriptora britànica Mary Low (1912-2007) l’autora del “Quadern vermell de Barcelona”  escrit al 1937 al voltant de la seva experiència dels sis primers mesos de la revolució llibertària a la capital catalana. Low es mostra incisiva en les seves anàlisis, imaginativa, implacable, brillant. Els esforços i sacrificis del passat són el mirall on alimentar les il·lusions per al combat de la militància present. És un documental molt alegre i feliç que tansmet entusiasme. Intel·ligent, senzill, humil i molt eficaç, el documental esdevé imprescindible per creure que l’ideal impossible de la justícia social és pot fer possible.

PER VEURE-LA:

https://antoniaamengual.wordpress.com/2013/02/13/no-saccepten-propines/