El vaixell està ple (Markus Imhoof, 1981)

Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.

L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.

Das Boot ist voll (1981) 2

Das Boot ist voll (1981) 3

Das Boot ist voll (1981) 1

ENLLAÇOS

“Das Boot ist Voll” a Rarefilm

 

 

 

Anuncis

El pa nostre de cada dia (Nikolaus Geyrhalter, 2005)

Documental sobre la mecanització de l’agricultura i la ramaderia a l’Europa actual. Sense diàlegs ni narració, mostra exemples de la indústria alimentària: les màquines i els processos per regar, ensulfatar  o recollir les fruites i verdures, habitualment en hivernacles, i les granges i escorxadors per tractar els pollastres, les vaques o els porcs des del naixement, creixement, mort i esquarterament en naus immenses. Tant en un cas cas com en l’altre se segueixen uns processos en sèrie, com si fabriquessin automòbils. No importa si es tracta d’obtenir llet de les vaques o de tallar els peix de les piscifactories. Una màquina talla el cap dels pollastres vius en un segon. Visualment, sembla un ballet mecànic. Fins i tot l’esquarterament dels animals es practica amb moviments especialitzats i precisos, ja siguin fets per braços de màquines o d’humans. No cal ni dir que les condicions en què viuen els animals són veritablement horribles: les gallines d’una granja són amuntegades en una galeries llarguíssimes, en diversos  pisos i amb llum artificial. Recorden els camps de concentració nazi que hem vist tantes vegades en fotografies o filmacions. Les verdures reben el mateix tractament intensiu: unes tomaqueres plantades en uns petits sacs amb terra creixen altíssimes en un hivernacle gegant, enganyades pel microhàbitat artificial. També són unes màquines molt sofisticades les que sacsen les rames del olivers i unes altres les que recullen les olives del terra. Tot plegat en unes plantacions gegantines d’extensió.

Els treballadors que surten a la pel·lícula també donen una imatge llastimosa. Sembla que tinguin unes condicions laborals molt precàries, pel que es dedueix veient-los en acció. Treballen com autòmats, repetint una vegada u una altra la mateixa acció, sovint amb poca llum i sense cap comunicació entre ells. Collint centenars de coliflors o milers de tomàquets, classificant animals o esquarterant-los. Mengen al lloc de treball, porten taps a les orelles contra el soroll, estan aïllats… màquines humanes en un entorn de pura alienació. Com ens recorden els textos sobre l’alienació de la classe obrera a les fàbriques d’automòbils franceses que Simone Weil va escriure fa vuitanta anys a “Diari de fàbrica”.

Potser inspirant-se en l’estil minimalista de la pensadora francesa, Nikolaus Geyrhalter construeix el seu documental amb una estructura molt formal: càmera fonamentalment estàtica en contraposició amb alguns tràvelings frontals o laterals, composició simètrica, plànols de llarga durada, etc. conformant un collage visual. Sense narració verbal ni música d’acompanyament, ofereix un descripció distòpica de la gran indústria alimentària com un monstre indesitjable; un panorama sinistre d’explotació dels animals i les plantes i d’alienació per a les persones.

UNSER TÄGLICH BROT

Besamung

UNSER TÄGLICH BROT

Pause_Huehner

Schlachtbank

Schweine

Pause_Schweine

Spargel

UNSER TÄGLICH BROT Pause Salz mini

Landwirtschaft

PER VEURE LA PEL·lÍCULA

http://www.rebeldemule.org/foro/documental/tema2565.html

 

La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

cartel de "La cinta blanca"

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

das-weisse-band-5.jpg

la-cinta-blanca-foto8

la-cinta-blanca-foto6

la-cinta-blanca-foto7

la-cinta-blanca-foto4

La cinta blanca

la-cinta-blanca-foto9

la-cinta-blanca-foto15

la-cinta-blanca-foto11

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas

 

Paradís: amor ( Ulrich Seidl, 2012)

La primera part de la trilogia del director austríac  Ulrich Seidl sobre l’alliberament sexual. En aquest cas, una dona europea de classe benestant, mitjana edat, separada del marit i amb una filla adolescent amb la qual no té massa comunicació viatja fins a Kènia per fer turisme sexual. A la sortida de l’hotel, és assetjada per tota mena de venedors de souvenirs, però alguns joves també li ofereixen amor romàntic i sexe. L’oferiment és una evident impostura, però això no sembla importar-li massa a aquesta dona de vida frustrada que busca allò que no pot trobar al seu primer món, on encara domina la moral cristiana repressiva. La pel·lícula tracta críticament l’alliberament sexual, en aquest cas de les dones, que són capaces d’anar a l’altra punta del món per aconseguir sexe,  però també de l’obsessió per l’amor romàntic al preu que sigui; de la tirania de l’estètica corporal, de les noves formes de colonialisme (en aquest cas dels serveis sexuals) gràcies a les diferències abismals de poder adquisitiu; de la hipocresia de les persones quan porten una doble vida… Seidl presenta la història d’aquesta dona amb una estranya barreja de sordidesa i de compassió, i pot resultar un film reiteratiu i previsible però no deixa de burxar en els sentiments d’aquestes dones d’uns cinquanta anys amb poca autoestima, les quals poden representar un estat d’ànim d’aquesta societat nostra on les persones porten una vida opulenta en quant a béns materials però emocionalment frustrades.

 

Seidl Liebe

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!XoZ3xKYL!KFG2UBlxj3lzKwaw63-mVFOAnopuVbKubZgr28fdyTk
https://mega.co.nz/#!y44T2QhS!XAEq-kSatSkVdmpHq8WiU2u8gxZHO38Yb1jkmoFAnj0
https://mega.co.nz/#!K9oHWRIB!LB8dHktCq7AaW2j5LEkAkU_z1UFLc3QiDxAH6DHpmc8
https://mega.co.nz/#!fk5CRBxB!O40T0GM77qTEzryU7veinyQe7-p7jRS29lWTNNsCBPc
https://mega.co.nz/#!OxxBWRIb!MNlfKTQqQHErZEL4cU-JviVz9EUWonDwKvMuwzHNFJE
https://mega.co.nz/#!OsYUVS5I!XwJLKhR-3VVHDuZV3iLBCRCtWRs24hiqDI4qOZjRf7Q
https://mega.co.nz/#!m0hlTZoD!SzbKLC6yWxPpDg0ku45k0w3o55AeYWbxlcPBIqz6dPQ
https://mega.co.nz/#!vp5yhSgB!TL0UZjWeSdvkugmVtB70LXNorY0P8Y-2sgyk3_pj3cc
https://mega.co.nz/#!ahIRwIoa!MEwc-GMDRW_d-k3NWPXi1ywmkUFMhUzem3FvwwBiiok
https://mega.co.nz/#!LtYSBRpB!bcSCYg0PDZXjNVIztqPsZQRTf7Mnl-pBo1hGHKH8uOE
https://mega.co.nz/#!voJyhZIT!BZEaaTTpq0t_iDyV8R4TJXY0nsccJ72teOXh0NlPX7o
https://mega.co.nz/#!m552kSyR!Xs_akAInHlPhKexLOW7LE21cNf9gP4YcxLFdu06ST6k
https://mega.co.nz/#!jh4BFCIQ!C_LnGErAtbBsNWud2DuHPV3EAMtlBeMtFP09T6Pj4Vw
https://mega.co.nz/#!PlJ1jQoA!f0cuJ32_Da2NAq0rvSfY-VViSQd9rN23quM6EeZIG6g
https://mega.co.nz/#!DhwyhLLA!LsdJNz51NpZ5Se6W08aRICpc4oNpyfP3CZ_vSON0KEs
https://mega.co.nz/#!Ws4SEQ6D!dCVUdWedacUtijesgLWrrBYemYU_r0LCTNbKr-Drv4g
https://mega.co.nz/#!blRWQLSZ!CXvsHyWwiBhDC3qrOKnqPCgjHuMKzGkNQrdlcm9lobk
https://mega.co.nz/#!bg4jmAYZ!B9TrrSLfnFxehEl-LfMyc2vHI5UWGNGfeinA8HaGyFk

Password per descomprimir els enllaços: p4ti0d3but4c4

Font: Patio de butacas

 

 

 

Un joc d’intel·ligència (Hans Weingartner, 2007)

 

Infumable producció, amb un guió pèssim, una mala realització i una interpretació encara més dolenta. Previsible, incongruent i absurda. Potser, la pitjor pel·lícula que hem recomanat al bloc. Només recomanable per la vocació gamberra i pel punt llibertari del plantejament, proper a la guerrilla de la comunicació. Un brillant productor de televisió, cocaïnòman i pertorbat, triomfa amb subproductes de les teleescombreries, però un ensurt que li està a punt de costar la vida l’empeny a reflexionar sobre el caràcter alienador de la petita pantalla. Llavors intenta sabotejar els fonaments de la cultura televisiva afavorint la creació de programes culturals i, amb l’ajut d’una banda de penjats, es llença pel precipici de l’acció directa per tal de forçar canvis en els índex d’audiència dels programes i obrir les portes a una “primavera cultural”. El plantejament, que té el seu punt subversiu, es porta a efecte amb una narració estripada, sense la més mínima lògica -roben a la desesperada un aparell de decodificació del senyal televisiu per saber com funciona i quan després en necessiten un miler més resulta que aquests aparells els venen sense problemes per internet i que tenen un munt de diners per comprar-los-; la història descendeix pel pendent de l’humor gruixut, amb personatges estereotipats, escenes tontes, previsibles… De totes maneres, per a les persones que no són massa exigents i que només vulguin entretenir-se una estona amb missatges molt trinxats però políticament incorrectes poden acostar-se a aquesta producció alemanya que planteja (de manera superficial) el caràcter alienador de la televisió.

 

ENLLAÇOS

enllaç versió doblada al castellà (via Torrent)

Font: the pirate bay