Treball clandestí (Jerzy Skolimowski, 1982)

Una crònica (sembla que, en part, autobiogràfica, del director) sobre el treball d’uns paletes polonesos a Anglaterra. Entren al país només per rehabilitar una casa vella que el seu patró vol arreglar per a les seves estades a la capital anglesa. Estan tot el dia tancats a la casa fent tota mena d’arranjaments, a preu de saldo. L’única expansió és el moment de la trucada des d’una cabina amb les seves famílies. La seva vida no pot ser més ruïnosa. Viuen amb el mínim i han d’aguantar les pressions del seu capatàs, un altre pringat, com ells. És una crònica agredolça de les relacions laborals en aquesta Europa que no ofereix el benestar a tothom. Jeremy Irons, està genial en el rol d’un estirat capatàs obsessionat en el compliment de l’encàrrec, un intermediari entre l’amo i els treballadors: mentre fa la pantomima que és un de la colla mostra les actituds autoritàries de qui vol el màxim de benefici econòmic a costa de l’opressió. Tot i així, és un altre desgraciat, tot i que la seva dedicació per superar la precarietat econòmica li fan apurar l’enginy per aconseguir menjar sense gastar-se un duro i d’aquesta situació venen les millors escenes, les que tenen lloc amb el robatori de productes al supermercat.

Click the image to open in full size.

moonlighting

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!lVAQnAgC!XXI-dkQ_ztFlM_nE_JBd0UQPV0VNxhMlRGcvzd2qsPw
https://mega.co.nz/#!pVpX2aTY!NbQTug7tiWK97u8EEbIUXHFLmIVejesuyd9TkTPHrNM
https://mega.co.nz/#!9IYF1aBI!cTlIyHiwprU7FCcomfjDVWh232gHXLrkQ-vScr9ie5c
https://mega.co.nz/#!4JYwnSxR!bIZ9y1y46LdKqiuryNexzn9W3BNpqMtRSEfeX-UDmgs

 

Pols (Hartmut Bitomsky, 2007)

Un documental sobre la pols. Un tema inicialment menor; però poc a poc va mostrant les implicacions polítiques i socials que comporta. Una visió collage que comença de manera lleugera mostrant el procediment rutinari de recollir la pols de l’aire per fer-ne una anàlisi química o les aplicacions comercials com la fabricació de pigments de pintura o la problemàtica de la seva impossible eradicació de les obres dels museus o dels habitatges domèstics. La part més surrealista és quan surt una col·leccionista de la pelussa del terra i comenta els estudis que porta a terme sobre la forma i la composició, els dubuixos de les mostres  i fins i tot ensenya pots de vidre amb algunes mostres excel·lents de pelussa. Genial!

Progressivament, ens endinsem en els aspectes més sinistres de la pols: una mina de carbó vegetal a l’aire lliure que allibera tones de pols de minerals tòxics, la part més fina i lleugera de la qual es desplaça fins a un radi de 4000 km. a la rodona. Aquesta finíssima pols és la més perjudicial per a l’ésser humà ja que és inhalada de manera imperceptible en respirar i és una pols tan petita que no la filtren els pulmons sinó que passa directament al rec sanguini i altera la composició de la sang, en aspectes com la coagulació. El resultat és que si se superen determinats índexs de pols fina al cap d’una hora es tripliquen les crisis de malalties cardiovasculars. També veiem els complexos militars on milloren les armes per fer-les immunes als escenaris on la pols és elevada. Se’ns comenta com els míssils d’urani que va disparar l’exèrcit dels Estats Units durant la Guerra de l’Irak a causa de la seva elevada densitat podien travessar murs de formigó però la pols de l’urani alliberat a l’atmosfera durant la deflagració va afectar greument els propis  soldats i provocà greus malformacions ens els seus fills. El resultat és un documental moot ben fet, absolutament inquietant i molt recomanable.

ENLLAÇ

https://mega.co.nz/#!KQpVSZYI!Hp0-mXwJok06cH4yNuY12RTmIYATYOoxMpFU4GBogWA

password per descomprimir: PgM

Paradís: amor ( Ulrich Seidl, 2012)

La primera part de la trilogia del director austríac  Ulrich Seidl sobre l’alliberament sexual. En aquest cas, una dona europea de classe benestant, mitjana edat, separada del marit i amb una filla adolescent amb la qual no té massa comunicació viatja fins a Kènia per fer turisme sexual. A la sortida de l’hotel, és assetjada per tota mena de venedors de souvenirs, però alguns joves també li ofereixen amor romàntic i sexe. L’oferiment és una evident impostura, però això no sembla importar-li massa a aquesta dona de vida frustrada que busca allò que no pot trobar al seu primer món, on encara domina la moral cristiana repressiva. La pel·lícula tracta críticament l’alliberament sexual, en aquest cas de les dones, que són capaces d’anar a l’altra punta del món per aconseguir sexe,  però també de l’obsessió per l’amor romàntic al preu que sigui; de la tirania de l’estètica corporal, de les noves formes de colonialisme (en aquest cas dels serveis sexuals) gràcies a les diferències abismals de poder adquisitiu; de la hipocresia de les persones quan porten una doble vida… Seidl presenta la història d’aquesta dona amb una estranya barreja de sordidesa i de compassió, i pot resultar un film reiteratiu i previsible però no deixa de burxar en els sentiments d’aquestes dones d’uns cinquanta anys amb poca autoestima, les quals poden representar un estat d’ànim d’aquesta societat nostra on les persones porten una vida opulenta en quant a béns materials però emocionalment frustrades.

 

Seidl Liebe

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!XoZ3xKYL!KFG2UBlxj3lzKwaw63-mVFOAnopuVbKubZgr28fdyTk
https://mega.co.nz/#!y44T2QhS!XAEq-kSatSkVdmpHq8WiU2u8gxZHO38Yb1jkmoFAnj0
https://mega.co.nz/#!K9oHWRIB!LB8dHktCq7AaW2j5LEkAkU_z1UFLc3QiDxAH6DHpmc8
https://mega.co.nz/#!fk5CRBxB!O40T0GM77qTEzryU7veinyQe7-p7jRS29lWTNNsCBPc
https://mega.co.nz/#!OxxBWRIb!MNlfKTQqQHErZEL4cU-JviVz9EUWonDwKvMuwzHNFJE
https://mega.co.nz/#!OsYUVS5I!XwJLKhR-3VVHDuZV3iLBCRCtWRs24hiqDI4qOZjRf7Q
https://mega.co.nz/#!m0hlTZoD!SzbKLC6yWxPpDg0ku45k0w3o55AeYWbxlcPBIqz6dPQ
https://mega.co.nz/#!vp5yhSgB!TL0UZjWeSdvkugmVtB70LXNorY0P8Y-2sgyk3_pj3cc
https://mega.co.nz/#!ahIRwIoa!MEwc-GMDRW_d-k3NWPXi1ywmkUFMhUzem3FvwwBiiok
https://mega.co.nz/#!LtYSBRpB!bcSCYg0PDZXjNVIztqPsZQRTf7Mnl-pBo1hGHKH8uOE
https://mega.co.nz/#!voJyhZIT!BZEaaTTpq0t_iDyV8R4TJXY0nsccJ72teOXh0NlPX7o
https://mega.co.nz/#!m552kSyR!Xs_akAInHlPhKexLOW7LE21cNf9gP4YcxLFdu06ST6k
https://mega.co.nz/#!jh4BFCIQ!C_LnGErAtbBsNWud2DuHPV3EAMtlBeMtFP09T6Pj4Vw
https://mega.co.nz/#!PlJ1jQoA!f0cuJ32_Da2NAq0rvSfY-VViSQd9rN23quM6EeZIG6g
https://mega.co.nz/#!DhwyhLLA!LsdJNz51NpZ5Se6W08aRICpc4oNpyfP3CZ_vSON0KEs
https://mega.co.nz/#!Ws4SEQ6D!dCVUdWedacUtijesgLWrrBYemYU_r0LCTNbKr-Drv4g
https://mega.co.nz/#!blRWQLSZ!CXvsHyWwiBhDC3qrOKnqPCgjHuMKzGkNQrdlcm9lobk
https://mega.co.nz/#!bg4jmAYZ!B9TrrSLfnFxehEl-LfMyc2vHI5UWGNGfeinA8HaGyFk

Password per descomprimir els enllaços: p4ti0d3but4c4

Font: Patio de butacas

 

 

 

No vull ser un home!!! (Ernst Lubitsch, 1918)

 

Autèntica joia antipatriarcal del mestre de la comèdia Lubitsch. Una jove, frustrada per no poder gaudir de les mateixes llibertats que els homes i cansada que els seus tutors la renyin sovint per poc femenina decideix experimentar una nova vida transvestint-se d’home. El resultat, una sàtira contra els bons costums on es posa en evidència l’arbitrarietat de la construcció dels rols de gènere; és qüestiona la manca de llibertats per a les dones. És una pel·lícula divertida que insinua moltes transgressions, com quan la noia protagonista ja vestida d’home flirteja però no pot evitar els “ramalassos” femenins, es retoca el cutis però l’enxampa un grupet de noies: Oh! Un home maquillant-se! Quin escàndol! Quin horror! Però a continuació se senten molt atretes per aquest home tan particular. No obstant, ella les ignora perquè en realitat desitja un home de qui se sentia atreta quan vestia de dona i ara estableix amb ell una relació que als ulls de tothom és clarament homosexual. Fins i tot hi ha escena de petonet entre tots dos però això no sembla incomodar a ningú. Com es pot veure, la trama és una constant transgressió de les normes del sexe i del gènere. 

No deixa de sorprendre que tot just acabada la I Guerra Mundial amb la derrota germana i l’enfonsament del reich del kàiser Guillem II, Ernst Lubitsch es llanci  a realitzar aquesta comèdia esbojarrada que posa cap per avall els valors de la burgesia i el patriarcat. En un moment que sembla que el país s’ensorra, el director berlinès mostra una lucidesa, un talent i un enginy excepcionals que fan que aquesta pel·lícula, “Ich möchte kein Mann sein”, i moltes altres que rodarà a continuació mantinguin la seva alegria i agilitat tot i els prop de cent anys que porten a l’esquena.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

ENLLAÇOS:

subtítols

Font: arsenevich

Els nens de Diyarbakir (Miraz Bezar, 2009)

Emocionant drama social i polític ambientat a Diyarbakir, la principal ciutat kurda a Turquia. Tres germans de curta edat és queden sols quan la policia (turca) fa desaparèixer els seus pares (activistes a favor de la causa del poble kurd). Sense ningú que els cuidi, intenten sobreviure com poden fins que troben una xarxa de solidaritat en el lumpen de la marginació. Allí reben els (petits) recursos econòmics però també un aixopluc emocional. És una pel·lícula preciosa que tracta temes diversos com la repressió turca al poble kurd, el terrorisme d’estat, el model econòmic capitalista, els nens abandonats que malviuen al carrer… La pel·lícula segueix les dificultats dels tres germans per sobreviure i assentar-se en algun lloc però sense oblidar aquesta problemàtica se centra plenament en el problema del terrorisme d’estat en la figura d’un policia de la secreta executor d’activistes polítics. Aquest policia és un home jove, agradable, familiar, molt afectuós amb el seu nen petit, amable i cordial amb els veïns i els amics però porta una doble vida. En la seva professió té impunitat per torturar i assassinar. Impunitat legal, sí, però també impunitat emocional. Impressiona la naturalitat amb la qual els torturadors deixen el seu sadisme a l’oficina i durant la resta de la jornada esdevenen pacífics ciutadans normals.

Una gran pel·lícula, sense dubte. A més, és plena de detalls de sensibilitat. Nosaltres ens quedem amb el gest de la filla rebutjant els diners que li dóna una jove prostituta a canvi d’una feineta que ha fet (a diferència d’altres feines anteriors que sí que les hi havia cobrat) i que és un gest d’acceptació del vincle emocional de la nena petita amb la jove. Fins al moment tenien una relació mercantil -jo et faig una feina i tu em pagues uns diners- però amb aquest gest la nena deixa que sigui la jove qui s’encarregui d’ella com si fos una mare. També és molt bonic el detall de la cinta de cassette on la mare havia gravat contes que els posava a la nit perquè els nens d’adormissin al llit i que serà l’únic objecte que record que podran dur de la mare. També està genial en els petits detalla de crítica social quan un nen del carrer ben objectes a preu de saldo i una dona li recrimina que potser el producte que ven no té prou qualitat quan ella està forradíssima de pasta i el que paga en la compra és una absoluta misèria. En fi, podríem trobar moltes escenes que ens agraden d’aquesta pel·lícula però el millor és que la veieu vosaltres mateixos.

childrenofdiyarbakir005 Miraz Bezar   Min Dit: The Children of Diyarbakir AKA Before Your Eyes (2009)

childrenofdiyarbakir006 Miraz Bezar   Min Dit: The Children of Diyarbakir AKA Before Your Eyes (2009)

childrenofdiyarbakir007 Miraz Bezar   Min Dit: The Children of Diyarbakir AKA Before Your Eyes (2009)

childrenofdiyarbakir010 Miraz Bezar   Min Dit: The Children of Diyarbakir AKA Before Your Eyes (2009)

childrenofdiyarbakir012 Miraz Bezar   Min Dit: The Children of Diyarbakir AKA Before Your Eyes (2009)

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!Ew4QAKgA!Uwi6VWP6FabncOcovwpIaajfWkPWch6SgaF6IRwE928
https://mega.co.nz/#!U85AHI6b!hOKwKRgAni4V3telk6427yHTmGV1pULrz2hnF7Yc8TU
https://mega.co.nz/#!Bh42UD6B!wZzKqN0jYuXc84YH9J1_Xe5XtXYz3xEiYSdRuaM5lFM
https://mega.co.nz/#!ohJDzSgZ!TjnEBZlVVG3j4I5uBbUa_EDm8OAMgd5H2ZAKr7JGsiY
https://mega.co.nz/#!M15XgQIa!_e7S5JK3GR833q4uxJ3euMtCFf8ij5sGUCxXhliEqlw
https://mega.co.nz/#!txxXETzb!OsNxb1_xgf_aDZeqZj_hN4l68N0_Zhk8IPTUU8Ad__k
https://mega.co.nz/#!4oRxhAgK!prG4P2hK8WtUwujLUEuk0UWxxe2Q6TjqGZUFnWK40JU
https://mega.co.nz/#!s4J1RLiQ!WthENmlWgnEZMkXLGBmA-XzftDMaQQfHsesSs2q65gM
https://mega.co.nz/#!9k4yVT5Q!Ghrk5cq4nTeoNRvAoiMNZGglofKCJDCiAp-T8dBOkVw
https://mega.co.nz/#!UhAhmAAZ!Krdl0ecxuxSQCGxJpsIgk_M5_B_YL7oQ-241kpolpgU
https://mega.co.nz/#!gkoDFBhL!HV51aCA2WLGKs8k5u9lM_p6xEmLYc5tZQjLtoPXIyuY
https://mega.co.nz/#!k4YgUISY!b_emefIm2AS_gEvirT5cpWowEnZZasoHiCZGzlqdjH8

Font: patiodebutacas

Hannah Arendt (Margarethe von Trotta, 2012)

Biòpic sobre Hannah Arendt, la filòsofa alemanya d’origen jueu que als anys 60 va presenciar a Jerusalem el judici contra Adolf Eichmann, un jerarca del nazisme responsable del transport de milers de persones als camps d’extermini i que la policia secreta havia segrestat a Argentina i traslladat a Israel. Arendt va ser contractada per la revista  “New Yorker” per escriure’n unes cròniques periodístiques (posteriorment recollides al llibre “Eichmann a Jerusalem”. En aquests escrits, la famosa pensadora parlava d’aquest jerarca com la d’un funcionari mediocre, una persona qualsevol sense cap malícia en particular que es limitava a aplicar fredament les ordres que li manaven els seus caps, encara que això comportés enviar a la mort a milions de persones. La idea del buròcrata gris es va considerar un posicionament comprensiu dels jerarques nazis i li va comportar ser titllada de pronazi. La part, però, que més va indignar l’opinió pública més pro-sionista van ser els comentaris sobre el col·laboracionisme d’algunes organitzacions jueves amb els nazis i la conclusió que si la societat jueva hagués tingut menys organització l’holocaust hauria afectat menys persones. Es va desfermar una campanya contra Arendt.

La pel·lícula de Margarethe von Trotta se centra en aquesta procés judicial a Eichmann -impressionants les imatges de la gravació original d’aquest judici- i en els escrits de Hannah Arendt i el debat públic posterior. La veritat és que és una pel·lícula sincerament molt fluixa; sembla més aviat un telefilm de sobretaula, amb un retrat més aviat superficial dels personatges implicats i un to hagiogràfic de la pensadora alemanya. Els records d’ella amb Martin Heidegger són tractats fugaçment sense que trobin un bon encaix en la trama argumental. És un film que té, no obstant, el mèrit d’apropar la figura de Hannah Arendt al gran públic.

ENLLAÇOS:

Hannah Arendt – VO – via eMule

subtítols

font: subadictos.net

Razzia a St. Pauli (Werner Hochbaum, 1932)

El cinema alemany durant la República de Weimar va viure una època d’una sorprenent sinceritat. Entre el daltabaix de la I Guerra Mundial i l’arribada dels nazis les convulsions polítiques i socials van donar lloc a unes pel·lícules on els conflictes presents a la societat s’exposaven de la manera més crua possible. En particular, suposa la presència a la gran pantalla de les classes més marginals (prostitutes, lladres, activistes polítics, homosexuals, indigents, etc.). Es com si la no-burgesia monopolitzés la representació icònica a les arts. A banda de molts altres títols, en general poc coneguts, aquest que ens ocupa avui sobre una redada al barri de Sant Pauli, ofereix un fugaç triangle de (des)amor format per una puta que viu en un bordell d’un barri portuari a la ciutat d’Hamburg, el seu company sentimental, un trist músic de cabaret, i el fugaç amant d’ella, un fornit mariner a qui busca la policia per robatori. L’ambient que recull la pel·lícula és realista i decadent; molt sòrdid en les localitzacions (el prostíbul, el cabaret, la comissaria de policia, els carrers); escenaris molt claustrofòbics i opressius. Els personatges són derrotats, pessimistes; recorden les obres més fosques dels artistes “decadents”. La trama argumental i els diàlegs són mínims, només unes hores en la vida d’unes persones miserables (i unes classes socials) condemnades a la degradació moral en un ambient molt bizarro de desig sexual, alcoholisme, tabac, tatuatges… La clau del film rau en la cançó final amb imatges de màquines superposades amb la d’obrers i un text que parla sobre l’exèrcit gris dels treballadors prostituïts a la feina per culpa dels diners. Amb això extrapola l’anècdota personal i l’eleva a la categoria de drama social i polític:
“Pel matí a la gran ciutat, on hi ha sol en lloc de rosada l’exèrcit desfila, aquest exèrcit gris dels treballadors. El diner els crida a les màquines. El nostre pa de cada dia. Senyor del món que vas inventar els diners. La gran ciutat al matí, on hi ha pols en lloc de rosada. Comença el ball. El ball de les màquines i les rodes. Tots ballen, pas a pas. La mort habita en aquell que es cansa. Encara que el sol brilli, el nostre camí cap al pa és fosc.  Marxem units, el  nostre camí va del patiment cap a la mort. Som l’exèrcit dels treballadors. Desfilem a través de la ciutat grisa. Els nostres passos són pesats. Molts no estem sencers. Pel matí a través de la gran ciutat.”

Un any després, els nazis arriben al poder i de seguida prohibeixen aquesta pel·lícula. L’expressió dels conflictes socials serà des d’ara censurada i canalitzada per les noves autoritats feixistes.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

Razzia in St.Pauli (1932) Werner Hochbaum deu.avi [905.86 Mb]

subtítols en castellà

Font: cine-clásico

Vals amb Bashir (Ari Folman, 2008)

Llargmetratge d’animació sobre la  matança de refugiats palestins a les localitats libaneses de Sabra i Shatila el 1982 a partir dels records d’un soldat israelià que vint-i-cinc anys després, traumatitzat per aquell fet, no és capaç de recordar quina va ser la seva implicació exacta. L’argument se centra en els esforços del protagonista per contactar amb antics companys de la seva unitat militar perquè l’ajudin a rememorar. És una reconstrucció atenta a les emocions, a l’impacte psicològic de la guerra, a la pròpia supervivència dins de l’horror i no tant al qüestionament dels exèrcits moderns en la repressió de la població civil; més a viat s’observa una certa indulgència cap a les accions criminals israelianes. Narrada amb una estètica estilitzada, destinada a una audiència adulta encara que accessible a tots els públics, no acaba de plantejar la problemàtica política del conflicte ni conté una veritable condemna de la matança sinó que la naturalesa del guió i la bellesa plàstica dels dibuixos dilueixen el posicionament ideològic en una certa ambigüitat que resulta una mica incòmoda.

https://i2.wp.com/www.golem.es/valsconbashir/imagen/fotos/04.jpg

https://i0.wp.com/www.golem.es/valsconbashir/imagen/fotos/10.jpg

https://i0.wp.com/www.golem.es/valsconbashir/imagen/fotos/02.jpg

https://i0.wp.com/www.golem.es/valsconbashir/imagen/fotos/07.jpg

 

VEURE’L EN LÍNIA

a YOUTUBE en 8 parts, en VOSE

 

 

 

 

El jove Törless (Volker Schlöndorff, 1966)

Film emblemàtic del Nou Cinema Alemany, descriu la perversa història de tres adolescents d’un internat de l’imperi austro-hongarès que descobreixen que un company d’origen jueu ha robat uns diners i comencen una tanda d’humiliacions i tortures en aparença per redreçar-lo m0ralment però de seguida entra en escena el sadisme. És un procés de construcció de la figura de l’ésser inferior, desproveint-lo de dignitat i sotmetent-lo a un règim d’esclavitud. La pel·lícula es basa en una novel·la de Robert Musil que data de l’any 1906 però seixanta anys després, en mans de Volker Schlöndorff, podem veure-la com una paràbola sobre els fonaments de la societat autoritària i del nazisme.

L’argument se centra sobretot en el procés del joves per adoptar els rols de dominadors i de dominats, les bases teòriques que els empenyen a justificar el seu comportament, una bases que se sostenen en els principis de rectitud, obediència, càstic, submissió, domini, etc.

Tot i incidir en aspectes més aviat psicològic o filosòfics, és una pel·lícula molt àgil i conserva perfectament la seva frescura: el ritme, la fotografia, el guió i molt especialment, les interpretacions dels quatre actors principals, són elements per no oblidar. És una pel·lícula que rarament et deixa indiferent.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://www25.zippyshare.com/v/34181184/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/38023774/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/71837496/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/79735511/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/91022935/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/32769882/file.html

Escenes de caça a Baviera (Peter Fleischmann, 1969)

En un poble rural alemany circula el rumor que un noi quan va a la ciutat manté relacions sexuals amb altres homes. Al començament es fan bromes sobre la seva particularitat, després es comença a especular sobre el mal exemple i el risc de contagi en els nens petits i a poc a poc es va construint la figura de l’altre, en aquest cas l’homosexual, com un comportament antinatura que cal extirpar. Fins i tot la seva mare comença a sentir fàstic pel seu fill. La pressió social converteix aquest jove en algú diferent a la comunitat i busca en ell els comportaments anòmals que justifiquein la seva etiqueta de desviat i justificar la seva criminalització. És una pel·lícula realitzada sota la fórmula del cinema costumista -el Heimatfilm, que en diuen els alemanys-, rodada en escenaris naturals, on la pròpia gent del poble interpreta els diferents papers -segurament no sabien on es ficaven. El resultat és esfereïdor. D’una banda, assistim a una classe didàctica sobre el procés de construcció de l’homofòbia; i de l’altra, ens dóna una visió una mica cruel de la societat rural. La pel·lícula, però, es plena de personatges marginals: la prostituta, els temporers turcs… Curiosament, al cap de quaranta anys de la producció de la pel·lícula la criminalització dels homosexuals s’ha suavitzat i ja no se’ls considera delinqüents o malalts però el film magistral perquè retrata el comportament irracional de la societat. La fòbia que en aquest cas es manifesta con el gai és la mateixa que trenta anys enrere va portar molts jueus a les cambres de gas.

ENLLAÇOS

Subtítols