El vaixell està ple (Markus Imhoof, 1981)

Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.

L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.

Das Boot ist voll (1981) 2

Das Boot ist voll (1981) 3

Das Boot ist voll (1981) 1

ENLLAÇOS

“Das Boot ist Voll” a Rarefilm

 

 

 

L’estança (Frank Beyer, 1982)

Veig aquesta pel·lícula i de seguida penso en Hanna Arendt i la banalitat del mal. Els darrers dies de la Segona Guerra Mundial un soldat alemany destinat a Polònia en una unitat ja rendida és identificat com a oficial de les SS per part d’una dona. L’acusa d’haver matat la seva filla durant un bombardeig. És empresonat i interrogat repetidament perquè confessi els seus crims. En espera de judici, comparteix cel·la amb delinqüents comuns i, uns mesos després, amb presos alemanys (membres de l’exèrcit, de la policia, nazis, civils, etc.) acusats de diferents delictes. Alguns es declaren innocents, com el protagonista. Un d’ells és un noi que treballava de conductor i durant la guerra el van fer portar els camions que funcionaven com a petites cambres de gas. Per a ell semblava una feina desagradable i més aviat traumàtica, però en el seu moment la va acceptar i ara serà condemnat a mort. Mentre el prenen per penjar-lo s’amaga, crida i plora perquè no vol morir. En el seu internament durant mesos, el protagonista, un jove de dinou anys, que només va combatre en batalla un dia, des d’un tanc, i sense matar ningú, descobreix els horrors de la guerra, de la impunitat amb la qual es mata, de la fragilitat de la vida…

Aquesta pel·lícula excepcional tracta el drama dels judicis immediatament posteriors a la guerra amb molt de realisme i crea en l’espectador una sensació d’angoixa que arriba fins al desenllaç final. També és molt bona perquè ajuda a reflexionar sobre la capacitat de les persones per acostumar-se i sobreviure a la violència. Magnífica interpretació de l’actor principal, Sylvester Groth, i en la direcció, de l’alemany Frank Beyer. Basada en fets reals.

Enllaços

Der Aufenthalt a RebeldeMule

 

La plata i la creu (Harun Farocki, 2010)

Documental (en realitat una instal·lació visual) d’arqueologia del colonialisme. A partir del quadre “Descripción del Cerro Rico e Imperial Villa de Potosí”, realitzat pel pintor Gaspar Miguel de Berrío l’any 1758, el director ens mostra els detalls de l’obra que evidencien l’estratificació social: els barris dels rics, els barris dels comerciants, els barris dels treballadors; com són les cases dels uns i dels altres; on són les dones i els nens, i els esclaus; la força de l’Església catòlica, etc. La càmera recorre amb detall cada racó de la populosa ciutat minera, una de les més importants dels continent. De vegades, la imatge es divideix en dues parts: en una, un detall del quadre ampliat al màxim ens mostra com era la ciutat al segle XVIII i, a l’altra, la mateixa zona en l’actualitat. Val a dir que l’obra de Berrío dóna molt de joc, perquè està plena de detalls de la ciutat i de la gent que un no se’ls  acaba mai. De seguida, el contrast entre la ciutat vella i l’actual ens serveix per donar significat polític a uns espais que d’altra banda serien meres descripcions pintoresques. El documental, llavors, deixa de ser una mera recreació geogràfica i esdevé un manifest polític contra el colonialisme i l’opressió. Formalment, el documental és molt relaxant i està concebut amb un to una mica minimalista que a alguns espectadors els podrà sembla avorrit però a nosaltres ens agrada. És d’aquells documentals fets amb una idea genial, amb poc pressupost i poc mitjans però un resultat més que digne.

Concepto y realización: Harun Farocki. Imagen: Ingo Kratisch. Edición: Christine Niehoff. Postproducción, management, sonido: Matthias Rajmann. Narración: Cynthia Beatt. Traducción: Michael Turnbull. Producción: Harun Farocki Filmproduktion, Berlin. Formato: video (doble proyección), color, sonido, 17 min. (Loop), Alemania, 2010. Producido para la exposición The Potosí Principal, comisariada por Alice Creischer, Max Jorge Hinderer y Andreas Siekmann Venues MNCARS – Museo Nacinal Centro de Arte Reina Sofia, Madrid / Spain; HKW – Haus der Kulturen der Welt, Berlin / Germany; Museo Nacional de Arte and Museo Nacional de Etnografía y Folklore, La Paz / Bolivia.

Concepto y realización: Harun Farocki. Imagen: Ingo Kratisch. Edición: Christine Niehoff. Postproducción, management, sonido: Matthias Rajmann. Narración: Cynthia Beatt. Traducción: Michael Turnbull. Producción: Harun Farocki Filmproduktion, Berlin. Formato: video (doble proyección), color, sonido, 17 min. (Loop), Alemania, 2010. Producido para la exposición The Potosí Principal, comisariada por Alice Creischer, Max Jorge Hinderer y Andreas Siekmann Venues MNCARS – Museo Nacinal Centro de Arte Reina Sofia, Madrid / Spain; HKW – Haus der Kulturen der Welt, Berlin / Germany; Museo Nacional de Arte and Museo Nacional de Etnografía y Folklore, La Paz / Bolivia.

Resultat d'imatges

ENLLAÇOS

No n’hi ha, tot i que actualment (setembre de 2016) es pot veure en una exposició sobre Harun Farocki a la Fundació Tàpies de Barcelona.

 

 

La isla – Archivos de una tragedia (Uli Stelzner, 2009)

“Llegó la hora de conocer verdades. El pasado no se olvida. Aquí pasó la guerra. Consecuencias mortales, aniquilamientos letales. Tu nación se llenó de violación, ejecución, desaparición. Cuántas almas tendidas! Tantas muertes conocidas! El tiempo corre y vuela. Bienvenido a realidad guatemalteca”.

Extraordinari documental sobre els horrors de la dictadura de Guatemala a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat. L’origen es troba en la descoberta casual de l’ingent fitxer de la Policia Nacional abandonat en un antic centre de detenció anomenat “La Isla”, ara en ruïnes. És el lloc on torturaven i mataven als opositors polítics, als líders sindicals, als intel·lectuals dissidents, als professors i alumnes universitaris i, en general, a milers de persones víctimes de procediments arbitraris. Els fitxers abandonats són milers de lligalls amb un total de milions de documents que registren amb detall les detencions, tortures i assassinats d’aquestes desgraciades víctimes. Els arxivers salven la documentació, la classifiquen i la descriuen; en fan còpies en suport digital i faciliten el seu accés a als investigadors. És una feina èpica per fer accessible una paperassa que s’amuntega al terra. D’altra banda, alguns usuaris recorden l’infern que va suposar la dictadura, quan cremaven als detinguts, els amputaven les extremitats o els llançaven des de l’avió… Fins i tot una carta de l’ambaixada nord-americana justificava els assassinats i les tortures, però s’escandalitzava dels excessos i el sadisme dels agents. Dos germans expliquen com la seva família va desaparèixer gairebé tota: els oncles, les tietes, el pare, els germans, els cosins, l’àvia, etc.; grans i joves, homes i dones, tots assassinats o, encara pitjor, desapareguts. El moment de descobrir la veritat és un autèntic trauma perquè alguns encara conservaven una petita esperança de trobar amb vida als seus éssers estimats. Alguns parlen amb orgull de la dignitat dels pares que van lluitar per una societat més justa i dels que van plantar cara a la dictadura. Ara, la recuperació dels arxius permet documentar els assassinats i les tortures.

El documental barreja amb molta sensibilitat el testimoni de les persones que van patir la violència amb el dels arxivers, les notícies o talls d’entrevistes tretes de velles vídeofilmacions, de pèssima qualitat però eloqüent informació un cop es contrasta amb les evidències dels documents d’arxiu. Alguns interludis de música de contrabaix tocada als mateixos escenaris de La Isla i d’un raper que canta hip-hop atorguen una suavitat al conjunt que d’altra manera es faria insuportablement dur. El documental no furga en la violència per si mateixa sinó que explica l’acció dels diferents agents encarregats de la repressió política: la policia, l’exèrcit i els paramilitars. Al final, alguns dels testimonis parlen de la infelicitat permanent en què es va convertir la seva vida, fins i tot, de nens petits que van perdre els pares i després mai no van poder disfrutar de la vida. És un documental magnífic, imponent, èpic. Molt recomanable.

COM VEURE-LA?

Els enllaços a “Patio de butacas”. Cal registre previ.

Westfront 1918 (Georg Wilhelm Pabst, 1930)

Un clàssic del cinema antibèl·lic. Ambientat a finals de la I Guerra Mundial, un petit grup de soldats d’infanteria de l’exèrcit alemany suporten l’atac de les tropes franceses. El dia a dia de campanya, les trinxeres, el retrobament amb les famílies, la crisi econòmica… les misèries de la guerra retratades amb gran realisme. Soldats atacant i defensant posicions en terra de ningú, soldats morts pel foc errat dels propis canons. Morts i més morts. En una escena a l’hospital de campanya, ingressen un soldat víctima de la psicosi de guerra i no para de cridar; mort física, mutilacions, malalties mentals… A la rereguarda les coses no van millor: una mare fa cua al carrer durant hores per comprar menjar en una botiga quan veu passar el seu seu fill que arriba del front, però no el pot anar a abraçar perquè sinó perdria el lloc a la cua. Al final, la llarga espera tampoc no servirà de res perquè quan li toqui el torn els queviures s’hauran acabat. Crisi social i desestructuració familiar: un dels soldats protagonistes torna a casa amb uns dies de permís i es troba la seva dona al llit amb un altre home. Se sent enganyat i es desespera. Ella es justifica explicant que no podia suportar més la solitud. L’amant, un pobre desgraciat, gaudia de l’última nit abans d’anar al front. El nostre protagonista només pensa en tornar a la batalla on retrobar els camarades (els soldats com a germans). Allí, la trinxera ofereix instants de descans, però la felicitat és tan intensa com fugaç i la mort pot arribar en qualsevol moment.

Obra inoblidable de Georg Wihelm Pabst, realitzada amb grans dosis de realisme visual i sonor. Una visió pessimista de la guerra i de la societat, un reflex terrible de la crisi social i econòmica en que va vivia Alemanya durant els anys de la República de Weimar. Amb l’arribada dels nazis, aquesta pel·lícula, com tantes d’altres, seria prohibida pel seu missatge pessimista titllat despectivament de derrotista.

Photobucket

Photobucket

Imagen

ENLLAÇOS

VOSE a Hawkmenblues

Obrers sortint de la fàbrica (Harun Farocki, 1995)

Un assaig sobre la fàbrica com a espai simbòlic de representació de la lluita social, tal i com l’ha recollit el cinema durant els seus primers cents anys de vida. A propòsit de la pel·lícula “Els obrers sortint de la fàbrica Lumière” del 1895, Farocki analitza petits detalls que mostren com els obrers de la fàbrica dels germans Lumière a Lió sabien que estaven sent filmats i, en certa manera, canvien el seu comportament en presència de la càmera. Els posteriors cent anys, la dinàmica es repeteix: el cinematògraf recull en diverses pel·lícules escenes d’obrers sortint d’alguna fàbrica i, també en aquesta ocasió, assistim a una representació en tota la regla. Una representació, però, que evidencia les convulsions polítiques i socials del segle XX. Talls de pel·lícules del Hollywood clàssic, de l’avantguarda soviètica, del realisme socialista, del cinema alemany de la República de Weimar, etc. se succeeixen amb una narració pausada en clau poètica. Una petita delícia visual que evidencia la creativitat que pot acompanyar el gènere assagístic.

 

Still from 'Arbeiter verlassen die Fabrik'

Arbeiter verlassen die Fabrik (Workers Leaving The Factory) , Harun Farocki

DESCÀRREGA

Arbeiter verlassen die Fabrik (Harun Farocki, 1995) VOSE

En el curs del temps (Wim Wenders, 1975)

Bellíssima road movie que protagonitzen un jove que viatja en caravana de poble en poble arreglant els projectors de les sales de cinema i un altre que de forma inesperada i traumàtica s’afegeix d’acompanyant a la caravana. No parlen massa entre ells, encara que a través dels detalls intuïm que tots dos han tingut ruptures emocionals de les quals fugen i dificultats per arrelar la seva vida. Tots dos recorren un itinerari físic que els porta a acceptar encàrrecs laborals sempre relacionats amb el cinema. A través d’aquests episodis és quan es dibuixa un de les parts més boniques de la pel·lícula: la radiografia del cinema, en un moment històric, els anys setanta, quan hi havia la visió pessimista que es tractava d’un espectacle en vies d’extinció. Els personatges episòdics són variats i apassionants, que si un antic tècnic que els parla de la grandesa del cinema germànic abans de la guerra o una empresària que no vol tornar a programar les habituals pel·lícules vulgars, que només embruten -diu ella- la sensibilitat del públic i que, per això, s’estima més tenir el cinema tancat. Entremig, un episodi genial, quan tots dos protagonistes intenten reparar un equip de so en una sala plena de nens esperant que comenci la sessió i llavors es produeix la màgia quan ells dos improvisen una espectacle còmic amb el reflex del seu cos i les seves bromes a la gran pantalla per l’efecte casual d’unes improvisades ombres xineses. Els episodis de les sales de cinema són la línia del temps sobre la qual els dos protagonistes, Bruno i Robert, evolucionen psicològicament. L’un visita al seu pare amb qui no hi parlava des de feia deu anys; l’altre, la casa de la infància on vivia amb la mare. Tot dos intenten trobar un aturador al pas frenètic del temps ja que fins ara no ho havien aconseguit. Però les complicitats surten cada instant i la més mínima de les anècdotes acaba per convertir-se en una aventura apassionant.

El concepte de viatge és fonamentalment el descobriment de les coses importants de la vida, del plaer de fixar o arrelar els moments viscuts; de trobar persones amb qui connectem i que ens complementin. Filmada en un fascinant blanc i negre, amb una estructura que defuig la narració explicativa de les coses que passen; l’atenció subtil a l’expressió dels sentiments (inseguretat, empatia, dubte, alegria, tristesa, etc.) i unes interpretacions naturals dels protagonistes que vistes quaranta anys després conserven tota la seva espontaneïtat i fascinació. Ens trobem certament davant d’una veritable obra mestra de l’alemany Wim Wenders.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

Versió original en alemany.

https://mega.co.nz/#!fo4UwZBK!c4tiHQ0EvIrSwoc05cpHGxA0ZBQ9X6y4-WDmm8bjxzg
https://mega.co.nz/#!fl5zkIaa!dsCznnJiJi1–qkSSkYH2RRhKks-iX2uEglKdE1oHIQ
https://mega.co.nz/#!LtwwGYxK!AOU6ajnjlwXVtPae3v_dKWVcYGk-TX60vRjeYqi_czw
https://mega.co.nz/#!j0ABRAyZ!K3CdqHxQUQpeSUN48xALvgkkS5MDoxoHV5pPuuj93RI
https://mega.co.nz/#!79BS1LzB!PiyRZyPoxtCNpbalQJFs81xBRdInDKYd9U3i7BnmJKU
https://mega.co.nz/#!D5gRFSob!dN5WrjtpUSv85fqScfCevCAJhBwAz0kjkG7IHT2BBzM
https://mega.co.nz/#!6t4lSZrJ!KToCfy__LTXIevsb39m7Z0dJi9xxhML36gsip86kZD0
https://mega.co.nz/#!2l5CEB5T!EypSmxi-e1eNhTIJ-4A2ch8bq5V4G47FrmbJaIM4Cy0
https://mega.co.nz/#!y4BTFBBD!XLMH1mukIldL4Dih8Of4V3icoV8w4IcSfwJpQZEIFtY
https://mega.co.nz/#!7kYAzChI!V1FtKi-1koQBEPD21-5W7V_QgN9CVJo2B1Hy9KBmELo
https://mega.co.nz/#!qoIC2YpL!UUR5yxHrUKCuqvP2k_U06A9zW0AH6h61kvNQ__WyCqE
https://mega.co.nz/#!rlpQxYYS!aghKXyuVzNybdpcZJ5-h8zbJRjEjENMd564hySioFlU
https://mega.co.nz/#!qpATiCwI!YHfdeAhXTvLnodt4WgoPV00hKlNPfStA1crbUkENaJs
https://mega.co.nz/#!f4AjSDwC!RtF5Pk7_lsldRQReHrFPdX5LAy96pTJlCmm4r3NcSpY
https://mega.co.nz/#!K4pRVILb!Q7Fm8XyZHaFDmouAyhXiZyDw2yhgNeZ1dFOWb52jQyI
Unir amb File Splitter & Joiner
Subtítols
https://mega.co.nz/#!zhAAmKIR!GoAdc2eCihjRw8WNXnlT7CdOuEB_wQI4o8EIPWhhIbw