La ruta del tabac (John Ford, 1941)

Un retrat sòrdid de la Depressió nord-americana dels anys trenta. L’acció transcorre en una zona coneguda com “La ruta del tabac”, antigament dedicada al cultiu del cotó però ara abandonada. És la història d’un matrimoni gran que viu en la pobresa extrema, la ignorància i la degradació moral. Casen les filles, encara menors d’edat, per no haver-les de mantenir i la resta dels fills ja han marxat i no velen saber res dels pares; abandonen l’àvia perduda al mig del bosc, roben un sac de naps al gendre… Un banc els vols desnonar si no paguen els cent euros que val el lloguer anual de la casa. Els intents d’aquesta parella per aconseguir els diners són desesperats. Ells dos són, de fet, persones derrotades, sense autoestima, incapaços de buscar/trobar feina, acostumats a passar ganar, no fer res i ser estafats. Els veiem sovint en contrapicat, retallant la seva pobra estampa per sobre de les cases enrunades mentre les fulles d’arbres caducs cauen pel costat. És una imatge lírica però molt trista. La majoria dels personatges reflecteixen la derrota social, la ignorància, la ingenuïtat davant les pràctiques del capitalisme financer; l’envelliment de la població, la solitud, l’egoisme…  Sovint els trobem ajaguts al terra, envellits i sense esperança.

John Ford signa aquesta estrany films sobre la pobresa. La crítica social es palesa a traves de situacions i personatges excèntrics amb tendència al surrealisme i, de ben segur que hauria fet les delícies de Luís Buñuel (de qui recorda el documental sobre la regió de les Hurdes). El guió adapta una obra teatral de molt d’èxit representada als escenaris durant anys, però en canvi la pel·lícula no va tenir cap èxit de públic ni la crítica no la va entendre. Segurament era una recreació massa extrema de la misèria per a l’estil glamourós del Hollywood daurat. Vista setanta-cinc anys després, però, conserva tota la força visual i poètica.

La ruta del tabaco

ON VEURE-LA

La podeu descarregar en VOSE a world’s cinema

 

 

Anuncis

El tiempo de las cerezas (Juan Felipe, 2015)

329img51

És fugaç el temps de les cireres
i no hi ha temps per al lament

Una història de l’eclosió del moviment anarquista després de la mort de Franco; el seu auge breu i la seva caiguda fulminant. Es valoren els principals esdeveniments polítics i socials compresos entre els anys 1977 i 1979, com el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el cas Scala i el Vè Congrés de la CNT; el pas de centenars de milers de seguidors a unes poques desenes de milers. I uns anys després, la ruptura sindicalista entre CGT i CNT, culmina el procés de fractura i decadència de l’anarquisme espanyol. Els testimonis són variats: Pepe Ribas, Àngel Bosqued, Ocavio Alberola, Emili Cortavitarte, Manel Aisa i molts més. Entre les idees expressades, el primer moment de vitalitat per la confluència oberta de moltes lluites fins aleshores clandestines (feminisme, alliberament sexual, defensa del territori, les nacionalitats, l’antifeixisme, etc.). Pepe Ribas, director de la revista “Ajoblanco”, explica molt gràficament com a Barcelona coincidien (i convivien) els escriptors del boom llatinoamericà amb els artistes de la Nova Cançó. Però va ser molt difícil integrar les grans figures de l’exili, els presos polítics amnistiats i els milers de joves no necessàriament anarquistes que procedien de les lluites socials. Hi ha qui considera el fracàs de l’anarquisme motivat per l’impacte de l’atemptat de la sala Scala, perpetrat per les forces d’ordre públic i atribuït a una acció anarquista. Altres apunten a causes endògenes, com el sectarisme i el desconeixement de la realitat. Fos com fos, l’etapa de fulgor llibertari va ser intensa però breu, fugaç com el temps de les cireres que deia la vella cançó de la Comuna de París.

ON VEURE LA PEL·LÍCULA?

Descarregar-la a RebedeMule

L’incident (Larry Peerce, 1967)

Un parell de joves atemoritzen els passatgers d’un vagó de metro. Els passatgers s’han d’enfrontar a la violència i les seves reaccions conformen un repertori sociològic de la societat nord-americana del moment. Són, per exemple: un noi homosexual, dos soldats de permís, un matrimoni mal avingut, un altre de color, etc. El noi homosexual és humiliat davant de tothom i enviat a un racó del vagó. El matrimoni mal avingut discuteixen entre ells perquè l’home no s’enfronta als joves i la seva dóna li ho recrimina; la disputa posa de manifest la crisi de parella que no volen assumir. Un dels soldats intenta fer-se el simpàtic amb els agressors deixant clar que mentre molesti els altres l’incident serà una broma i només quan el molesten a ells resulta que la broma era pesada. L’home negre és un racista i observa content com la resta dels passatgers, tots blancs, són agredits. I així, la resta dels personatges.

La primera part és la presentació dels caràcters individuals i, la segona, l’experiment sociològic, per dir-ho d’alguna manera. La pel·lícula analitza les paradoxes de la nostra societat, quan les persones mirem a una altra banda i mostrem la nostra cara més insolidària; també, les dificultats de comunicació en el medi urbà on tothom és desconegut i els prejudicis ens dominen. Finalment, un tema aleshores molt debatut: el de la violència gratuïta i l’alienació en la societat moderna. Filmada amb estètica realista, una impactant fotografia en blanc i negre i unes interpretacions molt convincents, la pel·lícula manté la tensió psicològica fins al desenllaç final. És vibrant i planteja moltes qüestions que encara avui són de plena actualitat.

ON VEURE-LA?

A Hawkmenblues trobareu els enllaços per descarregar-vos la pel·lícula

El príncep de la ciutat (Sidney Lumet, 1981)

Tot es veure aquesta pel·lícula i pensar en la la tènue línia que separa la llei del delicte. Basada en fets reals. La història d’un agent policial en crisi que denuncia les múltiples formes de la corrupció del cos i inculpa molts dels seus companys. La corrupció comença amb petites irregularitats durant la persecució dels delictes i que es justifiquen amb l’excusa de fer la feina bruta de netejar la ciutat de persones indesitjables. Però en un segon nivell la corrupció continua per l’afany de lucre i finalment per la necessitat de tapar-ho tot. Llavors, la diferència entre un policia i un delinqüent acaba desapareix. La pel·lícula és molt bona perquè està plena de detalls i de matisos sobre la psicologia dels policies, dels delinqüents, dels periodistes i dels jutges. Els grans protagonistes són, però, les clavegueres de l’Estat, les escoltes il·legals, els suborns, els confidents… És una pel·lícula rodona per la intel·ligència i credibilitat del guió, per les magnífiques interpretacions dels actors, per la fotografia, la música i la realització, en aquest darrer cas a càrrec del mestre Sidney Lumet. Obra mestra.

PRINCE OF THE CITY, Treat Williams, 1981

PRINCE OF THE CITY, from left: Tony Munafo, Treat Williams, 1981, © Warner Brothers

vlcsnap-2015-09-04-16h07m29s171

ENLLAÇOS

El príncipe de la ciudad (VOSE) a Hawkmenblues