Made in Dagenham (Nigel Cole, 2010)

La vaga de dones a una factoria de la Ford a Dagenham (Londres) l’any 1968 demanant cobrar el mateix salari que els homes: mateixa feina, mateix sou. Basada en fets reals. El tema és molt llaminer, però la pel·lícula és fluixeta, superficial, tova i plena d’estereotips i caricatures. Recull la determinació de les dones per un salari just, la presa de consciència, algunes assemblees, les reunions amb els representants sindicals i empresaris i, finalment, les relacions familiars. Una d’elles és frívola, una altra és mica agressiva sexualment, una de més edat és dependent psicològicament del seu marit, etc. El detonant de la seva determinació és quan una d’elles, Rita, la que després tindrà el lideratge en la lluita, descobreix indignada l’enèsim càstig físic d’un mestre al seu fill i va a l’escola a queixar-se’n. Una altra mare pren la mateixa actitud i finalment tenen èxit i, de pas, aprenen dues coses: una, que la unió fa la força i que la lluita es justifica amb una bona causa; i dos, que les dones pateixen una opressió específica dins del sistema capitalista, afegida a l’opressió de classe. És la presa de consciència i el detonant de la revolta: Rita puja a una cadira i s’adreça a les companyes perquè vagin a la vaga i perquè lluitin per la plena igualtat salarial amb els homes. Els líders sindicals, tot homes, són dibuixats com uns aprofitats i uns hipòcrites; els empresaris, tot homes, com uns egoistes sense escrúpols; els marits com uns ineptes a casa i uns insensibles. En fi, els homes, com les dones abans, són pura caricatura. La pel·lícula, en la línia d’un telefilm amable de sobretaula se segueix fàcilment per la seva narració lineal i previsible al cent per cent. Una mort inesperada al mig de la lluita acabarà de donar energies a les dones fins al desenllaç final. El moment més interessant, però, no arriba fins als títols de crèdit final, amb talls d’entrevistes a les protagonistes de veritat, quaranta anys després dels fets, i a algunes filmacions de l’època. L’estètica cursi i embafosa que acompanya tota la pel·lícula desapareix i per uns breus instants assistim a un cant a la solidaritat i a la consciència de classe; els estereotips i la caricatura són substituïts per treballadores reals i acaben sent els millors moments de tota la història.

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in DagenhamMade in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

PER VEURE-LA

Enllaços a RebeldeMule

Anuncis

Privilegi (Peter Watkins, 1967)

Imagen

Distòpia de la vida d’una jove estrella de la música pop, que es converteix en un fenomen de masses gràcies a la promoció interessada per part dels poders del sistema (polític, econòmic i religiós). La gent l’estima de manera exagerada -fins i tot se subhasta el seu cabell i i es comercialitzen perruques amb el seu pentinat- i segueixen tots els seus passos i opinions. En realitat, Steven és una persona sense cap vida pròpia perquè la seva agenda diària està controladíssima pel seu agent comercial. Obscures connexions entre la indústria musical i els partits polítics converteixen aquesta celebritat en un vehicle ideal per a la transmissió de missatges polítics. La falta de diferències ideològiques entre els dos grans partits polítics fan que l’únic missatge que calgui vehicular sigui el de la mera alienació social. Això s’assoleix en una de les escenes importants de la pel·lícula quan Steven és el principal atractiu d’una gran celebració religiosa concebuda segons l’estètica nazi: creus de foc, estendards, desfilades marcials, braçalets, salutacions a la romana, declamacions retòriques a la multitud i un únic missatge: “nosaltres ens conformarem”.

L’estil de Watkins és novament el dels fals documental, tant interessant des del punt de vista dialèctic com avorrit per a l’espectador. Amb veu en off explicativa dels personatges i les situacions, el film adoleix de certa fredor que només anima una mica l’estètica pop tan sixties i la presència de la bellíssima actriu principal, Jean Shrimpton, una model professional que aleshores presumia de ser la model més ben pagada del món. Paradoxes de Watkins, contractant una model supermilionària per a una pel·lícula que crítica les industries culturals. El millor de la pel·lícula és la vigència del seu plantejament de base: el control dels poders públics sobre els artistes.

image

image

image

image

image

Imagen

Imagen

Imagen

ON VEURE-LA

Aquí us la podeu descarregar: RebeldeMule i DivxClásico

 

Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Korczak (Andrzej Wajda, 1990)

Magnífica biografia del metge i pedagog polonès Janusz Korczak. El film se centra específicament en el seu esforç per salvaguardar la integritat dels nens d’un orfenat jueu a Varsòvia durant l’ocupació alemanya a la II Guerra Mundial. És interessant perquè a pesar de la barbàrie de l’antisemitisme preserva uns valors d’humanitat i, molt especialment, de respecte a la infància. L’orfenat que ell dirigeix és caracteritza per donar als alumnes tot el respecte del món i tot l’autonomia, però autonomia de veritat: els nens són els que formen assemblees per jutjar i -si és el cas- imposar correctiu a les faltes comeses pels altres nens o, fins i tot, els adults. Una altra característica és la importància del joc com a eina didàctica i de cohesió social: un dia que Korczak entra a l’orfenat molt rabiós per la violència que veu al carrer el primer que fa és jugar a la locomotora amb els nens. Impressionant. L’afecte, comprensió i tendresa que mostra pels nens és increïble.

Un altre dels elements que són presents a la pel·lícula és la crítica a l’actuació del Consell Jueu al guetto de Varsòvia: planteja el dilema entre la supervivència i el col·laboracionisme. És ètic salvar persones sanes a canvi de malalts, rics a canvi de pobres, vells a canvi de joves?  Korczak no només es posiciona críticament amb un no radical a aquest regateig de la misèria sinó que rebutja la submissió al rol de víctima que els imposava el nazisme i ell mateix no es posava el braçalet amb l’estrella de David. Quan tot es perdut i els nens han de ser deportats,  Janusz rebutja qualsevol componenda que l’alliberi del seu destí fatal i només ansia estar amb els nens de l’orfenat.  No els abandona ni en els moments més terribles.

Una gran pel·lícula que ens apropa la figura del pedagog polonès Janusz Korczak Per cert, l’actor que l’interpreta s’assembla bastant al personatge històric i la fotografia en blanc i negre força cremada recrea l’aspecte de les imatges de l’època; l’ambientació històrica també està molt ben aconseguida, així que, es miri com es miri, ens trobem davant d’un títol important en la carrera de Wajda. Un film molt i molt  recomanable.

PER VEURE-LA

Podeu descarregar-vos els enllaços a Hawkmenblues