La isla – Archivos de una tragedia (Uli Stelzner, 2009)

“Llegó la hora de conocer verdades. El pasado no se olvida. Aquí pasó la guerra. Consecuencias mortales, aniquilamientos letales. Tu nación se llenó de violación, ejecución, desaparición. Cuántas almas tendidas! Tantas muertes conocidas! El tiempo corre y vuela. Bienvenido a realidad guatemalteca”.

Extraordinari documental sobre els horrors de la dictadura de Guatemala a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat. L’origen es troba en la descoberta casual de l’ingent fitxer de la Policia Nacional abandonat en un antic centre de detenció anomenat “La Isla”, ara en ruïnes. És el lloc on torturaven i mataven als opositors polítics, als líders sindicals, als intel·lectuals dissidents, als professors i alumnes universitaris i, en general, a milers de persones víctimes de procediments arbitraris. Els fitxers abandonats són milers de lligalls amb un total de milions de documents que registren amb detall les detencions, tortures i assassinats d’aquestes desgraciades víctimes. Els arxivers salven la documentació, la classifiquen i la descriuen; en fan còpies en suport digital i faciliten el seu accés a als investigadors. És una feina èpica per fer accessible una paperassa que s’amuntega al terra. D’altra banda, alguns usuaris recorden l’infern que va suposar la dictadura, quan cremaven als detinguts, els amputaven les extremitats o els llançaven des de l’avió… Fins i tot una carta de l’ambaixada nord-americana justificava els assassinats i les tortures, però s’escandalitzava dels excessos i el sadisme dels agents. Dos germans expliquen com la seva família va desaparèixer gairebé tota: els oncles, les tietes, el pare, els germans, els cosins, l’àvia, etc.; grans i joves, homes i dones, tots assassinats o, encara pitjor, desapareguts. El moment de descobrir la veritat és un autèntic trauma perquè alguns encara conservaven una petita esperança de trobar amb vida als seus éssers estimats. Alguns parlen amb orgull de la dignitat dels pares que van lluitar per una societat més justa i dels que van plantar cara a la dictadura. Ara, la recuperació dels arxius permet documentar els assassinats i les tortures.

El documental barreja amb molta sensibilitat el testimoni de les persones que van patir la violència amb el dels arxivers, les notícies o talls d’entrevistes tretes de velles vídeofilmacions, de pèssima qualitat però eloqüent informació un cop es contrasta amb les evidències dels documents d’arxiu. Alguns interludis de música de contrabaix tocada als mateixos escenaris de La Isla i d’un raper que canta hip-hop atorguen una suavitat al conjunt que d’altra manera es faria insuportablement dur. El documental no furga en la violència per si mateixa sinó que explica l’acció dels diferents agents encarregats de la repressió política: la policia, l’exèrcit i els paramilitars. Al final, alguns dels testimonis parlen de la infelicitat permanent en què es va convertir la seva vida, fins i tot, de nens petits que van perdre els pares i després mai no van poder disfrutar de la vida. És un documental magnífic, imponent, èpic. Molt recomanable.

COM VEURE-LA?

Els enllaços a “Patio de butacas”. Cal registre previ.

Anuncis

Ultimàtum (John Boulting i Roy Boulting, 1950)

Un científic desenvolupa armament d’última generació i gran potència destructiva d’acord amb un programa del govern anglès. Ell és, però, una bona persona conscient de la seva responsabilitat com a investigador i coneixedor dels efectes devastadors que produeixen les seves recerques. Envia al govern algunes reflexions sobre els riscos de la carrera armamentista, sobre l’efecte contraproduent de les armes dissuassòries, que no són tals sinó que incentiven les altres nacions a entrar en la mateixa carrera que no portarà a cap altre lloc sinó  a destrucció generalitzada. La negativa de les autoritats a escoltar aquestes sàvies advertències porten el científic a robar una bomba atòmica -que du a sobre en una bossa de viatge- i amenaçar amb fer-la esclatar al mig de Londres si el primer ministre no anuncia públicament en un termini molt curt la renúncia al programa d’armes nuclears. La pel·lícula llavors esdevé un thriller amb dues històries en paral·lel: la des les autoritats que discuteixen si cedir a les amenaces del científic i, si arriba el cas, emprendre l’evacuació de la gran capital abans que esclati la bomba; de l’altra, el centífic, intentant ocultar-se de la persecució policial i, a la vegada, justificar la seva acció com una advertència als altres científics del món perquè assumeixin els riscos de seguir investigant en armament atòmic.

La pel·lícula que plantejada d’aquesta manera ofereix bones reflexions al debat es converteix tristament en un film de segon nivell, perquè els personatges són molt estereotipats: el científic és un home de mitjana edat, despistat en el dia a dia i embogit en la seva personalitat. La càrrega ideològica que podia tenir la seva acció queda desactivada per l’explicació fàcil que ell és un malalt mental, mentre el govern se’ns mostra com un grup de persones equilibrades que actuen d’acord amb el sentit comú i garanteixen la seguretat de la població. La pel·lícula acaba justificant, es clar, l’armament nuclear i el risc que comporta i, de pas, l’estratègia de la Guerra Freda. Però, les imatges de l’evacuació de la ciutat poques hores abans de la imminent explosió nuclear estan molt ben aconseguides.

Restrained panic

seven_days_08

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

Hawkmenblues

Catorze de juliol (René Clair, 1933)

Recreació feliç d’un barri popular durant la vigília i el dia de la festa nacional francesa: el catorze de juliol. La parella de joves protagonistes: ell, un taxista; ella, una florista. Ells dos i el seu amor sensual, juganer i divertit. Els veïns són les porteres xafarderes, els carteristes simpàtics, el taxista del gosset, el milionari borratxo, el comptable irritable, la família puritana i, sobretot, un munt de nens que juguen i corren pels carrers; les botigues i els mostradors; la pluja i els paraigües; la música. Poca història hi ha: l’aparició d’una antiga núvia i les seves males companyies crea un conflicte entre els enamorats. En realitat, el gran protagonista és la felicitat, la vida al carrer, la moral llibertària…  Els balls, les carícies, els petons, les abraçades, el desig dels cossos. René Clair en el millor moment de la seva carrera signa aquest film coral ple de creativitat visual i sonora (com en l’abraçada de la parella protagonista al ritme de trons i llampecs) i de simpatia pels personatges més humils (com els gags sobre l’ofici dels carteristes). Un film alegre i vitalista per descobrir i disfrutar.

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

enllaços a hawkmenblues

La balada de Berlín (Robert A. Stemmle, 1948)

Estranyíssim film polític sobre l’Alemanya de la immediata postguerra, narrat amb un llenguatge eminentment poètic i visual. Comença amb una imatge del Berlín modern del segle XXI (representat amb una maqueta semblant a les de Metròpolis, encara que sense la mateixa gràcia) que recorda com era la vida trista dels temps de la postguerra. Llavors recrea la vida quotidiana de l’home corrent: racionament, gana, cues, formularis, pisos compartits, especulació, mercat negre, refugiats, somnis d’opulència, burocràcia, autoritarisme, hipocresia, runes, prostitució, robatoris, pobresa, etc. Un diccionari de la misèria, en tots els sentits, de la desfeta de la guerra. Ironia per totes bandes: surten dirigents cridant eslògans buits amb el mateix èmfasi pompós dels nazis uns anys abans i el púbic aplaudeix tontament com si no hagués passat res; uns empresaris del ram de la publicitat presumeixen de l’augment de la producció que consisteix en un únic cartell amb rètol de “producte esgotat”. Ironia corrosiva.

El protagonista de la pel·lícula, es diu Otto “Homecorrent”, un supervivent de la guerra que sobreviu a les misèries d’un món on preval l’enveja, l’egoisme i l’odi. Tot sembla sortir-li malament, però viu gràcies a les fantasies mentals. En una d’elles s’enamora d’una bella cambrera que sempre li ofereix pastissos immensos. Entre les peripècies tristes del món sòrdid d’Otto, les metàfores i les sàtires polítiques i la fantasia delirant en molts moments, Robert A. Stemmle aconsegueix una pel·lícula sorprenent, molt imaginativa però definitivament sòrdida i trista, tot i el “happy end” amb que acaba. Fascinant, però, en la seva factura de cabaret.

ENLLAÇOS

Enllaços a Cine-clásico