Merrily we go to hell (Dorothy Azner, 1932)

Film pre code. El cinema nordamericà de finals dels anys vint i començaments dels trenta va assolir un alt grau del llibertat en el tractament de temes tabú, com les drogues, l’alcoholisme, la violència, etc. Després, a partir del 1934 es instaurar el codi de censura Hays, conegut com Code, i els arguments foren molt moralistes i moltes temàtiques ja no es tractaren més. El canvi va ser molt descarat en el tema dels rols de gènere. Abans del codi, les pel·lícules reflectien també certa obertura del rol social de les dones: apareixien dones en llocs de responsabilitat, dones emancipades, dones divorciades, etc. “Merrily we go to hell”, que podríem traduir lliurement com “junts marxem cap a l’infern”, té el privilegi d’haver estat dirigida per una de les primeres directores de Hollywood: Dorothy Azner i també d’introduir plantejaments feministes a les històries. En aquest cas, l’argument mostra un jove i alegre escriptor que sedueix la filla d’un família adinerada. Es casen poc després i viuen en un ambient de luxe i sofisticació. Ella li ofereix comprensió, amor, seguretat, equilibri i sacrifici, però ell li paga amb infidelitats, humiliacions i agressivitat. La pel·lícula planteja l’horror del matrimoni, però des del punt de vista de la dona. Aquí ve la seva singularitat. Quan ella no aconsegueix recompondre la relació, agafa els mateixos privilegis de què gaudeix l’home: el dret a les aventures sexuals, el dret a la beguda… els plaers en general i cap lligam ni compromís. Junts cap a l’infern! Però el que podia ser un plantejament audaç a l’època, de plena igualtat entre sexes, acaba tenint un cert final de consolació, perquè ella és qui finalment cedeix i qui sempre acaba perdonant les aventures del marit. La pèrdua del fill que esperava acaba sent el factor que fa centrar el marit. Tot i el final una mica happy end, de resignació última per part de les dones, la pel·lícula està mot ben interpretada, dirigida i protagonitzada i compta amb el look un mica fascinant del cinema comercial de Hollywood de la seva època daurada. Una pel·lícula a descobrir que avui dia es pot veure com un precedent del cinema feminista.

ENLLAÇOS

Merrily we go to hell a Hawkmenblues

El conte de Canterbury (Michael Powell i Emeric Pressburger, 1944)

Un increïble film anglès de (suposada) propaganda política. Fet durant la II Guerra Mundial per explicar les raons per les quals lluitava el seu país, es converteix, per art i màgia dels directors i l’equip tècnic i artístic, en una fascinant reflexió sobre el sentit de la vida i de les coses que en veritat són importants. Dos nois i una noia viatgen en un tren que va fins a la localitat de Canterbury. Estan enrolats en diferents unitats de l’exèrcit: Bob és un sergent nordamericà, Peter un sergent anglès i Alison treballa al Land Army.  Però els tres baixen per error en una altra parada. És de nit i mentre busquen algun lloc per esperar fins que arribi un altre tren, la noia és atacada per un desconegut que li llença resina al cabell i fuig. Molestos per l’agressió, l’endemà inicien la cerca del desaprensiu i totes les pistes els condueixen a sospitar del magistrat de la localitat, Thomas Colpeper, un home una mica místic i aparentment misàntrop però que té un discurs interessant sobre això que ara en diríem la modernitat. Poc a poc, van entrant en contacte amb la gent del poble que a voltes sembla viure immersa en les formes de vida tradicional,. Sembla que la pel·lícula s’inspira o troba el seu punt d’arrencada en el llibre dels Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer. De fet, aquest llibre recull els contes d’un grup de pelegrins que viatgen des de Southwark a Canterbury per visitar el temple de Thomas Becket a la Catedral de Canterbury, buscant algun perdó o consol espiritual. Els nostres protagonistes són joves que, per diferents raons, han perdut la il·lusió per viure, però el seu contacte amb un poble i una gent una mica tradicionals i el contacte amb el magistrat els farà canviar de mentalitat i descobrir una altra escala de valors. A la pel·lícula això es mostra amb la importància de fer les coses ben fetes, de l’amor per la cultura, del fet local. Sembla que la voràgine de la guerra amenaça amb emportar-se una espiritualitat on les persones són importants i les hores no compten.

El “Conte de Canterbury” és una pel·lícula molt bonica, reflexiona sobre el sentit de la felicitat, sobre el fet de sentir-nos a gust en el lloc més impensable i de connectar amb persones que estan a les nostres antípodes i en qui mai no hi hauríem pensat. A banda d’això, els protagonistes són alegres i vitalistes, cadascun amb les seves circumstancies, però sempre atractius, intel·ligents, cultes, sensibles i creatius. Tota la pel·lícula és fascinant en aquest sentit: la fotografia expressionista, el muntatge trepidant, les interpretacions, la música, la força del paisatge, el mateix guió ple de girs que no acabes de saber mai com evolucionarà… En fi… una joia a descobrir.

 

PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2012/01/canterbury-tale-michael-powell-emeric.html