Lissy (Konrad Wolf, 1957)

Lissy és una intel·ligent pel·lícula feta a la RDA sobre les bases socials que donen lloc al nazisme. L’argument se situa a l’Alemanya dels primers anys trenta. Una noia jove i simpàtica és acomiadada de la feina per resistir-se a l’assetjament sexual de l’empresari. Està embarassada i el seu marit, Alfred, un oficinista, també és acomiadat poc després. El germà de Lissy, Paul, és comunista i declarat anticapitalista. Tant el marit com el germà veuen en el nazisme una opció de progrés social i ingressen a les SA, la temible força de xoc del partit nazi. Tots dos queden enlluernats amb una ideologia que els dóna una interpretació clara dels culpables de la seva situació social. Alfred visualitza en la seva ment els empresaris que l’han acomiadat com a jueus avariciosos i Paul hi veu la revolució que ha de destruir el capitalisme. Tant per l’un com per l’altre, el nazisme és una taula de salvació en una època de convulsió social, amb la taxa d’atur altíssima, la inflació de la moneda i les cues de la fam. Les SA són unitats que reben diners de les grans corporacions i l’ascens social és ràpid. Lissy veu finalment complir els seus somnis de millorar l’estatus familiar. En poc temps passen de l’amenaça d’un desnonament a comprar mobles luxosos. Però la vida fàcil i regalada implica mirar a una altra banda quan els camises parda practiquen l’acció directa de la violència i a Lissy no li costa fer-ho tot i els remordiments de consciència. Però un cop arriba al poder, el partit nazi abandona els discurs socialista i de defensa dels treballadors i passa a pactar netament amb els empresaris. Lissy descobrirà amargament la veritable màscara del règim criminal.

Gran pel·lícula que barreja els fets de la història nacional alemanya a les acaballes de la república de Weimar, vista en la seva descomposició social, amb les vides personals dels protagonistes. El retrat de l’època és molt bo, amb els seus desnonaments, els acomiadaments laborals, la misèria i, sobretot, els matisos i l’evolució psicològica dels personatges principals, triant sempre un camí personal a pesar de la riuada dels grans esdeveniments col·lectius que amenaça amb ofegar-los la llibertat personal.

Horst Drinda, Sonja Sutter, Lissy

Hans-Peter Minetti, Horst Drinda, Sonja Sutter, Lissy

Hans-Peter Minetti, Sonja Sutter, Lissy

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=38131&highlight=lissy

 

 

Anuncis

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

La sal de la terra (Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, 2014)

Un documental sobre la figura del fotògraf Sebastião Salgado. Repassa l’obra i la seva especial manera de treballar, sempre a prop de les persones, sempre a prop dels marginats. En realitat, és molt més que això; amb una narració pausada, atenta als detalls, veiem passar una determinada mirada al món, a allò que és essencial. Reportatges que l’han fet famós, com les mines d’or a cel obert, els genocidis entre hutus i tutsis, els camps de refugiats africans de les Nacions Unides, la guerra de Iugoslàvia, els pobles indígenes de sudamèrica, les tribus de l’Amazones o la Polinèsia i la seva darrera gran creació, “Genesis”. En fi, la visió humana dels horrors i la generositat.  Fascina veure la seva capacitat per a l’empatia amb la gent que pateix el dolor i la connexió amb gent de tota mena de cultures del món;  tot això, a banda del talent com a fotògraf.

No estem davant exactament d’un documental biogràfic, sinó d’una recreació visual en clau poètica sobre l’essència de l’ésser humà i la seva relació amb el medi natural (l’home és la “sal de la terra”). El gran missatge: al marge de les guerres i de l’especulació, en les societats humils és possible viure amb un temps diferent, amb respecte a les persones i als éssers vius i malgrat totes les misèries que són recollides pel gran fotògraf és possible transmetre un missatge d’esperança. L’episodi de la regeneració forestal a la finca de la família Salgado és un exemple magnífic. Molt recomanable.

ON VEURE EL FILM?

http://200peliculas.tumblr.com/post/117513967771/1831-the-salt-of-the-earth-wim-wenders

 

Pariah (Dee Rees, 2011)

Sensible aproximació al procés de creixement personal d’una noia adolescent, afroamericana, que construeix el seu gènere i la sexualitat de manera diferent: vesteix de forma “masculina” i practica sexe amb altres noies. La seva mare, dominant i possessiva, li imposa la moral religiosa estricta i saboteja les seves relacions afectives. El pare accepta les espera que la filla s’integri en els estereotips dominants. La pel·lícula no té un gran trama més enllà de recollir els dubtes, inseguretats i desitjos de la protagonista (per cert, molt ben interpretada per l’actriu Adepero Oduye) i de la búsqueda d’afecte i acceptació en el marc de la família i les amistats.

El guió i la realització atenen a detalls de la psicologia de la protagonista, a l’acceptació de si mateixa i al procés d’emancipació. Molt bonica l’escena del final, amb la lectura d’un poema que recull el seu estat d’ànim.

https://i0.wp.com/unsoloclic.info/wp-content/uploads/2012/04/pariah.2011.UNSOLOCLIC.INFO_.avi_004189643.jpg

https://i1.wp.com/unsoloclic.info/wp-content/uploads/2012/04/pariah.2011.UNSOLOCLIC.INFO_.avi_004567521.jpg

ENLLAÇOS

http://200peliculas.tumblr.com/post/104673242436/1665-pariah-dee-rees-2011

The Chant of Jimmie Blacksmith (Fred Schepisi, 1978)

Dramàtica road-movie sobre el racisme en la puritana societat australiana del segle XIX i el seu repudi de la població aborigen, a la qual considera infrahumana i tracta constantment amb rebuig. Un jove mestís és acollit per la família d’un pastor metodista. L’eduquen estrictament segons els patrons rígids de la moral religiosa. La vida del noi, Jimmie Blacksmith, bascula d’un caràcter noble i generós que s’ha d’enfrontar constantment a l’explotació laboral i els menyspreu per part dels blancs. El racisme no fan sinó generar una ràbia i frustració per part del jove, que culminen en una explosió de ràbia i odi… la qual servirà per confirmar els pitjors prejudicis dels blancs. Tot plegat un entramat ideològic pervers impossible de trencar. La història està basada en fets reals que van commocionar la societat australiana.

La pel·lícula és excel·lent, una de les millors i més desconegudes mostres de la New  Wave del cinema australià. És un film coral ple de personatges molt interessants (impressiona l’impassible carnisser, que també treballa per a l’Estat executant els presos condemnats a mort). Un film a descobrir estructurat en forma de road-movie que planteja de manera molt crítica el caràcter imperialista de la civilització occidental.

 

 

ENLLAÇOS PES DESCARREGAR EL FILM

Hawkmenblues