Westfront 1918 (Georg Wilhelm Pabst, 1930)

Un clàssic del cinema antibèl·lic. Ambientat a finals de la I Guerra Mundial, un petit grup de soldats d’infanteria de l’exèrcit alemany suporten l’atac de les tropes franceses. El dia a dia de campanya, les trinxeres, el retrobament amb les famílies, la crisi econòmica… les misèries de la guerra retratades amb gran realisme. Soldats atacant i defensant posicions en terra de ningú, soldats morts pel foc errat dels propis canons. Morts i més morts. En una escena a l’hospital de campanya, ingressen un soldat víctima de la psicosi de guerra i no para de cridar; mort física, mutilacions, malalties mentals… A la rereguarda les coses no van millor: una mare fa cua al carrer durant hores per comprar menjar en una botiga quan veu passar el seu seu fill que arriba del front, però no el pot anar a abraçar perquè sinó perdria el lloc a la cua. Al final, la llarga espera tampoc no servirà de res perquè quan li toqui el torn els queviures s’hauran acabat. Crisi social i desestructuració familiar: un dels soldats protagonistes torna a casa amb uns dies de permís i es troba la seva dona al llit amb un altre home. Se sent enganyat i es desespera. Ella es justifica explicant que no podia suportar més la solitud. L’amant, un pobre desgraciat, gaudia de l’última nit abans d’anar al front. El nostre protagonista només pensa en tornar a la batalla on retrobar els camarades (els soldats com a germans). Allí, la trinxera ofereix instants de descans, però la felicitat és tan intensa com fugaç i la mort pot arribar en qualsevol moment.

Obra inoblidable de Georg Wihelm Pabst, realitzada amb grans dosis de realisme visual i sonor. Una visió pessimista de la guerra i de la societat, un reflex terrible de la crisi social i econòmica en que va vivia Alemanya durant els anys de la República de Weimar. Amb l’arribada dels nazis, aquesta pel·lícula, com tantes d’altres, seria prohibida pel seu missatge pessimista titllat despectivament de derrotista.

ENLLAÇOS

VOSE a Hawkmenblues

Un film inacabat (Yael Hersonski, 2010)

Aquest és un assaig sobre la propaganda nazi que resulta molt inquietant perquè mostra fins a quin les imatges de la realitat que es feien servir en els documentals eren construïdes minuciosament. En acabar la II Guerra Mundial es van localitzar quatre bobines amb prop d’una hora de filmacions fetes al maig de 1942 al gueto jueu de Varsòvia. Algunes, a més, estaven rodades a tot color. En el seu moment, no es van arribar a muntar i el documental que havia de ser va quedar inacabat. Tampoc no se’n conservava cap guió de rodatge ni cap informació complementària que permetés endevinar el caràcter i la funció de la propaganda. No obstant, la combinació d’escenes d’una pobresa extrema (gent famolenca buscant restes de menjar a les escombraries o persones mortes abandonades al carrer davant la indiferència dels transeünts) al costat d’altres d’una gran opulència (un dinar en un restaurant de luxe, un ball alegre o dones molt ben vestides) deixaven entreveure una clara finalitat de propaganda antisemita: la indiferència de la raça jueva davant del patiment dels seus. Moltes d’aquestes imatges s’han fet servir des d’aleshores en tota mena de documentals històrics per mostrar tal com era la vida als guetos.

Dècades després, van aparèixer unes altres filmacions amb les tomes falses d’aquest documental. Unes vegades es descartaven perquè en el camp visual apareixia per error algun operador de càmera o algun membre de les SS; d’altres, perquè no s’havia assolit prou dramatisme. Així, veiem diferent tomes sobre la retirada d’un cadàver del carrer o  l’aparador d’una botiga d’alimentació quan hi entra una dona ben vestida. Veiem les mateixes escenes repetides en diferents formes. Amb aquest material, la directora israeliana Yael Hersonski reconstrueix les circumstàncies del rodatge i el resultat no pot ser més inquietant. Aplegant el testimoni de supervivents d’aquell període, el dietari  del cap suprem del consell jueu (que va participar ell mateix en el rodatge i descriu el making off d’algunes de les escenes) i d’altres dietaris que molta gent de diversa condició social i cultural, per compromís polític, va escriure durant aquells mesos, per documentar el fets que tenien lloc al gueto. També s’han recuperat les actes del director de rodatge, de quan va ser cridat als anys seixanta en qualitat de testimoni en el judici contra el màxim responsable nazi del gueto. En les seves declaracions, el cineasta delega en el seus superiors l’autoria del documental i explica que ell es limitava a obeir ordres sobre el que havia de filmar i de com fer-ho. També mostra molt poca empatia per les condicions de vida dels habitants i poca capacitat d’autocrítica. Amb aquestes fonts documentals, sabem com van rodar bona part de les imatges: una escena del teatre on la gent riu divertida va anar precedida de crits, amenaces, cops i detenció d’alguns espectadors, per part de les SS i la insistència perquè riguessin espontàniament davant de la càmera; la sortida ràpida i atemorida dels interns d’una presó va anar precedida del rumor que anaven a ser afusellats tot seguit; les imatges de transeünts passant despreocupadament davant dels cadàvers del carrer era una ordre de la temible policia alemanya que manava que sobretot no miressin les persones que estava estesa; les corredisses pel carrer s’animaven amb trets a l’aire per provocar el pànic de la gent, etc. També les escenes d’opulència es rodaven de la mateixa manera. Llegint el dietari del líder del consell jueu, Adam Czerniaków, veiem que tot allò no podia acabar bé. És esfereïdora la imatges de les persones que miren de reüll a la càmera: no és una mirada de curiositat sinó de por. Efectivament, perquè pocs mesos després començaren les deportacions massives de jueus als camps d’extermini.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Enllaços via Torrent

 

 

Estrelles a la meva corona (Jacques Tourneur, 1950)

Un home recorda anècdotes de la seva infància, situada en una petita ciutat del sud dels Estats Units, a finals del segle XIX. Un ambient idíl·lic, personatges amables i un entorn d’eterna primavera. Arriba un veterà de la Guerra Civil, per a exercir el seu ministeri com a pastor religiós. No tots els feligresos accepten els sermons i de seguida es produeix un xoc amb algun d’ells; en particular, amb un jove metge, que no el vol veure al costat dels malalts. Entre tots dos salta la rivalitat, la pugna entre fe i religió, un dels temes de la pel·lícula. L’aparició d’un sobtat brot de febre tifoidea posa a prova la convivència entre els veïns. La frustració en una situació de crisi es descarrega contra els més dèbils i s’activa la temible organització racista del Ku-Klux-Klan, un altre dels temes substancials de la pel·lícula.

El director francès Jacques Tourneur, ja en aquella època, plenament instal·lat a la indústria cinematgràfica de Hollywood,  subratlla amb molta delicadesa alguns dels eixos que han conformat la història dels Estats Units: la persecució dels negres, la força de les creences religioses i un cert esperit de feliç anarquia individualista, possible per la manca d’estructures estatals. Aquest darrer element, el més subtil de tots, acaba mostrant les escenes més poderoses del film, las que deixen entreveure finament les xarxes de la solidaritat, com el moment en que la família formada pel pare i els cinc fills agafen les armes per defensar el seu veí, un home vell i afectuós però amb l’estigma de ser negre  i que és víctima de l’assetjament per part d’un empresari especulador. També la figura del pastor religiós, un personatge clau en la trama, està molt allunyada de la visió de les nostres estructures eclesials i més aviat sembla un mediador social. Tots els personatges configuren una imatge molt plàcida, allunyada de la història real, però configuradora d’una certa idea de la utopia. La música, la fotografia (en un bellíssim blanc i negre), les interpretacions tan naturals per part d’un extraordinari repartiment d’actors i la magnífica factura creativa d’algunes escenes, com la culminant del Ku-Klux-Klan resolta amb bones dosis de realisme poètic, configuren un film rodó, capaç de presentar amb serenitat els aspectes més foscos de la societat nordamericana.

PER DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

Stars in my Crown (VOSE), a Hawkmenblues