Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE

Anuncis

No hi ha amor més gran (Masaki Kobayashi, 1959)

Primera part de la trilogia de Masaki Kobayashi sobre la condició humana, que tracta precisament sobre la consciència moral de les persones. En una moment de forta convulsió social, durant la II Guerra Mundial, un japonès pacifista és enviat a una mina de la Manxúria ocupada per dirigir la mà d’obra esclava. Davant l’ordre de les autoritats d’augmentar la producció, se li planteja el dilema d’obeir-la tot explotant els treballadors o no fer-ho i respectar un contingent de persones humanes que han estat fetes presoneres. Aquest escenari allibera el lliure comportament dels individus: alguns militars es comporten com a monstres i maltracten presoners amb crits, amenaces, humiliacions, càstigs, tortures confiats en la impunitat legal. Altres, lluiten contra l’opressió i no accepten la despersonalització de les persones, encara que siguin d’un país amb qui s’està en guerra. El nostre protagonista, que ha deixat enrere la dona estimada, ha de sobreviure amb dignitat en un ambient hostil, contra la mesquineses de les persones que s’han convertit en opressores, però també contra l’alienació dels oprimits.

No explicarem aquí l’argument amb detall perquè és ple de personatges i de situacions, però no podem fer altra cosa que recomanar-vos el visionat d’aquesta gran pel·lícula de Kobayashi que, a més, està magníficament rodada, amb angles de càmera dramàtics (plens de picats i contrapicats), una enorme profunditat de camp i un guió que alterna les escenes èpiques amb la introspecció emocional. Plena de situacions que ens obliguen a posicionar-nos sobre els valors ètics és, d’altra banda, una magnífica obra cinematogràfica.

The Human Condition

PER VEURE-LA A ON LINE

La condición humana (1959) VOSE

 

Casas Viejas (José Luis López del Río, 1983)

Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases).  En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.

Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.

Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.

El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.

En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.

ENLLAÇOS PER VEURE LA PEL·LÍCULA ON LINE

Rosario Dinamitera, la historia de una miliciana (Mamen del Cerro, 2015)

Documental produït per Radio Nacional de España sobre la miliciana Rosario Sánchez Mora (1919-2008), cèlebre per la seva valentia i per haver-li dedicat un poema Miguel Hernández. Nascuda en una família humil, ingressa a les joventuts socialistes quan encara és adolescent i des de llavors, es dedica en cos i ànima al compromís polític. Conté emocionants talls de veu de la protagonista on explica les vicissituds de la guerra: la sublevació feixista de juliol del 1936, la instrucció militar en les unitats de xoc, la lluita a Somosierra en primera línia de foc, la pèrdua d’una mà, la dispersió de la família, etc. Reflexions sobre la participació de la dona a l’exèrcit, la violència de la guerra, les misèries de la postguerra… Molt ben realitzat, aquest documental radiofònic aplega la narració de Rosario en primera persona al costat de registres radiofònics dels anys de la guerra i la intervenció d’historiadors.

PER ESCOLTAR-LO

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SRDOCU/mp3/0/6/1426329227760.mp3

 

Crònica dels pobres amants (Carlo Lizanni, 1954)

Crònica social de les classes populars en un barri de Florència durant els anys de l’auge del Feixisme. L’estil neorealista emmarca històries quotidianes dels veïns d’un carrer; de vegades, són històries sentimentals i, de vegades, polítiques. El catàleg dels personatges és molt variat, des dels més polititzats, partidaris feixistes o antifeixistes, fins els més apolítics, com els joves amants. Prostitutes, usurers, artesans, etc. conformen un microcosmos que és una metàfora de la història d’Itàlia durant un temps de completa convulsió social. De totes maneres, el gran protagonista és el carrer, la vida al carrer. Impagable els moments que l’assistent d’una senyora que sempre està al llit li va narrant tots els esdeveniments que estan tenint lloc al carrer.  La trama se succeeix àgilment, succeint escenes de melodrama i de comèdia amable, però assoleix un nivell extraordinari en la llarga seqüència nocturna de violència política als carrers quan els camises negres surten a la caça dels opositors polítics. Molt bona.

PER VISIONAR-LA

Cronache di poveri amanti (C. Lizzani, 1954) DVDRip VOSE

 

Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta (Xavier Montanyà i Àngel Leiro, 2014)

Documental sobre la figura de Xavier Vinader, el periodista que va denunciar les clavegueres del terrorisme governamental a l’Estat espanyol, destapant els vincles entre les forces de seguretat i les organitzacions d’extrema dreta.  El 1979, Vinader va infiltrar-se a Fuerza Nueva i contactar amb un expolicia nacional que li va filtrar molta informació reservada. Com a resultat, va publicar tres reportatges centrats en la guerra bruta al País Basc. Un temps després, ETA va assassinar dos dels ultradretans que s’esmentaven en un dels reportatges, raó per la qual, Vinader va ser condemnat a set anys de presó per “imprudència temerària professional”, però es va exiliar i a l’estranger va esdevenir un referent de la llibertat d’expressió espanyola. El 1982 va pactar amb el PSOE el seu retorn al país i l’ingrés en presó, a canvi d’una propera amnistia, que va arribar al cap d’un mes i mig.

El documental repassa aquests anys foscos de la Transició, amb unes estructures estatals de caire repressiu que són la continuació de les del Franquisme i que es mantenen i reforcen a l’època de la UCD i, sobretot, del PSOE, amb l’eclosió dels GAL. A banda del recull de testimonis i de documents inèdits, la part més interessant, però és la mateixa participació de Vinader i, especialment, del gran protagonista, el periodisme d’investigació. Molt recomanable.

PER VEURE EL DOCUMENTAL ONLINE:

Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta

Obrers sortint de la fàbrica (Harun Farocki, 1995)

Un assaig sobre la fàbrica com a espai simbòlic de representació de la lluita social, tal i com l’ha recollit el cinema durant els seus primers cents anys de vida. A propòsit de la pel·lícula “Els obrers sortint de la fàbrica Lumière” del 1895, Farocki analitza petits detalls que mostren com els obrers de la fàbrica dels germans Lumière a Lió sabien que estaven sent filmats i, en certa manera, canvien el seu comportament en presència de la càmera. Els posteriors cent anys, la dinàmica es repeteix: el cinematògraf recull en diverses pel·lícules escenes d’obrers sortint d’alguna fàbrica i, també en aquesta ocasió, assistim a una representació en tota la regla. Una representació, però, que evidencia les convulsions polítiques i socials del segle XX. Talls de pel·lícules del Hollywood clàssic, de l’avantguarda soviètica, del realisme socialista, del cinema alemany de la República de Weimar, etc. se succeeixen amb una narració pausada en clau poètica. Una petita delícia visual que evidencia la creativitat que pot acompanyar el gènere assagístic.

 

Still from 'Arbeiter verlassen die Fabrik'

Arbeiter verlassen die Fabrik (Workers Leaving The Factory) , Harun Farocki

DESCÀRREGA

Arbeiter verlassen die Fabrik (Harun Farocki, 1995) VOSE