Visió crítica del Feixisme italià en clau de sàtira. Els jerarques polítics d’un petit poble confonen el representant d’unes assegurances -un magnífic Nino Manfredi- amb un comissari polític que vindria per inspeccionar els avenços en les polítiques socials del Partit Nacional Feixista. En realitat, els polítics locals són una colla de mafiosos mediocres, hipòcrites i corruptes que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Per complaure al partit i sortir ben parats, munten un simulacre de societat feixista (pintades al carrer, enquadrament de la població en desfilades, etc.) però tot tan improvisat i fals que resulta clarament una impostura ridícula, com quan traslladen els mateixos caps de bestiar d’una granja a una altra per simular l’increment de la producció i l’opulència alimentària. La pel·lícula és plena de situacions equívoques i, en general, força divertides, però la pantomima no fa més que posar en evidència la buidor del règim feixista. L’escena final és molt emotiva, amb el protagonista, el nostre agent comercial, tornant a Roma en tren i, mentre és assegut al vagó, llegeix una carta personal que un pobre home li ha lliurat per fer-la arribar directament a Mussolini i on explica les misèries de la vida a províncies. La lectura en veu alta de la carta i la càmera retrocedint lentament pel passadís del vagó constitueixen un final inoblidable.
Repàs didàctic del conflicte de Galileu amb l’Església Catòlica al segle XVII, quan el va acusar de propagar les tesis de Copèrnic sobre l’evidència que la Terra no era el centre de l’Univers sinó que girava al voltant del Sol. Tot el film se centra en el rerefons polític, amb el precedent directe dels procés inquisitorial contra el també científic Giordano Bruno, que acabà amb la seva condemna a mort. El de Galileu acabà amb la seva retractació científica i humiliació pública. L’invent del telescopi i la presentació d’evidències científiques no serviren de res perquè l’Esglèsia catòlica era la gran enemiga de la ciència i el progrés i estava impregnada d’un tarannà autoritari. Els paral·lelismes amb els totalitarismes del segle XX són evidents (impactant l’escena de Bernini mostrant la maqueta d’una estàtua del Papa on aquest darrer surt amb el braç estirat i saludant a la romana). I en essència, és el dilema entre l’ús de la raó i l’enteniment en oposició al pensament únic. Això es veu en una sessió d’anatomia quan Galileu observa, agafant amb la ma el cor d’un cadàver, que aquest òrgan té una forma completament diferent a com l’havia descrit el filòsof Aristòtil segles abans i encara ara es mantenia com un dogma inamovible, el que estupor i por en molts dels assistents.
En general, aquesta pel·lícula de Liliana Cavani presenta pocs matisos. Els jerarques de l’Església mostren un perfil sinistre ( a nivell d’actitud i a nivell d’aspecte físic). Rodada en escenaris naturals, té algunes imatges que visualment impactants, com la sala del judici contra Galileu, que sembla beure directament de l’estètica nazi. És allò de conèixer el passat per entendre el present.
Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:
La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.
El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme. En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.
No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.
Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.
ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català
la llum llibertària 