L’honorable Angelina (Luigi Zampa, 1947)


Una dona humil -l’Angelina que dóna títol a la pel·lícula- està casada amb un policia i és mare de cinc fills. És mestressa de casa i li costa arribar a final de mes (som a la Itàlia de la postguerra). Viu al marge del capitalisme, teixint unes xarxes de solidaritat entre les veïnes que la fan molt popular al barri: “quan veig una cosa que no m’agrada, -diu- tinc la necessitat de cridar”. Així, per exemple, contra l’amo d’un colmado, un fastigós estraperlista, anima les clientes perquè n’assaltin el magatzem. Queda clar que l’acció directa expressa la lluita dels oprimits contra els poderosos. El problema neix quan el seu marit, policia al mateix barri, es veu obligat a detenir-la i fer alguna cosa amb ella. En un altre moment, s’inunden les cases on viuen perquè el constructor les havia aixecat en una zona pantanosa i les famílies okupen uns habitatges propers que estan deshabitats; l’empresari no ho accepta i esclata el conflicte entre les dues parts: l’empresari, d’una banda, i de l’altra,el grup de dones que lidera l’Angelina, una magnífica Anna Magnani. L’Angelina, una dona valenta que s’enfronta al sistema en la seva lluita per la justícia social. Animada per les veïnes, fins i tot pensa dedicar-se a la política i presentar-se a parlamentària.

La pel·lícula, una comèdia molt entretinguda, bascula entre dos eixos temàtics, les actituds de rebel·lia de les classes populars davant del Poder i el problema familiar quan les dones es dediquen a la política o, senzillament, quan volen treballar fora de casa. En tots dos casos, el repte es planteja de forma valenta per part del director -el poc reconegut Luigi Zampa-, sempre a favor de les dones i de les classes humils. Així, l’Angelina es postula decidida política i juga en el terreny de les classes adinerades, que són vistes com a parasitàries i tramposes, però no es deixa subornar ni enredar amb els paranys que li posen. A nivell patriarcal, és capaç de posar a ratlla el marit, un autèntic inepte quan fa les feines de casa (no és capaç ni de bullir un plat de pasta). Però la conclusió de la pel·lícula no és altre que el retorn feliç a la normalitat (previsible en qualsevol cas donada l’època de producció) i resulta frustrant als ulls actuals; la qual cosa no li treu el punt d’audàcia al director per haver imaginat que les coses podrien anar d’una altra manera.

Imagen

DESCÀRREGA

Enllaços al blog Hawkmenblues

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s