L’honorable Angelina (Luigi Zampa, 1947)

Una dona humil -l’Angelina que dóna títol a la pel·lícula- està casada amb un policia i és mare de cinc fills. És mestressa de casa i li costa arribar a final de mes (som a la Itàlia de la postguerra). Viu al marge del capitalisme, teixint unes xarxes de solidaritat entre les veïnes que la fan molt popular al barri: “quan veig una cosa que no m’agrada, -diu- tinc la necessitat de cridar”. Així, per exemple, contra l’amo d’un colmado, un fastigós estraperlista, anima les clientes perquè n’assaltin el magatzem. Queda clar que l’acció directa expressa la lluita dels oprimits contra els poderosos. El problema neix quan el seu marit, policia al mateix barri, es veu obligat a detenir-la i fer alguna cosa amb ella. En un altre moment, s’inunden les cases on viuen perquè el constructor les havia aixecat en una zona pantanosa i les famílies okupen uns habitatges propers que estan deshabitats; l’empresari no ho accepta i esclata el conflicte entre les dues parts: l’empresari, d’una banda, i de l’altra,el grup de dones que lidera l’Angelina, una magnífica Anna Magnani. L’Angelina, una dona valenta que s’enfronta al sistema en la seva lluita per la justícia social. Animada per les veïnes, fins i tot pensa dedicar-se a la política i presentar-se a parlamentària.

La pel·lícula, una comèdia molt entretinguda, bascula entre dos eixos temàtics, les actituds de rebel·lia de les classes populars davant del Poder i el problema familiar quan les dones es dediquen a la política o, senzillament, quan volen treballar fora de casa. En tots dos casos, el repte es planteja de forma valenta per part del director -el poc reconegut Luigi Zampa-, sempre a favor de les dones i de les classes humils. Així, l’Angelina es postula decidida política i juga en el terreny de les classes adinerades, que són vistes com a parasitàries i tramposes, però no es deixa subornar ni enredar amb els paranys que li posen. A nivell patriarcal, és capaç de posar a ratlla el marit, un autèntic inepte quan fa les feines de casa (no és capaç ni de bullir un plat de pasta). Però la conclusió de la pel·lícula no és altre que el retorn feliç a la normalitat (previsible en qualsevol cas donada l’època de producció) i resulta frustrant als ulls actuals; la qual cosa no li treu el punt d’audàcia al director per haver imaginat que les coses podrien anar d’una altra manera.

DESCÀRREGA

Enllaços al blog Hawkmenblues

Ciutat morta (Xapo Ortega i Xavier Artigas, 2013)

El documental d’impacte social ara mateix. Una reconstrucció crítica dels Cas 4F que va portar una sèrie de joves a ser detinguts com a presumptes autors d’haver llançat un objecte contra un guàrdia urbà que li hauria causat lesions greus. Encara que les proves testimonials, documentals i pericials apuntaven a la innocència dels joves, un entramat obscur de prejudicis i corrupcions dóna només credibilitat a la versió dels agents urbans i els condemna a penes de presó. Una de les detingudes, Patrícia Heras, que ni tan sols no estava al lloc dels fets, se suïcida durant un permís penitenciari i deixa uns escrits on descriu els horrors de les comissaries de policia, les presons i els judicis. El documental té un enorme ressò en festivals i passes públics i finalment la pressió ciutadana força a la seva emissió per Televisió de Catalunya. L’impacte mediàtic és de tal nivell que obliga molts dels implicats en aquesta trama de corrupció a donar la cara. Mentre tant, els agents urbans acusadors són sentenciats per un altre cas a pena de presó per haver donar fals testimoni, entre d’altres delictes i qüestiona lògicament la seva credibilitat en el Cas 4F.

Estem davant d’un documental molt sòlid. Planteja molts elements d’interès: l’exposició planera dels fets d’un cas força complex, la descripció de les tortures per part dels encausats, la lucidesa dels testimonis (inclosa la Patrícia Heras a través dels seus escrits) i la intel·ligència dels directors en la realització de les entrevistes i del muntatge, amb aquest impactant contrast de fons entre un imaginari de publicitat institucional -“la marca Barcelona”- i la realitat dolorosa de les tortures en presons i comissaries. L’emissió televisiva amb un tall de cinc minuts per censura no fa més que magnificar el ressò públic. Un documental molt recomanable que ningú no hauria de perdre’s, ni deixar de demanar l’aclariment dels fets i les responsabilitats polítiques i penals davant d’unes evidències de clara corrupció en les màximes institucions del país.

PER VEURE’L EN LÍNIA
(Versió sense censura)

Precious (Lee Daniels, 2009)

Una adolescent viu en una família desestructurada (el pares, violents i problemàtics). Ha tingut un fill no desitjat, el qual és a càrrec de l’avia i tots dos viuen en una altra casa. Té una obesitat prominent que la fan objecte de burles a l’institut. No té amigues. És gairebé analfabeta i no té gens d’autoestima. No cal ni dir que la seva vida és un desastre i a casa, en particular, un horror. Un professor de l’insti creu que, no obstant les aparences, es tracta d’una noia intel·ligent i li recomana apuntar-se a una escola especial, amb una educació personalitzada. Ho fa. Les primeres lliçons seran les per posar per escrit les pròpies emocions, escriure com una via per ordenar les experiències i els sentiments. Aprendre a llegir i a escriure i a fer-ne ús a la vida. L’escola com el taller amb les eines per construir-se un mateix. Pensar-nos, com la base per a la revolta. Aquesta és l’essència d’una pel·lícula senzilla, propera a l’estètica del telefilm i ben recomanable perquè per fons i fosc que sembli el fons d’un pou, la literatura sempre és una finestra a l’alliberament personal.

ENLLAÇOS

Diferents enllaços a mejorenVO