Cash on demand (Quentin Lawrence, 1961)

Una banda de lladres atraca una oficina bancària emprant tota mena d’enganys, sense violència, només amb l’astúcia. Un d’ells es fa passar per agent d’una empresa d’assegurances que demana revisar el protocol de seguretat i un cop al despatx del director de l’agència amb matar la seva família si no li dóna tota els diners de la caixa forta. Però s’ha de fer simulant una inspecció rutinària perquè els treballadors no sospitin res i això demana temps. El director viu tot aquest temps amb veritable angoixa. És una persona integra, però molt estricta i obsessiva amb el compliment del deure. Tracta amb duresa als seus subordinats i també de la mateixa manera a la seva família. És una revisitació lliure del famós Conte del Nadal de Dickens però en clau de cine negre, molt ben fet, per cert. A mida que transcorren els minuts simpatitzem més amb l’amable atracador que no pas amb la víctima, una persona autoritària. Els empleats de la sucursal pensen igual. La moral del conte: els diners no ho són tot a la vida. La persona més eficient i brillant no és res sense l’ajuda dels altres. Tothom necessita ajuda alguna vegada i si som mesquins amb els altres, al final no rebrem més que indiferència o rebuig. Excel·lent producció britànica de la Hammer, la companyia dels dràcules i dels frankensteins, ben interpretada per Peter Cushing en el rol del tibat director de sucursal i per Andre Morrell fent d’atracador bon vivant.