Oh Boy (Jan Ole Gerster, 2012)

Deliciosa road movie urbana sobre un noi de vint-i-tants i força desorientat a la vida i que no acaba de trobar el seu lloc. En un dia, o gairebé, es relaciona amb molta gent (la seva parella, els amics, el pare, un veí del pis, una antiga companya a l’institut, uns segurates, un psicòleg…) però sempre acaba insatisfet d’aquestes relacions una mica obligades per les circumstàncies de la vida i tot sembla sortir malament. A mig camí entre el drama existencial i la comèdia amable, el to melancòlic i la meravellosa fotografia en blanc i negre il·luminen amb tendresa la vida gris del protagonista (molt ben interpretat, per cert) el qual només es troba a gust amb la padrina d’un camell i amb un vell borratxo a qui coneix en un bar. Amb la primera disfruta d’una petita sessió de relax en una butaca articulada i amb el segon d’una narració en primera persona del drama de l’ocupació de Berlín al final de la II Guerra Mundial. En el moment més inesperat la vida ens sorprèn amb instants d’autèntica felicitat. Molt bonica.

ENLLAÇOS (VOSE via Torrent)

https://mega.co.nz/#!mY1kGIRY!9Kv-eJ9bLL39JVv_FAzB5z9Mz59SjXtQ4YioA90nyA0

 

 

La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas

 

Actas de Marusia (Miguel Littin, 1975)

Film mexicà que recrea els fets històrics de la repressió de les protestes laborals i els intents d’organització sindical per part dels treballadors d’una explotació minera al nord de Xile a començaments del segle XX. Mostra els nivell de pobresa en què viu la població, en un paratge de caire desèrtic. Les tímides protestes social per una millora de les condicions de vida són contestades per les forces policials i militars amb una duresa extrema (assassinats, tortures, violacions, etc.). La pel·lícula, té una vocació política de denúncia de la repressió de l’estat sota el maniqueisme amb que apareixen representats els diferents agents socials: la gent del poble és ignorant, passiva i alienada mentre els militars són sàdics. Tant els uns com les altres com a autòmata, sense massa lògica en el comportament sinó com les éssers obedients d’una massa de població. En aquest punt la pel·lícula ha envellit moltíssim i el visionat és pesat.

 

VISIONAT EN LÍNIA