Treball clandestí (Jerzy Skolimowski, 1982)

Una crònica (sembla que, en part, autobiogràfica, del director) sobre el treball d’uns paletes polonesos a Anglaterra. Entren al país només per rehabilitar una casa vella que el seu patró vol arreglar per a les seves estades a la capital anglesa. Estan tot el dia tancats a la casa fent tota mena d’arranjaments, a preu de saldo. L’única expansió és el moment de la trucada des d’una cabina amb les seves famílies. La seva vida no pot ser més ruïnosa. Viuen amb el mínim i han d’aguantar les pressions del seu capatàs, un altre pringat, com ells. És una crònica agredolça de les relacions laborals en aquesta Europa que no ofereix el benestar a tothom. Jeremy Irons, està genial en el rol d’un estirat capatàs obsessionat en el compliment de l’encàrrec, un intermediari entre l’amo i els treballadors: mentre fa la pantomima que és un de la colla mostra les actituds autoritàries de qui vol el màxim de benefici econòmic a costa de l’opressió. Tot i així, és un altre desgraciat, tot i que la seva dedicació per superar la precarietat econòmica li fan apurar l’enginy per aconseguir menjar sense gastar-se un duro i d’aquesta situació venen les millors escenes, les que tenen lloc amb el robatori de productes al supermercat.

Click the image to open in full size.

moonlighting

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!lVAQnAgC!XXI-dkQ_ztFlM_nE_JBd0UQPV0VNxhMlRGcvzd2qsPw
https://mega.co.nz/#!pVpX2aTY!NbQTug7tiWK97u8EEbIUXHFLmIVejesuyd9TkTPHrNM
https://mega.co.nz/#!9IYF1aBI!cTlIyHiwprU7FCcomfjDVWh232gHXLrkQ-vScr9ie5c
https://mega.co.nz/#!4JYwnSxR!bIZ9y1y46LdKqiuryNexzn9W3BNpqMtRSEfeX-UDmgs

 

Anuncis

Lobos (Niños Cabra, 2014)

Curtmetratge boníssim sobre els mecanismes de la banca per assetjar els seus clients amb productes comercials agressius. El guió s’ha confeccionat recollint testimonis anònims de treballadors del sector i ha comptat amb la col·laboració del sindicat de la UGT. Es recull una escena d’una reunió especial per als directius i comercials de les sucursals de les entitats financeres, en les quals el conferenciant s’esplaia en mostrar com s’han de vendre les preferents i altres productes brossa, aparaular les inspeccions d’hisenda, ignorar els comitès d’empresa, etc. Està molt ben interpretat i el protagonista principal, el conferenciant, fa veritable por. Tot el que es veu al curtmetratge és pur cinisme i segurament el guió carrega una mica les tintes, acumulant en poc temps tota l’escòria moral dels bancs, però la realitat no deu seu gaire diferent del que ens mostra. Una obra del col·lectiu andalús Niños Cabra. Molt bo.

VISIONAR-LO EN LÍNIA

Pols (Hartmut Bitomsky, 2007)

Un documental sobre la pols. Un tema inicialment menor; però poc a poc va mostrant les implicacions polítiques i socials que comporta. Una visió collage que comença de manera lleugera mostrant el procediment rutinari de recollir la pols de l’aire per fer-ne una anàlisi química o les aplicacions comercials com la fabricació de pigments de pintura o la problemàtica de la seva impossible eradicació de les obres dels museus o dels habitatges domèstics. La part més surrealista és quan surt una col·leccionista de la pelussa del terra i comenta els estudis que porta a terme sobre la forma i la composició, els dubuixos de les mostres  i fins i tot ensenya pots de vidre amb algunes mostres excel·lents de pelussa. Genial!

Progressivament, ens endinsem en els aspectes més sinistres de la pols: una mina de carbó vegetal a l’aire lliure que allibera tones de pols de minerals tòxics, la part més fina i lleugera de la qual es desplaça fins a un radi de 4000 km. a la rodona. Aquesta finíssima pols és la més perjudicial per a l’ésser humà ja que és inhalada de manera imperceptible en respirar i és una pols tan petita que no la filtren els pulmons sinó que passa directament al rec sanguini i altera la composició de la sang, en aspectes com la coagulació. El resultat és que si se superen determinats índexs de pols fina al cap d’una hora es tripliquen les crisis de malalties cardiovasculars. També veiem els complexos militars on milloren les armes per fer-les immunes als escenaris on la pols és elevada. Se’ns comenta com els míssils d’urani que va disparar l’exèrcit dels Estats Units durant la Guerra de l’Irak a causa de la seva elevada densitat podien travessar murs de formigó però la pols de l’urani alliberat a l’atmosfera durant la deflagració va afectar greument els propis  soldats i provocà greus malformacions ens els seus fills. El resultat és un documental moot ben fet, absolutament inquietant i molt recomanable.

ENLLAÇ

https://mega.co.nz/#!KQpVSZYI!Hp0-mXwJok06cH4yNuY12RTmIYATYOoxMpFU4GBogWA

password per descomprimir: PgM

Paradís: amor ( Ulrich Seidl, 2012)

La primera part de la trilogia del director austríac  Ulrich Seidl sobre l’alliberament sexual. En aquest cas, una dona europea de classe benestant, mitjana edat, separada del marit i amb una filla adolescent amb la qual no té massa comunicació viatja fins a Kènia per fer turisme sexual. A la sortida de l’hotel, és assetjada per tota mena de venedors de souvenirs, però alguns joves també li ofereixen amor romàntic i sexe. L’oferiment és una evident impostura, però això no sembla importar-li massa a aquesta dona de vida frustrada que busca allò que no pot trobar al seu primer món, on encara domina la moral cristiana repressiva. La pel·lícula tracta críticament l’alliberament sexual, en aquest cas de les dones, que són capaces d’anar a l’altra punta del món per aconseguir sexe,  però també de l’obsessió per l’amor romàntic al preu que sigui; de la tirania de l’estètica corporal, de les noves formes de colonialisme (en aquest cas dels serveis sexuals) gràcies a les diferències abismals de poder adquisitiu; de la hipocresia de les persones quan porten una doble vida… Seidl presenta la història d’aquesta dona amb una estranya barreja de sordidesa i de compassió, i pot resultar un film reiteratiu i previsible però no deixa de burxar en els sentiments d’aquestes dones d’uns cinquanta anys amb poca autoestima, les quals poden representar un estat d’ànim d’aquesta societat nostra on les persones porten una vida opulenta en quant a béns materials però emocionalment frustrades.

 

Seidl Liebe

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!XoZ3xKYL!KFG2UBlxj3lzKwaw63-mVFOAnopuVbKubZgr28fdyTk
https://mega.co.nz/#!y44T2QhS!XAEq-kSatSkVdmpHq8WiU2u8gxZHO38Yb1jkmoFAnj0
https://mega.co.nz/#!K9oHWRIB!LB8dHktCq7AaW2j5LEkAkU_z1UFLc3QiDxAH6DHpmc8
https://mega.co.nz/#!fk5CRBxB!O40T0GM77qTEzryU7veinyQe7-p7jRS29lWTNNsCBPc
https://mega.co.nz/#!OxxBWRIb!MNlfKTQqQHErZEL4cU-JviVz9EUWonDwKvMuwzHNFJE
https://mega.co.nz/#!OsYUVS5I!XwJLKhR-3VVHDuZV3iLBCRCtWRs24hiqDI4qOZjRf7Q
https://mega.co.nz/#!m0hlTZoD!SzbKLC6yWxPpDg0ku45k0w3o55AeYWbxlcPBIqz6dPQ
https://mega.co.nz/#!vp5yhSgB!TL0UZjWeSdvkugmVtB70LXNorY0P8Y-2sgyk3_pj3cc
https://mega.co.nz/#!ahIRwIoa!MEwc-GMDRW_d-k3NWPXi1ywmkUFMhUzem3FvwwBiiok
https://mega.co.nz/#!LtYSBRpB!bcSCYg0PDZXjNVIztqPsZQRTf7Mnl-pBo1hGHKH8uOE
https://mega.co.nz/#!voJyhZIT!BZEaaTTpq0t_iDyV8R4TJXY0nsccJ72teOXh0NlPX7o
https://mega.co.nz/#!m552kSyR!Xs_akAInHlPhKexLOW7LE21cNf9gP4YcxLFdu06ST6k
https://mega.co.nz/#!jh4BFCIQ!C_LnGErAtbBsNWud2DuHPV3EAMtlBeMtFP09T6Pj4Vw
https://mega.co.nz/#!PlJ1jQoA!f0cuJ32_Da2NAq0rvSfY-VViSQd9rN23quM6EeZIG6g
https://mega.co.nz/#!DhwyhLLA!LsdJNz51NpZ5Se6W08aRICpc4oNpyfP3CZ_vSON0KEs
https://mega.co.nz/#!Ws4SEQ6D!dCVUdWedacUtijesgLWrrBYemYU_r0LCTNbKr-Drv4g
https://mega.co.nz/#!blRWQLSZ!CXvsHyWwiBhDC3qrOKnqPCgjHuMKzGkNQrdlcm9lobk
https://mega.co.nz/#!bg4jmAYZ!B9TrrSLfnFxehEl-LfMyc2vHI5UWGNGfeinA8HaGyFk

Password per descomprimir els enllaços: p4ti0d3but4c4

Font: Patio de butacas

 

 

 

Missing (Constantin Costa-Gavras, 1982)

Hi ha moltes pel·lícules en aquesta pel·lícula. Hi ha un retrat dramàtic de la violència política desfermada amb el cop d’estat de Pinochet, amb els militars pels carrers; els trets per tot arreu; els interrogatoris i les tortures; els assassinats i les desaparicions. Hi ha una mirada militant d’una generació (els joves i els activistes polítics) que s’oposen com poden a la dictadura. Hi ha la incredulitat d’uns ciutadans nordamericans que creuen que tot allò no els pots passar i ni s’atreveixen a pensar en la participació del seu govern en el cop d’estat. Hi ha finalment, la mirada d’un pare que cerca el seu fill d’entre els desapareguts. Jack Lemon està genial en la seva evolució psicològica, des de la inconsciència inicial fins a la comprensió final. La direcció de Costa-Gavras aporta molt força en aquest film de polític que va despertar força polèmica: va ser prohibit a Xile durant la dictadura de Pinochet i denunciat als Estats Units per les revelacions de participació dels assessors militars i la CIA. La  campanya en contra fou, però, recompensada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes del 1982, i una distribució internacional. És una pel·lícula commovedora que manté intacte el seu interès al cap dels anys.

Imagen