Aigües tempestuoses (Erik Poppe, 2008)

Amb un cartell inquietant on veiem el rostre d’un noi que mira cap amunt (com buscant el cel) entrecreuat amb el perfil d’una noia que mira cap al terra (l’infern) ens introduïm en una meravellosa pel·lícula noruega sobre l’amor, el dolor i la reconciliació. El jove que surt al cartell surt de la presó després de complir condemna per la desaparició d’un nen petit al que va robar de la seva mare. Aconsegueix feina d’organista en una església on demostra la seva sensibilitat en la interpretació de les obres musicals a les quals dota de vida nova i amb les quals canalitza les seves emocions. Intenta refer la seva vida amb normalitat. De l’altra banda, la mare del nen desaparegut també intenta refer la seva superant el trauma. Tots dos conviuen amb el dolor sense poder-lo superar. Entre ells es creua una història molt emotiva sobre les emocions més íntimes, profundes i permanents de l’ésser huma; sobre el perdó vers els altres i a un mateix. La trama argumental està construïda amb força intel·ligència i en ella sobresuerten alguns girs dramàtics que serveixen per aprofundir en l’estabilitat psicològica dels protagonistes; les interpretacions dels actors són magnífiques, així com la música, la fotografia i l’acció del director. Molt recomanable. Per difrutar veient cinema profund sobre l’esperit. (Ens recorda al millor Dreyer). Podran trobar els protagonistes l’alegria de viure?

Imagen