Anys difícils (Luigi Zampa, 1948)

Tot just acabada la II Guerra Mundial, el director italià Luigi Zampa, realitza aquesta comèdia de sàtira política sobre el règim mussolinià a traves de les vicissituds d’una família humil. El pare és un funcionari públic apolític que s’afilia al partit feixista per no perdre la feina i perquè la seva dona el deixi tranquil. És una persona poruga i només en privat amb els amics s’esplaia en la crítica… però sempre amagadet a casa. La pel·lícula ressegueix deu anys de la vida d’aquesta família i del país, des de les guerres imperialistes a mitjans de la dècada dels trenta fins a les invasions dels nazis i, després, dels aliats, a mitjans dels quaranta. La visió és pessimista, tot i el to paròdic i divertit de moltes escenes. Però entre broma i broma, es ridiculitza la pompa del règim feixista: l’actitud altiva i arribista dels dirigents, la retòrica buida dels discursos polítics contrastant amb la grisa realitat, les misèria de la guerra, les injustícies socials. etc. Tot i així, la veritable crítica és cap a la mediocritat de la petita burgesia, els autèntics artífexs, per la seva passivitat, de l’auge i sosteniment del feixisme. És una pel·lícula magnífica per dir les coses tan clares i tant aviat (quan el cadàver de Mussolini encara estava calent). Quina enveja, quan pensem en la pervivència política dels fills del Franquisme a l’estat espanyol!

 

ENLLAÇOS
Versió en espanyol + subtítols en castellà

Anni.difficili.part1.rar
http://www22.zippyshare.com/v/24453770/file.html

Anni.difficili.part2.rar
http://www35.zippyshare.com/v/48761385/file.html

Anni.difficili.part3.rar
http://www20.zippyshare.com/v/28145886/file.html

Anni.difficili.part4.rar
http://www11.zippyshare.com/v/94402767/file.html

Anni.difficili.part5.rar
http://www12.zippyshare.com/v/62054259/file.html

Anni.difficili.part6.rar
http://www51.zippyshare.com/v/64510519/file.html

Anni.difficili.part7.rar
http://www2.zippyshare.com/v/76703016/file.html

Anni.difficili.part8.rar
http://www49.zippyshare.com/v/39526119/file.html

 

Retratos en un mar de mentiras (Carlos Gaviria, 2010)

El conflicte colombià vist a través dels ulls d’una noia muda i del seu cosí. Tots dos viatgen en un destarotat Renault 4 des de Bogotà fins a la costa del Carib per recuperar unes terres de les quals havia estat expulsada la família per culpa de la violència. És una roadmovie, i com s’esdevé en aquests casos, el viatge geogràfic és paral·lel al recorregut emocional dels protagonistes. Poc a poc, la noia va obrint els seus sentiments i coneixem l’origen del seu trauma que la feien no parlar mai. Es tracta d’un film ben realitzat que ens planteja els diferents agents socials dels conflicte, cadascun amb els seus interessos en joc que fan tan difícil d’arribar a una entesa, ara que s’estan portant a terme les converses de pau entre el govern i la guerrilla. Com sempre, cada país té la seva complexitat. En aquesta pel·lícula podem veure també l’estat depauperat en què es troba la sanitat (pública) i la pobresa que mostra l’hospital, amb un corb que sobrevola pel dipòsit de cadàvers. L’escena més inquietant, però, es quan els dos protagonistes es troben amb un control de l’exèrcit a la carretera i ells estan a punt de disparar a la noia però el seu cosí, mes extravertit, treu una càmera de fotos i els anima a fer-se un retrat turístic. Els dos militars es posen un barret de mariachi i tots plegats riuen divertits. Amb quina facilitat els que fa un moment podien matar o ser matats ara són amics. Això és un indici de la impunitat emocional amb què els milers de membres de l’exèrcit, les guerrilles i els paramilitars aprenen a disparar (i a matar) sense massa problemes de consciència moral. El que està a punt de succeir en aquesta escena és en realitat el que li passa al país de de fa dècades. La pel·lícula, tot i la transcendència i la gravetat del problema que planteja està realitzada amb sentit de l’humor i entre els dos cosins, tot i les desavinences inicials, s’estableix una veritable relació d’amistat i suport mutu.

 

VEURE LA PEL·LÍCULA EN LÍNIA

Vegeu la pel·lícula sencera a “Mis películas en linea”

Semprún sin Semprún (Yolanda Villaluenga, 2013)

Qui era Jorge Semprún? Supervivent al camp nazi de Buchenwald, membre del comitè central del Partit Comunista, ministre de cultura en democràcia, escriptor sobre la memòria, guionista de cinema, lluitador antifranquista en la clandestinitat… tot això i molt més. El documental de Yolanda Villaluenga per a la sèrie de RTVE “Imprescindibles” repassa l’empremta personal de Semprún sobre aquelles persones amb qui va viure (amics, companys de viatge, polítics, familiars, etc.)  que és a la vegada una metàfora sobre la convulsa història d’Espanya a la segona meitat del segle XX, sobretot de la generació dels que van perdre la guerra. Un viatge apassionant confeccionat àgilment a partir d’entrevistes i imatges d’arxiu i  talls d’entrevistes a persones conegudes (Bernard Henri Lévy, Costa-Gavras, Ives Montand, Santiago Carrillo, Juan Goytisolo, Josep Ramoneda,  Xavier Folch i molts altres) i no conegudes (la cap del gabinet de la seva etapa al ministeri de cultura, nebots i nets francesos,amics, etc.) i, en particular, un muntatge realment brillant ple de recursos estilístics (com el pla-contraplà dialèctic entre Carrillo i Semprún, per citar-ne només un). Aquest documental és força emotiu més enllà del vessant polític i social de l’autor, en aquella altra part que dibuixa els perfil emocional d’una persona recentment traspassada a partir del record i els sentiments d’aquelles altres persones que l’han conegut i estimat.

 

VEURE EL DOCUMENTAL EN LÍNIA

Imprescindibles – Jorge Semprún: Semprún sin Semprún

• Imprescindibles – Jorge Semprún: Semprún sin Semprún

No vull ser un home!!! (Ernst Lubitsch, 1918)

 

Autèntica joia antipatriarcal del mestre de la comèdia Lubitsch. Una jove, frustrada per no poder gaudir de les mateixes llibertats que els homes i cansada que els seus tutors la renyin sovint per poc femenina decideix experimentar una nova vida transvestint-se d’home. El resultat, una sàtira contra els bons costums on es posa en evidència l’arbitrarietat de la construcció dels rols de gènere; és qüestiona la manca de llibertats per a les dones. És una pel·lícula divertida que insinua moltes transgressions, com quan la noia protagonista ja vestida d’home flirteja però no pot evitar els “ramalassos” femenins, es retoca el cutis però l’enxampa un grupet de noies: Oh! Un home maquillant-se! Quin escàndol! Quin horror! Però a continuació se senten molt atretes per aquest home tan particular. No obstant, ella les ignora perquè en realitat desitja un home de qui se sentia atreta quan vestia de dona i ara estableix amb ell una relació que als ulls de tothom és clarament homosexual. Fins i tot hi ha escena de petonet entre tots dos però això no sembla incomodar a ningú. Com es pot veure, la trama és una constant transgressió de les normes del sexe i del gènere. 

No deixa de sorprendre que tot just acabada la I Guerra Mundial amb la derrota germana i l’enfonsament del reich del kàiser Guillem II, Ernst Lubitsch es llanci  a realitzar aquesta comèdia esbojarrada que posa cap per avall els valors de la burgesia i el patriarcat. En un moment que sembla que el país s’ensorra, el director berlinès mostra una lucidesa, un talent i un enginy excepcionals que fan que aquesta pel·lícula, “Ich möchte kein Mann sein”, i moltes altres que rodarà a continuació mantinguin la seva alegria i agilitat tot i els prop de cent anys que porten a l’esquena.

ENLLAÇOS:

https://rapidshare.com/files/3951489784/keinmann.part1.rar

https://rapidshare.com/files/3998424521/keinmann.part2.rar
https://rapidshare.com/files/3258671366/keinmann.part3.rar
https://rapidshare.com/files/2529963030/keinmann.part4.rar

subtítols

https://rapidshare.com/files/3698274559/keinmannspa.rar

Font: arsenevich

Els nens de Diyarbakir (Miraz Bezar, 2009)

Emocionant drama social i polític ambientat a Diyarbakir, la principal ciutat kurda a Turquia. Tres germans de curta edat és queden sols quan la policia (turca) fa desaparèixer els seus pares (activistes a favor de la causa del poble kurd). Sense ningú que els cuidi, intenten sobreviure com poden fins que troben una xarxa de solidaritat en el lumpen de la marginació. Allí reben els (petits) recursos econòmics però també un aixopluc emocional. És una pel·lícula preciosa que tracta temes diversos com la repressió turca al poble kurd, el terrorisme d’estat, el model econòmic capitalista, els nens abandonats que malviuen al carrer… La pel·lícula segueix les dificultats dels tres germans per sobreviure i assentar-se en algun lloc però sense oblidar aquesta problemàtica se centra plenament en el problema del terrorisme d’estat en la figura d’un policia de la secreta executor d’activistes polítics. Aquest policia és un home jove, agradable, familiar, molt afectuós amb el seu nen petit, amable i cordial amb els veïns i els amics però porta una doble vida. En la seva professió té impunitat per torturar i assassinar. Impunitat legal, sí, però també impunitat emocional. Impressiona la naturalitat amb la qual els torturadors deixen el seu sadisme a l’oficina i durant la resta de la jornada esdevenen pacífics ciutadans normals.

Una gran pel·lícula, sense dubte. A més, és plena de detalls de sensibilitat. Nosaltres ens quedem amb el gest de la filla rebutjant els diners que li dóna una jove prostituta a canvi d’una feineta que ha fet (a diferència d’altres feines anteriors que sí que les hi havia cobrat) i que és un gest d’acceptació del vincle emocional de la nena petita amb la jove. Fins al moment tenien una relació mercantil -jo et faig una feina i tu em pagues uns diners- però amb aquest gest la nena deixa que sigui la jove qui s’encarregui d’ella com si fos una mare. També és molt bonic el detall de la cinta de cassette on la mare havia gravat contes que els posava a la nit perquè els nens d’adormissin al llit i que serà l’únic objecte que record que podran dur de la mare. També està genial en els petits detalla de crítica social quan un nen del carrer ben objectes a preu de saldo i una dona li recrimina que potser el producte que ven no té prou qualitat quan ella està forradíssima de pasta i el que paga en la compra és una absoluta misèria. En fi, podríem trobar moltes escenes que ens agraden d’aquesta pel·lícula però el millor és que la veieu vosaltres mateixos.

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!Ew4QAKgA!Uwi6VWP6FabncOcovwpIaajfWkPWch6SgaF6IRwE928
https://mega.co.nz/#!U85AHI6b!hOKwKRgAni4V3telk6427yHTmGV1pULrz2hnF7Yc8TU
https://mega.co.nz/#!Bh42UD6B!wZzKqN0jYuXc84YH9J1_Xe5XtXYz3xEiYSdRuaM5lFM
https://mega.co.nz/#!ohJDzSgZ!TjnEBZlVVG3j4I5uBbUa_EDm8OAMgd5H2ZAKr7JGsiY
https://mega.co.nz/#!M15XgQIa!_e7S5JK3GR833q4uxJ3euMtCFf8ij5sGUCxXhliEqlw
https://mega.co.nz/#!txxXETzb!OsNxb1_xgf_aDZeqZj_hN4l68N0_Zhk8IPTUU8Ad__k
https://mega.co.nz/#!4oRxhAgK!prG4P2hK8WtUwujLUEuk0UWxxe2Q6TjqGZUFnWK40JU
https://mega.co.nz/#!s4J1RLiQ!WthENmlWgnEZMkXLGBmA-XzftDMaQQfHsesSs2q65gM
https://mega.co.nz/#!9k4yVT5Q!Ghrk5cq4nTeoNRvAoiMNZGglofKCJDCiAp-T8dBOkVw
https://mega.co.nz/#!UhAhmAAZ!Krdl0ecxuxSQCGxJpsIgk_M5_B_YL7oQ-241kpolpgU
https://mega.co.nz/#!gkoDFBhL!HV51aCA2WLGKs8k5u9lM_p6xEmLYc5tZQjLtoPXIyuY
https://mega.co.nz/#!k4YgUISY!b_emefIm2AS_gEvirT5cpWowEnZZasoHiCZGzlqdjH8

Font: patiodebutacas

Seqüeles (Wladyslaw Pasikowski, 2012)

Deia Günter Grass que no podem donar l’esquena al passat perquè el passat sempre ens acaba enxampant. Durant la II Guerra Mundial Polònia va ser un dels principals països on es va perpetrar l’holocaust antisemita però el que no se sabia tant era la participació que hi havien tingut els propis polonesos. I no se sabia perquè era un tema tabú. “Poklosie” se centra en el descobriment dolorós de la participació dels ciutadans polonesos d’un poble en l’assassinat massiu de tots els seus veïns jueus. Està basada en fets reals, els de la massacre de Jedwabne, quan tres-cents jueus polonesos d’aquest municipi van ser assassinats al 1941. Per això, l’estrena del film ha despertat un debat social sobre la legitimitat de remoure el dolor per tal de conèixer la veritat o bé la conveniència de tapar les les pròpies misèries. L’actor principal va rebre, fins i tot, amenaces de mort.

És una pel·lícula perfecta, estructurada seguint les normes del suspense, amb dos germans que comencen una recerca històrica a partir d’unes làpides jueves que havien estat tretes del cementiri i reaprofitades pels veïns per a usos no funeraris. La progressió de la història porta a moltes reflexions sobre la memòria històrica:  les dificultats per aclarir la veritat de les actuacions criminals de persones concretes davant les traves que posen  les seves famílies que no volen que se sàpiga tot plegat; la importància de la història oral per explicar allò que no diuen els documents escrits, el valor documental dels arxius que els fa veritables fonts per al coneixement de la història…

Aquest film és molt recomanable perquè el vegi tothom i prengui consciència de la importància de conèixer la veritat. Cinematogràficament ens  trobem davant d’una gran obra, per la gran interpretació dels actors principals, el muntatge, la música, la fotografia, la direcció etc. Perfecta!

 

 

ENLLAÇOS

http://www.mediafire.com/download/3ohzo9n6eq5s8nr/p0kl0s13.part01.rar
http://www.mediafire.com/download/1t7wap34vonrkk5/p0kl0s13.part02.rar
http://www.mediafire.com/download/jhkcycg5vbda7xi/p0kl0s13.part03.rar
http://www.mediafire.com/download/ned4jlq3i38m5wn/p0kl0s13.part04.rar
http://www.mediafire.com/download/dgmf20k7ugd6bmk/p0kl0s13.part05.rar
http://www.mediafire.com/download/lle4rww9btqjhkm/p0kl0s13.part06.rar
http://www.mediafire.com/download/24prcyayk5vwemh/p0kl0s13.part07.rar
http://www.mediafire.com/download/n1e9sf6xw6vwanp/p0kl0s13.part08.rar
http://www.mediafire.com/download/j0zil6j1mzcm0sy/p0kl0s13.part09.rar

Clau de pas per descomprimir els enllaços: tomask2013

Brüno (Larry Charles, 2009)

Una versió marica de “Sexe a Nova York”. Un periodista austríac homosexual  i extravagant està obsessionat amb el món de la moda i la popularitat. Fa tota mena d’intents per esdevenir una “celebrity”: exagerar la ploma, exagerar l’actitud hetero, escandalitzar públicament, donar suport a les causes humanitàries… L’argument poc importa, perquè la nova creació de l’actor Sacha Baron Cohen és pura irreverència política, una sàtira contra els bons costums; una calculada operació de transgressió en aspectes com la sexualitat, els mitjans de comunicació, la indústria de la moda i les creences polítiques i religioses. Acumula escenes divertides basades en els gags però sempre en el marc del cinema comercial nord-americà, una indústria que no sembla donar en l’actualitat massa marge d’acció a la crítica social i política.

 

ENLLAÇOS

Brüno (Versió original en descàrrega directa)

subtítols

Hannah Arendt (Margarethe von Trotta, 2012)

Biòpic sobre Hannah Arendt, la filòsofa alemanya d’origen jueu que als anys 60 va presenciar a Jerusalem el judici contra Adolf Eichmann, un jerarca del nazisme responsable del transport de milers de persones als camps d’extermini i que la policia secreta havia segrestat a Argentina i traslladat a Israel. Arendt va ser contractada per la revista  “New Yorker” per escriure’n unes cròniques periodístiques (posteriorment recollides al llibre “Eichmann a Jerusalem”. En aquests escrits, la famosa pensadora parlava d’aquest jerarca com la d’un funcionari mediocre, una persona qualsevol sense cap malícia en particular que es limitava a aplicar fredament les ordres que li manaven els seus caps, encara que això comportés enviar a la mort a milions de persones. La idea del buròcrata gris es va considerar un posicionament comprensiu dels jerarques nazis i li va comportar ser titllada de pronazi. La part, però, que més va indignar l’opinió pública més pro-sionista van ser els comentaris sobre el col·laboracionisme d’algunes organitzacions jueves amb els nazis i la conclusió que si la societat jueva hagués tingut menys organització l’holocaust hauria afectat menys persones. Es va desfermar una campanya contra Arendt.

La pel·lícula de Margarethe von Trotta se centra en aquesta procés judicial a Eichmann -impressionants les imatges de la gravació original d’aquest judici- i en els escrits de Hannah Arendt i el debat públic posterior. La veritat és que és una pel·lícula sincerament molt fluixa; sembla més aviat un telefilm de sobretaula, amb un retrat més aviat superficial dels personatges implicats i un to hagiogràfic de la pensadora alemanya. Els records d’ella amb Martin Heidegger són tractats fugaçment sense que trobin un bon encaix en la trama argumental. És un film que té, no obstant, el mèrit d’apropar la figura de Hannah Arendt al gran públic.

ENLLAÇOS:

Hannah Arendt – VO – via eMule

subtítols

font: subadictos.net

La maleta mexicana (Trisha Ziff, 2011)

La maleta mexicana és la història de tres capses de cartró perdudes durant dècades que contenien milers de negatius dels fotoperiodistes Robert Capa, Gerda Taro i David ”Chim” Seymour procedents de la seva estada a l’Estat espanyol durant els anys de la Guerra Civil. Amb l’exili, van ser tretes fora del país i lliurades al cònsol mexicà a Vichy que les va donar a un general espanyol que va marxar a Mèxic. Allí se’n va perdre els record fins que al 2007, gairebé setanta anys després, es van recuperar. El documental presenta la història d’aquesta redescoberta. Parla amb representants de museus fotogràfics, historiadors, supervivents de la guerra civil, descendents de les víctimes del conflicte, etc.

És un documental interessant per introduir-se en la figura d’aquests tres importants fotògrafs antifeixistes que han deixat una petjada notable en l’imaginari de la Guerra Civil espanyola. És un documental interessant, sí, però també molt dispers. Estructurat a la moda actual com un collage de molts talls d’entrevistes recollint històries i interessos diferents lligades (directament o de forma molt al·legòrica i general) amb els negatius i que explicades a través de declaracions curtes que es van entrellaçant les unes amb les altres sense que hi hagi una narració lineal. Així, per exemple, el documental s’obre i tanca amb una neta d’un desaparegut que assisteix a una exhumació de cadàvers de la guerra amb l’esperança de trobar-hi el seu avi. És una pinzellada sobre la difícil recuperació de la memòria històrica que enllaça amb la de la recuperació de les capses només en un sentit metafòric. Un munt de gent intervé durant el metratge, d’un munt de localitzacions diferents i que parla un munt de llengües o accents. Té gràcia el salt constant d’una història a una altra, però el resultat és una mica confús. Les fotografies recuperades es van mostrant però esdevenen una mera il·lustració als talls de veu. Només al final se’ns explica el fil argumental de la maleta pròpiament dita. El resultat és més aviat un espot promocional dels negatius i dels seus il·lustres fotògrafs.

 

PER VEURE EL DOCUMENTAL EN LÍNIA

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4626575

Razzia a St. Pauli (Werner Hochbaum, 1932)

El cinema alemany durant la República de Weimar va viure una època d’una sorprenent sinceritat. Entre el daltabaix de la I Guerra Mundial i l’arribada dels nazis les convulsions polítiques i socials van donar lloc a unes pel·lícules on els conflictes presents a la societat s’exposaven de la manera més crua possible. En particular, suposa la presència a la gran pantalla de les classes més marginals (prostitutes, lladres, activistes polítics, homosexuals, indigents, etc.). Es com si la no-burgesia monopolitzés la representació icònica a les arts. A banda de molts altres títols, en general poc coneguts, aquest que ens ocupa avui sobre una redada al barri de Sant Pauli, ofereix un fugaç triangle de (des)amor format per una puta que viu en un bordell d’un barri portuari a la ciutat d’Hamburg, el seu company sentimental, un trist músic de cabaret, i el fugaç amant d’ella, un fornit mariner a qui busca la policia per robatori. L’ambient que recull la pel·lícula és realista i decadent; molt sòrdid en les localitzacions (el prostíbul, el cabaret, la comissaria de policia, els carrers); escenaris molt claustrofòbics i opressius. Els personatges són derrotats, pessimistes; recorden les obres més fosques dels artistes “decadents”. La trama argumental i els diàlegs són mínims, només unes hores en la vida d’unes persones miserables (i unes classes socials) condemnades a la degradació moral en un ambient molt bizarro de desig sexual, alcoholisme, tabac, tatuatges… La clau del film rau en la cançó final amb imatges de màquines superposades amb la d’obrers i un text que parla sobre l’exèrcit gris dels treballadors prostituïts a la feina per culpa dels diners. Amb això extrapola l’anècdota personal i l’eleva a la categoria de drama social i polític:
“Pel matí a la gran ciutat, on hi ha sol en lloc de rosada l’exèrcit desfila, aquest exèrcit gris dels treballadors. El diner els crida a les màquines. El nostre pa de cada dia. Senyor del món que vas inventar els diners. La gran ciutat al matí, on hi ha pols en lloc de rosada. Comença el ball. El ball de les màquines i les rodes. Tots ballen, pas a pas. La mort habita en aquell que es cansa. Encara que el sol brilli, el nostre camí cap al pa és fosc.  Marxem units, el  nostre camí va del patiment cap a la mort. Som l’exèrcit dels treballadors. Desfilem a través de la ciutat grisa. Els nostres passos són pesats. Molts no estem sencers. Pel matí a través de la gran ciutat.”

Un any després, els nazis arriben al poder i de seguida prohibeixen aquesta pel·lícula. L’expressió dels conflictes socials serà des d’ara censurada i canalitzada per les noves autoritats feixistes.

ENLLAÇOS

Razzia in St.Pauli (1932) Werner Hochbaum deu.avi [905.86 Mb]

subtítols en castellà

Font: cine-clásico