Visca la República (Karel Kachyňa, 1965)

Una visió estranya del final de la II Guerra Mundial en un poblet de la regió txecoslovaca de Moràvia a través dels ulls d’un nen d’uns deu o dotze anys. Quan els alemanys marxen i arriben els russos, hi ha un moment de buit d’estructures d’Estat on sembla que tot sigui possible. El petit Oldrich es mou entre els uns i els altres, escapa de tota plegats. Vagament, un argument narratiu enllaça alguns episodis: alguns robatoris en una casa abandonada, les picabaralles amb altres nens, el robatori d’un cavall i un carro, el joc amb un oficial rus… La pel·lícula barreja les escenes de la realitat, els records del passat i algunes fantasies que té el nen. La seva existència és difícil, amb un entorn familiar violent on rep els cops del pare; les vexacions d’altres nens (que l’insulten, li pixen a sobre, el persegueixen); l’autoritarisme dels capellans, dels mestres… Intuïm una personalitat mancada d’autoestima compensada amb unes fantasies on ell es veu com un gran prohom admirat per tothom. Records de tendresa es barregen amb realitats de brusquedat. El ritme amb què s’expliquen aquests episodis és frenètic, amb el·lipsis narratives constants, uns planificació a voltes esbojarrada i una música i uns efectes de so que són transversals a escenes diferents (per exemple, els sons de llampecs o bé els trets de soldats que són els mateixos encara que les escenes canvien de lloc o temps). L’efecte general del film és hipnòtic, d’una intensitat d’estímuls inesgotable; desborda qualsevol anàlisi senzill i un visionat tranquil. Té un munt d’imatges poètiques i surrealistes; referències escatològiques (culs, pixum); inquietant presència d’animals (des de cavalls i egües, gossos, mosques, esquirols, tota mena d’ocells i molts altres); sàtira constant de la religió i de la religiositat popular, etc. És una pel·lícula fascinant, que enlluerna; és espectacular. Impressionant l’actuació de l’actor Zdenek Lstiburek que interpreta al nen protagonista, de mirada penetrant que sembla en tot moment trobar-se perdut enmig de l’aïllament social i de les normes absurdes dels adults; i genial la realització del director Karel Kachyna, la fotografia en blanc i negre de Jaromír Sofr i la música de Jan Novák. Veure aquest film txec dels anys seixanta és una experiència inoblidable.

 

ENLLAÇOS

At’ zije Republika (Karel Kachyna, 1965).avi  [1.37 Gb]

Subtítols en castellà

Font: rebeldeMule

Anuncis

Los colores de la montaña (Carlos César Arbeláez, 2010)

Una visió del conflicte colombià en una vereda a través de la història d’un nen de nou anys, Manuel, els seus pares, els seus amics i la mestra de l’escola. Un dia els nens juguen a  futbol però la pilota va a parar a un camp de mines i els grans, es clar, no els la deixen agafar, però ells no la volen perdre. Amb aquesta premissa tan senzilla se centra l’interès dels petits en el joc però també els veiem prendre consciència de les diferents cares de la violència, amb les guerrilles, l’exèrcit i els paramilitars, com a principals agents. Les amenaces i les pors, les tortures i els assassinats conviuen amb la dignitat de la gent que, malgrat tot, no vol abandonar les seves terres i les seves cases. Alguns saben que els mataran però no volen marxar. Una visió fatídica de la guerra recorre tota la pel·lícula. Les interpretacions dels actors són excel·lents: les dels adults i les dels nens. En particular, és emotiu el personatge de la mestra que intenta crear a l’escola un espai lliure de violència. Molt bonica, per exemple, l’escena en què ella i els alumnes pinten una mural a la paret per tapar unes pintades de repressió política. Tot en va, perquè la realitat crua de la violència s’acaba imposant. Els pagesos, humils, intenten sobreviure a una realitat que els és imposada pels grups armats.

Els colors de la muntanya, quin títol més encertat per a una pel·lícula que ens mostra que el món podria ser un lloc preciós per viure-hi sense la presència de les armes. Molt recomanable.

 

 

PER VEURE-LA SENCERA

El capital (Constantin Costa-Gavras, 2012)

Un alt executiu d’un banc n’és nomenat el director interí mentre el titular està convalescent d’una greu afecció de salut. Ben aviat, qui semblava un titella escollit pels membres del consell d’administració esdevé un astut, cínic i implacable director especialment preparat per a l’especulació financera, d’aquests que són capaços d’ensorrar una empresa i acomiadar milers de treballador mentre el seu compte corrent puja a uns nivells estratosfèrics. Costa d’imaginar què pot alimentar l’ànsia de diners sense aturador que mouen el comportament en aquestes persones. Costa-Gavras, el veterà director de mítics films d’activisme polític com “Z” i “Missing” en ofereix un bon catàleg d’indecències especulatives a un ritme trepidant. La pel·lícula, estructurada narrativament com si fos un thriller, és molt enginyosa en el guió, ple de frases brillants, com quan l’oncle del nostre protagonista, el banquer, li diu que els bancs donen pel cul tres vegades: l’una, als treballadors, quallant-los amb condicions cada cop més dolentes i acomiadaments salvatges; la segona, als clients, xuclant-los fins a l’última comissió i productes escombraria i, tres, extorsionant els estats perquè imposin polítiques liberals, la qual cosa acaba repercutint en els ciutadans. Una altra: els diners són com un gos que no vol carícies sinó que li llencis la pilota cada vegada més lluny. No es pot dir de manera més eficaç. Els personatges, però, són força estereotipats i previsibles en el seu comportament. Així, l’escena final, quan el banquer diu cínicament que ell és un modern Robin Hood però a l’inrevés, que roba als pobres per donar-ho als rics i tots els assistents al consell d’administració aplaudeixen de enfervorits resulta irreal, exagerada. (O, no tant, perquè després llegim als mitjans notícies sobre el comportament vergonyós dels bancs catalans i espanyols en temps de crisi i potser aquest Capital de Costa-Gavras no és tan exagerat com podria semblar).

ENLLAÇOS

Le Capital 2012 FRENCH SUBFORCED DVDRIP XVID-UTT.avi

subtítols

Font: mejorenVO