L’orella (Karel Kachyna, 1970)

Imagen

Un home i la seva dona assisteixen a un sopar del partit comunista i arriben a casa però no troben les claus de la porta. No obstant, aconsegueixen entrar a dintre i descobreixen que la llum no funciona i el telèfon també, tot i que sí que es veu llum a la casa dels veïns. Rumien què pot haver passat. És un matrimoni que constantment discuteix; tenen problemes de parella. Ara, però, sembla que alguna cosa estranya està passant. Un grup d’homes estranys sembla que els vigili des del carrers. I també recorden que altres destacats membres del partit ja no hi són. Però, que està passant?

Estupenda pel·lícula que barreja gèneres: comença com un drama familiar, amb tocs de sàtira de costums, i a poc a poc, intervenen els elements polítics i es converteix en un thriller sobre els abusos de l’Estat, amb més tocs ara de sàtira política. La crítica cap al règim comunista, com un règim autoritari i paranoic, que converteix els ciutadans en possibles enemics va fer que la pel·lícula fos prohibida al seu país i no pogués  estrenar-se fins vint anys després. Avui dia és una cinta clarament política i divertida a la vegada; té molta agilitat narrativa i una fotografia en blanc i negre magnífica. les interpretacions dels dos actors que protagonitzen el matrimoni mal avingut (però que es reconcilien quan descobreix el parcal en el qual estan ficats). Impagable l’escena del descobriment d’uns micròfons amagats. És una pel·lícula per fruir-la perquè tot allò que mostra com a eix narratiu principal (és a dir, l’espionatge de la vida privada dels ciutadans) referit a una dictadura comunista és d’absoluta vigència en el nostre sistema democràtic: les picabaralles de les organitzacions crítiques amb el sistema dificulten la lluita contra el controls i l’espionatge de la policia i l’Estat exerceixen contra els seus mateixos ciutadans a través de les noves tecnologies.

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

The ear (Karel Kachyna, 1970) enllaç en emule

subtítols en castellà

Font: cine-clásico

 

Anuncis

La bestia acorralada (Alberto Mariscal, 1974)

Un nazi, oficial d’un camp de concentració durant la II Guerra Mundial, es refugia a Mèxic sota la nova personalitat d’un heroi de guerra. Allí es casa i té fills. Tot i que procliu a manifestar una personalitat autoritària amb els empleats de l’empresa que dirigeix i amb la pròpia família ningú no sospita la mena de persona que amaga el seu passat. Però un comando de caçadors de nazis el descobreix i el vol jutjar.

Curiosa pel·lícula de la cinematografia mexicana, interessant més per l’argument que no pas per la realització; és plena d’imperfeccions i limitacions i una tendència constant a l’exageració, com en l’escena amb fotos històriques d’interns de camps nazis que s’acompanya d’una banda sonora feta amb crits de dones histèriques com les que algun cop hem vist en escenes d’akelarres de bruixes. Les convencions del cinema de l’època: al protagonista li tendeixen una trampa a través del sexe, la confrontació generacional entre els joves moderns i els adults més conservadors, etc.

És una pel·lícula fluixeta que es deixa veure més com a curiositat exòtica més que no pas pels seus valors a nivell cinematogràfic, que són escassos, i encara menys pel valor històric o polític de la trama argumental, que està més propera al culebrot que a altra cosa.

 

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

No n’hem trobat, de moment.

15 milions de mèrits (Charlie Brooker, 2011)

Sàtira sobre el comportament social davant les noves tecnologies. Alienació i estupidesa, que en podríem dir. És un dels capítols autònoms de la sèrie “Black Mirror” (Mirall negre). Un concurs televisiu del descobriment de nous talents de l’espectacle, on els aspirants a estrelles mediàtiques viuen tancats en un recinte a mode de gran plató de reality, pedalant en bicicletes estàtiques per fer mèrits que els facin mereixedors d’una oportunitat per ser famosos. Mengen, dormen  fan tota la vida social en aquest recinte ple de llums i dissenys moderns, completament aïllats de l’exterior i pendents del seu avatar virtual. La trama és molt senzilla i incideix en la capacitat de la televisió de banalitzar-ho tot, de crear un món virtual de dura alienació social.

És un capítol que té una bona factura visual, amb els concursants que viuen tancats en petits dormitoris on les quatre parets són una gran pantalla de programes que interactuen amb un sol gest de les mans. El guió és pobret però el programa resulta interessant pel que suposa de destripar l’estructura de la televisió en allò que té de fosca i malaltissa. La conclusió és que tothom hauria d’aprendre a tancar  el televisor.

ENLLAÇ

15 milions de mèrits (doblada a l’espanyol)