Gos blanc (Samuel Fuller, 1982)

Samuel Fuller dirigeix aquesta senzilla metàfora sobre el racisme amb la història d’una noia que acull un pastor alemany perdut i resulta estar entrenat des que era un cadell per atacar les persones negres fins convertir-se en un animal assassí. La noia en descobrir les inclinacions assassines del gos el duu a un entrenador d’animals perillosos per veure si el pot desprogramar de l’ensinistrament racista. La tasca no serà fàcil.

“Gos blanc” és una pel·lícula força honesta plantejada més com un telefilm i compleix perfectament els objectius, sempre centrats en el dilema de saber què fer amb els cervells racistes (els d’un gos o, si fos el cas, els d’una persona): si apartar-los de la societat perquè no facin mal o reeducar-los i reinserir-los. La gran estrella protagonista d’aquest film, el gos blanc assassí, resulta veritablement esfereïdor i sembla increïble la quantitat de registres interpretatius que dóna al llarg de la pel·lícula. Chapeau pels entrenadors del gos (o gossos, perquè sembla que en van fer servir varis de diferents per al mateix personatge caní). La música, d’Ennio Morricone, també està molt bé. La part més interessant, però, és el guió i no es perd en històries paral·leles ni episodis menors sinó que el tenim centrat en el tema del racisme, plantejat -això sí- de manera força original, a través d’una manera metàfora. Interessant.

ENLLAÇOS

white.dog.1982.criterion.dvdrip.x264.ac3.1ch-[gx].mkv  [1.46 Gb]

subtítols

Font: rebeldeMule

 

El mocito (Marcela Said Cares i Jean de Certeau, 2010)

Documental inquietant sobre un funcionari que va participar en les tortures, assassinats i desaparicions de presos polítics durant el règim terrorista del dictador Augusto Pinochet. Jorgelino era el jove que portava els cafès als torturadors al mig de les sessions i qui després s’encarregava de recollir els cadàvers (per aquesta raó el coneixien amb el nom de “el mocito”). Ell no participava directament en les pallises i els assassinats, però ho presenciava i tenia una relació prou estreta amb els torturadors com per conèixer la identitat de la roda del terrorisme d’estat i, fins i tot, per bastir una relació d’amistat amb algun d’ells.  Va estar al centre Simón Bolivar, un centre d’extermini d’on es van fer desaparèixer les successives juntes centrals del Partit Comunista a la clandestinitat i on cremaven les faccions dels cadàvers perquè mai no se’ls pogués identificar i els tiraven al mar. El cas és que recentment, Jorgelino va col·laborar amb la justícia i va facilitar la identitat dels implicats en les “desaparcions”. El documental és una recreació singularíssima del penediment del “mocito”.

Jorgelino apareix en diverses escenes interpetant-se a si mateix: al costat d’un advocat defensor de les víctimes, d’un miltar acusat de tortures, dels fills d’un assassinat, etc. Es mostra camaleònic en totes les trobades: és dòcil amb uns i còmplice o soberbi amb els altres,  segons la situació. Canvia el seu aspecte físic constantment: amb bigoti o sense, amb ulleres o sense, amb gorra o sense, etc. Un canvis d’algú que vol amagar-se. La seva família el va repudiar en descobrir el seu costat fosc. No sembla tenir amics sinó, tret dels antics participants d’aquell horror. Sempre mira de justificar-se; es considera una víctima del sistema, algú que va no era conscient de la gravetat de la seva implicació. No queda clar el seu  penediment actual (sembla que podria haver influït la participació en una organització religiosa extàtica).

El documental té una realització convencional, correcta però sense resoldre l’enigma de Jorgelino, “el mocito”, i deixant obertes algunes incògnites, però a canvi mostra l’estranya personalitat psicològica d’algú que només participava en les tortures de manera indirecta. I llavors ens preguntem com devien ser mentalment els veritables torturadors materials?

ENLLAÇOS

El.Mocito.2010.DVDRip.XviD.MP3.CLAN-SUD.avi  [699.77 Mb]

Font: rebeldeMule

 

Vals amb Bashir (Ari Folman, 2008)

Llargmetratge d’animació sobre la  matança de refugiats palestins a les localitats libaneses de Sabra i Shatila el 1982 a partir dels records d’un soldat israelià que vint-i-cinc anys després, traumatitzat per aquell fet, no és capaç de recordar quina va ser la seva implicació exacta. L’argument se centra en els esforços del protagonista per contactar amb antics companys de la seva unitat militar perquè l’ajudin a rememorar. És una reconstrucció atenta a les emocions, a l’impacte psicològic de la guerra, a la pròpia supervivència dins de l’horror i no tant al qüestionament dels exèrcits moderns en la repressió de la població civil; més a viat s’observa una certa indulgència cap a les accions criminals israelianes. Narrada amb una estètica estilitzada, destinada a una audiència adulta encara que accessible a tots els públics, no acaba de plantejar la problemàtica política del conflicte ni conté una veritable condemna de la matança sinó que la naturalesa del guió i la bellesa plàstica dels dibuixos dilueixen el posicionament ideològic en una certa ambigüitat que resulta una mica incòmoda.

 

VEURE’L EN LÍNIA

a YOUTUBE en 8 parts, en VOSE

 

 

 

 

La paraula (Carl Theodor Dreyer, 1955)

Ah, quina pel·lícula més gran! Ploraria d’emoció sense parar veient-la. La vivència íntima de l’espiritualitat en la història d’un pare i els seus tres fills: l’un d’obertament ateu; l’altre, un estudiant de teologia que s’identifica amb la figura de Jesucrist i el darrer, el més arrelat a la realitat. Tres maneres d’entendre la religió en un poble rural de Dinamarca als anys trenta del segle passat.

La pel·lícula té un argument extraordinariament senzill, centrat en el comportament de la família arran de la pretensió del fill més petit de casar-se amb la filla d’un satre, que és el dirigent intransigent d’una facció religiosa antagònica. Tots sóm molt puritans i viuen la religió de manera molt severa. Però els fets de la vida, els fan anar des de la intolerància a la comprensió, de l’odi a l’amor, de la rancúnia a la generositat. Una mesura dels sentiments humans més profunds a l’hora d’entendre la nostra relació amb el més enllà i donar sentit a la nostra vida i la mort. Més enllà de les esglésies i dels clergues, Dreyer es planteja la posició dels éssers humans en la relació amb allò que és trascendent. I ho fa de manera oberta, tendra, sincera, íntima i suau. La interpretació naturalista dels actors és d’un prodigi inconmesurable, així com la fotografia bellíssima en blanc i negre, els decorats dels interiors o els paisatges exteriors; el ritme, els diàlegs, el muntatge, etc. Tot és perfecte. Sense cap mena de dubte, ens trobem davant d’una obra mestra rotunda de la cultura europea del segle XX. Un film imprescindible per emocionar-se.

 

 

DESCÀRREGA

Ordet.(La.Palabra).(1955).DvDRip.Dual.(Spa.Dan.).(Xvi…FitoCorleone.avi [1.75 Gb] [Info]

Ordet.(La.Palabra).(1955).DvDRip.Dual.(Spa.).(Xvid+2A…FitoCorleone.srt [95.7 Kb] [Info]

Font: DivxClásico

 

El jove Törless (Volker Schlöndorff, 1966)

Film emblemàtic del Nou Cinema Alemany, descriu la perversa història de tres adolescents d’un internat de l’imperi austro-hongarès que descobreixen que un company d’origen jueu ha robat uns diners i comencen una tanda d’humiliacions i tortures en aparença per redreçar-lo m0ralment però de seguida entra en escena el sadisme. És un procés de construcció de la figura de l’ésser inferior, desproveint-lo de dignitat i sotmetent-lo a un règim d’esclavitud. La pel·lícula es basa en una novel·la de Robert Musil que data de l’any 1906 però seixanta anys després, en mans de Volker Schlöndorff, podem veure-la com una paràbola sobre els fonaments de la societat autoritària i del nazisme.

L’argument se centra sobretot en el procés del joves per adoptar els rols de dominadors i de dominats, les bases teòriques que els empenyen a justificar el seu comportament, una bases que se sostenen en els principis de rectitud, obediència, càstic, submissió, domini, etc.

Tot i incidir en aspectes més aviat psicològic o filosòfics, és una pel·lícula molt àgil i conserva perfectament la seva frescura: el ritme, la fotografia, el guió i molt especialment, les interpretacions dels quatre actors principals, són elements per no oblidar. És una pel·lícula que rarament et deixa indiferent.

ENLLAÇOS

http://www25.zippyshare.com/v/34181184/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/38023774/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/71837496/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/79735511/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/91022935/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/32769882/file.html

Cançons del segon pis (Roy Andersson, 2000)

Capitalisme + Robert Bresson + Monty Phyton + Vermeer + Poesia + Luis Buñuel = Cançons del segon pis. Increïble sàtira d’humor negre sobre la societat actual: l’alienació, el suïcidi, la tristesa, la religió, l’exèrcit, l’empresa, la família… Andersson deconstrueix l’estructura del sistema en aquest film complexe, intens, creatiu visualment i molt intel·ligent que no deixarà ningú indiferent. Un film coral amb molts personatges que es van afegint progressivament per incorporar reflexions sobre la desesperació i les misèries morals; la llista seria inesgotable: el general multimilionari que celebra els seus cent anys rodejat de militars però en un bressol i amb l’orinal sota el cul; el fantasma d’un jove eslau que no va poder salvar la seva germana de ser penjada pels nazis durant la II Guerra Mundial i es passeja pels carrers i el metro amb la corda que amb la qual ell també va ser penjat; els membres d’un consell d’administració que endevinen les claus del futur empresarial en una bola de vidre; la processó d’executius penitents fuetejant-se al mig dels carrers, la fracassada venda de santcristos i el seu llençament a un abocador; les famílies que han de facturar muntanyes de maletes a l’aeroport, etc. És indescriptible la creació visual, plena d’elements poètics; la profunditat de camp, aconseguida amb els elements del decorat en forma de fuga però també col·locant sons o diàlegs als fons del quadre que són més importants que el que passa en primer terme. La llum, també és una meravella. És un film brillant, espectacular, immens. El descobriment d’una veritable obra mestra.

ENLLAÇOS
Songs From The Second Floor 2000 Proper Dvdrip Xvid-Vh-Prod.avi [685.30 Mb]

Songs from the second floor de Roy Andersson (subtitulos en español por Galgotibio).txt [58.6 Kb]

Font: DivxClásico

 

 

Els temps s’ha aturat (Ermanno Olmi, 1959)

Dos treballadors, un de gran i un altre de jovenet, es passen tot l’hivern tancats en una petita casa vigilant una presa. Estan sols, en zona d’alta muntanya, rodejats de neu, fred i vent. Entre ells, res no els uneix; hi ha tanta diferència d’edat i de pensament! Al començament, ni es parlen, gairebé. Però poc a poc es van coneixent. I un dia, que hi ha una forta tormenta, comencen a obrir-se l’un a l’altre: el gran parla de la seva família i que els seus nens petits ja són molt -massa, de fet- espavilats però que abans la gent era més ingènua -era més bona, com si diguéssim- i ara s’està perdent el respecte a la gent gran. El jovenet, que anava molt a la seva bola, es posa malalt i necessita ajuda. I entre els dos homes s’estableix una comunicació molt especial.

Poques coses passen en aquesta obra primera d’Ermanno Olmi, un film quasi documental, quasi abstracte, sobre les emocions i la comunicació humana, centrada en les dificultats de les persones (dels homes, sobretot) per a establir vincles d’afinitat i empatia entre ells. És una pel·lícula senzilla rodada amb unes normes semblants a les del moviment Dogme (de no alterar els escenaris amb decorats artificials, no llum forçada, no maquillatge, etc.) en plan minimalista, com si un mateix estés present als escenaris. La majoria del metratge són petites imatges,quasi poètiques, sobre el protagonisme de la neu, dels objectes, del vent, de la roba, dels silencis… És una pel·lícula bonica i molt relaxant, que passa com un suspir.

ENLLAÇOS

Il tempo si è fermato – VO – via eMule

subtítols en espanyol

Font: DivxClásico (si l’enllaç de dalt us dona problemes cliqueu aquí)

Blue collar (Paul Schrader, 1978)

El cinema nordamericà dels anys setanta és força irreverent. En la seva visió desencantada del somni capitalista surt l’interès pels personatges marginals, pels perdedors. En aquest cas, tres amics treballadors en una cadena de muntatge d’automòbils estan penjats econòmicament i roben una caixa forta del sindicat on no hi troben diners però sí una llibreta de doble comptabilitat on surten les corrupcions dels líders del sindicat. De seguida assistim a les maniobres polítiques per recuperar aquest valuós document. Es un catàleg de situacions que mostren els líders sindicals com persones corruptes, uns alliberats durant anys amb sous elevats que estan més a prop de l’empresari que no pas dels treballadors. La pel·lícula és molt fresca en aquest retrat del món del treball: la figura del capataç, els enllaços sindicals, els treballadors cremats amb la feina, les distants relacions amb la família… El més interessant, però, és que no és pas un film de tesi, antisindical, sinó més aviat un film d’acció, un thriller sobre la conspiració, ben construït, però en la seva confecció d’acord amb els paràmetres del gènere, deixa entreveure una crítica dura sobre les relacions laborals en el capitalisme, sobre un sistema econòmic que porta els seus treballadors a l’extenuació. El final, perfecte: la insistència en la divisó entre joves i vells, entre blancs i negres. L’explotació sobre els treballadors troba un hàbitat propici en el foment de la confrontació entre ells. Molt bona.

ENLLAÇOS

Blue collar (VO) – via eMule

subtítols