La terra de la gran promesa (Andrzej Wajda, 1975)

La fúria i la ràbia es mengen aquesta pel·lícula sobre el capitalisme salvatge a finals del segle XIX. Una etapa de creixement del capital recollida en l’empenta de tres joves especuladors que volen construir una fàbrica. A la ciutat de Lodz, un polonès catòlic, fill de nobles terratinents, un ambiciós jueu i un alemany luterà decideixen fer fortuna. Andrzej Wajda signa aquest frenesí d’imatges plenes de personatges que simbolitzen les classes socials: els prestamistes jueus usurers, els nobles desorientats amb els canvis que desplacen el seu poder; els industrials convertits en explotadors sense escrúpols de la classe treballadora…

“La terra de la gran promesa” té la irreverència del millor Pasolini -la crítica desacomplexada i irreverent a les religions- i la dialètica contundent de Ken Loach -els funerals opulents dels rics en contrast amb els dels pobres. La construcció especulativa de la riquesa dels tres protagonistes sempre és fa en base a l’avarícia, l’egoisme i la injustícia, i sempre sobre l’opressió violenta de la classe treballadora. El resultat és excel·lent, tot i els excessos de maniqueisme en el guió i el ritme esbojarrat de l’acció, però hi ha moltes escenes que recreen de manera visual i impactant l’esperit d’aquesta època febril del capitalisme: una, al teatre, quan els tres joves protagonistes inversors miren la reaccions histèriques dels competidors dels palcos al moment quan es corre la veu de la propera aprovació d’una llei proteccionista; una altra, camí d’uns funerals, quan uns prestamistes pujats en tartanes enfervorides mentre parlen d’inversions i guanys econòmics.

És un film trepidant que no deixa cap descans a l’espectador i que ofereix una bona il·lustració (històrica) de les misèries sobre les quals es construeix la riquesa.