Threads (Mick Jackson, 1984)

Impactant film sobre una possible explosió de la bomba atòmica en el marc d’una Tercera Guerra Mundial. És un docudrama, construït a partir de les vides d’un grapat de gent corrent i de les polítiques de les autoritats. Està basada en l’assessorament de molts científics, el que li dóna aquesta sensació de realitat. L’estructura i el desenvolupament no tenen cap originalitat: assistim a l’escalada política i, després, militar prèvia a la guerra, els comportaments confiats de la gent que confien en les capacitats del govern i en què les mesures de seguretat seran suficients, etc. Té l’estructura convencional del cinem de catàstrofes però com que és una producció de la BBC no pot estar fet amb més qualitat. En tot moment, hi ha un equilibri entre les històries particulars, els esdevenimenta col·lectius les informacions de caire científic, fins al punt que ten la sensació esgarrifosa d’estar veient un informatiu de la televisió. És molt realista en la plasmació de l’impacte de l’explosió d’una bomba atòmica però també dels caos social subseqüent i del desastre que suposaria durant dècades. És una pel·lícula instructiva que adverteix d’una possible amenaça que malauradament encara és present en la nostra societat.

 

ENLLAÇOS

Threads – eMule – versió original en anglès

subtítols en castellà

Font: RebeldeMule

La història del cinema: una odissea (Mark Cousins, 2011)

Quinze hores dura aquest documental. I no n’hi ha per menys. La història del setè art, el cinema, explicada en tota la seva èpica. Però aquesta vegada no és com les altres. Fins ara, les històries del cinema s’explicaven de manera etnocèntrica: la indústria del primer món -Hollywood, fonamentalment- s’explicava a si mateixa. Però aquesta era una visió parcial, falsa. Era racista!

La història del cinema de Mark Cousins és, sobretot, una història nova; de les aportacions i el talent a tot el món; dels cineastes del Tercer Món, de les pel·lícules innovadores, de la imaginació; d’aquells títols que van canviar les mentalitats i la història. Repassem onze dècades de bon cinema: des dels germans Lumiére fins a les noves fornades del cinema nòrdic o oriental o els films de dones o els de negres.

Aquest documental té una estructura allunyada de l’erudició històrica feta amb recull de materials d’arxius i filmoteques i acumulació de testimonis, filmacions i documents antics sinó una narració suau i intimista dels moments de màxima creació cinematogràfica i de la seva relació amb els temps històrics i les mentalitats. Més en la línia de l’assaig poètic, les filmacions estan plenes d’imatges actuals: la casa on vivia un director, l’escenari d’un rodatge, el bullici de la gent del carrer. És un viatge diferent que trenca amb el relat tradicional del què havia estat la història del cinema.

ENLLAÇOS

The Story of Film: an Odyssey – VOSE – via torrent

La terra de la gran promesa (Andrzej Wajda, 1975)

La fúria i la ràbia es mengen aquesta pel·lícula sobre el capitalisme salvatge a finals del segle XIX. Una etapa de creixement del capital recollida en l’empenta de tres joves especuladors que volen construir una fàbrica. A la ciutat de Lodz, un polonès catòlic, fill de nobles terratinents, un ambiciós jueu i un alemany luterà decideixen fer fortuna. Andrzej Wajda signa aquest frenesí d’imatges plenes de personatges que simbolitzen les classes socials: els prestamistes jueus usurers, els nobles desorientats amb els canvis que desplacen el seu poder; els industrials convertits en explotadors sense escrúpols de la classe treballadora…

“La terra de la gran promesa” té la irreverència del millor Pasolini -la crítica desacomplexada i irreverent a les religions- i la dialètica contundent de Ken Loach -els funerals opulents dels rics en contrast amb els dels pobres. La construcció especulativa de la riquesa dels tres protagonistes sempre és fa en base a l’avarícia, l’egoisme i la injustícia, i sempre sobre l’opressió violenta de la classe treballadora. El resultat és excel·lent, tot i els excessos de maniqueisme en el guió i el ritme esbojarrat de l’acció, però hi ha moltes escenes que recreen de manera visual i impactant l’esperit d’aquesta època febril del capitalisme: una, al teatre, quan els tres joves protagonistes inversors miren la reaccions histèriques dels competidors dels palcos al moment quan es corre la veu de la propera aprovació d’una llei proteccionista; una altra, camí d’uns funerals, quan uns prestamistes pujats en tartanes enfervorides mentre parlen d’inversions i guanys econòmics.

És un film trepidant que no deixa cap descans a l’espectador i que ofereix una bona il·lustració (històrica) de les misèries sobre les quals es construeix la riquesa.

ENLLAÇOS

a) Via eMule (versió original i subtítols en espanyol)

ed2k://|file|Ziemia.Obiecana.1974.CD1.DVDrip

ed2k://|file|Ziemia.Obiecana.1974.CD2.DVDRip

 

subtítols

Font: DivXClásico

b) via Torrent (versió dual amb subtítols en espanyol)

Ziemia_obiecana_(1975).dvdrip.subs.eng.spa.5073273.TPB.torrent

Font: The Pirate Bay

Crec en tu (Basil Dearden, 1952)

La rutina de treball quotidiana del que avui dia en diríem un treballador social. Un agent judicial ja d’una certa edat i sense cap experiència en l’àmbit dels serveis socials, és encarregat per un jutge de fer de tutor d’alguns joves que comencen a delinquir per veure si els pots ajudar i encarrilar-los de manera positiva. La pel·lícula, realitzada al Londres de postguerra, quasi en format documental, il·lustra de manera realista la problemàtica dels sectors més marginals de la societat: la gent gran que té problemets de senilitat mental o senzillament de solitud; els aturats amb dificultats econòmiques, les famílies desestructurades i, sobretot, els joves violents, inconformistes o alcohòlics. El nostre protagonista entra d’ajudant en una oficina municipal d’assistència social però no dóna abast per ajudar tota aquesta gent necessitada que  entra cada dia per la porta; amb més voluntarisme que no pas formació, poc a poc, es va fent seu el barri. Tot i la seva pinta un pèl estirada, com de gentleman anglès, parla amb les famílies dels pacients i busca les arrels dels problemes, normalment en la influència negativa d’entorns poc adequats. És una cinta en la línia dels que cinquanta anys després faria Ken Loach, per exemple, però sempre amb una visió positiva dels serveis socials i del sistema i sense carregar tant la tinta en el drama. No és que els problemes s’amaguin però potser la majoria tenen solució. És una bona pel·lícula d’un director que abastà en diverses ocasions les temàtiques socials, com és Basil Dearden, molt desconegut al nostre país, però que fou dels primers a denunciar obertament l’homofòbia a “Víctima” o el racisme a “Saphire”.

ENLLAÇOS

I believe in you (Basil Dearden, 1952). VOSE (via eMule)

Font: NoireStyle (requereix registre)

Sammy, fugida cap al Sud (Alexander Mackendrick, 1963)

 

Road movie genuïna sobre un nen petit -Sammy- que perd els seus pares en un bombardeig israelià sobre Egipte i viatja fins a Sudàfrica, on viu una tieta seva que regenta un hotel. El viatge és geogràfic i cultural, evidentment, però també emocional. Mentre el nen viatja pels diferents països i coneix les maneres de viure de la gent va creixent com a persona. És un viatge on coneix la bondat i la maldat i on aprèn a veure la figura de l’altre, a entendre-la, i a pensar-se a si mateix. Quan coneix un traficant d’or a la selva, és mig adoptat per ell i tractat com un adult, un fet molt rellevant per al nen. En un incident, Sammy mata un tigre i els indígenes li treuen la pell i li regalen al nen. És com un ritual de pas al món dels adults. El viatge és també un viatge vers l’africanisme i la negritud. Vers la complexitat dels indígenes, que sovint són presents com a víctimes del colonialisme però a la vegada són els posseïdors d’uns valors i un esperit molt diferents dels de l’home occidental, de vegades més espirituals i de vegades més maliciosos. Mackendrick presenta el xoc cultural amb sentit de l’humor i respecte. El cert és que el viatge de Sammy és sempre un enfrontament amb el món dels adults, buscant el seu respecte i no pas les seves imposicions; és, en certa manera, una apologia de la rebel·lia infantil contra les normes dels grans. Plantejada, aquesta rebel·lia, sempre en clau amable perquè la pel·lícula és d’aquestes que s’adrecen, per entendre’ns, a un públic familiar. En definitva, una bon entreteniment per a un dels grans directors llibertaris.

 

 

ENLLAÇOS

Sammy Versió Dual (anglès i castellà)

Subtítols en castellà

 

Els Alps (Giorgos Lanthimos, 2011)

Estranya i bizarra la nova producció del director grec més internacional, Giorgos Lanthimos, l’autor de Canins. Aquí, una nova immersió en les profunditats de la comunicació humana quan s’arriba a l’extrem de l’alienació: un col·lectiu de quatre persones: una gimnasta i el seu entrenador i un metge i una enfermera substitueixen persones que han mort davant del seu entorn més proper (família, amics, etc.) per tal d’ajudar-los a superar el dolor. Vesteixen com els difunts, copien la seva manera de parlar i els seus gustos i vicis. Són una filla davant del pares o l’amant d’un dels membres d’un matrimoni. Els professionals i les famílies simulen que el difunt segueix viu. La simulació els porta a creure que els suplantadors són les persones difuntes i, poc a poc, van refent les seves vides a partir de la representació de la mentida però amb el risc que cada cop necessiten anar més enllà en la simulació. Els propis suplantadors es van submergint en el seu paper de manera cada cop més convincent.

La pel·lícula de Lanthimos és complexa, de difícil interpretació; fins i tot, desagradable. Els actors/personatges actuen de manera autòmata, a la manera de Robert Breson, per entendre’ns. Les situacions són fosques, tenen una aparença de normalitat, però en realitat tothom està desequilibrat. Transmeten la idea de l’alienació i la incomunicació: les intimitats són forçades, el dolor emocional és una mera representació, el sexe és artificiós i buit. Tota la pe·lícula és trista i sòrdida. Admet molts interpretacions, però totes pessimistes. La generositat acaba barrejada amb l’egoisme, fins a fer-se indestriable. Interessant producció del cinema europeu actual però més aviat desagradable. No apta per a totes les persones.

ENLLAÇOS

enllaç d’Alps en versió original en grec més subtítols en espanyols (via Torrent)

El capità Boycott (Frank Launder, 1947)

 

Vet aquí una joia llibertària desconeguda del cinema anglès. Ens explica la història de la paraula boicot: a la Irlanda de la segona meitat del segle XIX un terratinent usurer -el capità Boycott- extorsiona les humils famílies pageses que estan instal·lades a les seves terres amb uns lloguers exorbitants. El seu cor de pedra no s’estova amb les súpliques dels miserables i mai no en té prou per a l’increment de les seves riqueses. Quan una família no pot pagar el lloguer la desnonen, subhasten les seves propietats -bestiar, estris, etc.-  i tornen a llogar la finca. La maquinària de l’Estat està de la seva part (la policia, l’exèrcit, els funcionaris, etc.). Però la gent del comtat descobreix una nova arma: el boicot. El rebuig a treballar les terres, el rebuig a dirigir-li la paraula a l’amo, aprenen a girar-li l’esquena al carrer.  Llavors es planteja la idea de l’activisme pacífic (més enllà de la violència de les pistoles), la desobediència civil; l’astúcia i la unió com una arma de lluita. No explicarem més coses per no desvetllar l’argument d’aquesta extraordinària pel·lícula, que no pot resultar més d’actualitat en aquest moment on els desnonament tornen a estar de plena vigència. El capità Boycott és una pel·lícula que ho té tot per entusiasmar: és trepidant, plena d’aventures i d’històries d’amor; amb personatges apassionats que lluiten fins al final i noblement per les seves idees de justícia social.

 

ENLLAÇOS

Captain Boycott – versió original en anglès – via eMule-

Àudio en castellà sincronitzat

Font: Noirestyle (cal registre)