La història de Mr. Polly (A. Pelissier,1949)

Sensible adaptació de la novel·la del famós escriptor H. G. Wells, sobre les vicissituds d’un home passiu, discret, de gustos senzills, amable i somiador que viu en un entorn laboral i familiars insatisfactori. Una feina en una botiga que l’avorreix i casat amb una dona a qui no estima, s’acosta cada vegada més cap a la desesperació. La depressió del protagonista es tracta sempre amb molta delicadesa i uns tocs d’humor que són presents a tot el metratge. Un dia renuncia a la seva estabilitat econòmica, al seu entorn i inicia una nova etapa personal per descobrir-se si mateix, per trobar la felicitat.

És una pel·lícula que sembla una producció de sèrie B -la qual cosa l’afavoreix absolutament- amb una trama fins a cert punt original, allunyada de les convencions i l’estructura del cinema comercial, que més s’assembla a una faula amable sobre les coses importants de la vida. Allunyant-se de les convencions de la vida establerta, fent el que a un li agrada a la vida, el protagonista  -un magnífic John Mills- sempre busca més enllà, fins que ho troba en els petits plaers de la vida, al costat de les persones que l’estimen de veritat. No importa el temps que un hagi d’invertir a la vida però val la pena el viatge per trobar aquestes persones.

 

ENLLAÇOS

The History of Mr. Polly – Versió dual – via eMule 

Font:

Noirestyle

Anuncis

Escenes de caça a Baviera (Peter Fleischmann, 1969)

En un poble rural alemany circula el rumor que un noi quan va a la ciutat manté relacions sexuals amb altres homes. Al començament es fan bromes sobre la seva particularitat, després es comença a especular sobre el mal exemple i el risc de contagi en els nens petits i a poc a poc es va construint la figura de l’altre, en aquest cas l’homosexual, com un comportament antinatura que cal extirpar. Fins i tot la seva mare comença a sentir fàstic pel seu fill. La pressió social converteix aquest jove en algú diferent a la comunitat i busca en ell els comportaments anòmals que justifiquein la seva etiqueta de desviat i justificar la seva criminalització. És una pel·lícula realitzada sota la fórmula del cinema costumista -el Heimatfilm, que en diuen els alemanys-, rodada en escenaris naturals, on la pròpia gent del poble interpreta els diferents papers -segurament no sabien on es ficaven. El resultat és esfereïdor. D’una banda, assistim a una classe didàctica sobre el procés de construcció de l’homofòbia; i de l’altra, ens dóna una visió una mica cruel de la societat rural. La pel·lícula, però, es plena de personatges marginals: la prostituta, els temporers turcs… Curiosament, al cap de quaranta anys de la producció de la pel·lícula la criminalització dels homosexuals s’ha suavitzat i ja no se’ls considera delinqüents o malalts però el film magistral perquè retrata el comportament irracional de la societat. La fòbia que en aquest cas es manifesta con el gai és la mateixa que trenta anys enrere va portar molts jueus a les cambres de gas.

ENLLAÇOS

Subtítols

Titicut follies (Frederick Wiseman, 1967)

Frederick Wiseman és un documentalista de les institucions del sistema polític i social nordamericà (tribunals de justícia, psiquiàtrics…) que observa amb mirada d’antropòleg rigorós. Amb el pas del temps les seves obres adquireixen un ple significat històric; documenten com ningú altre l’estructura d’aquestes institucions, els rols de poder, la violència… A Titituc Follies visita un centre psiquiàtric per delinqüents malalts i filma el dia de la tasca dels vigilant, els assistents socials, els psiquiatres i els interns. Hi ha les entrevistes, la neteja de les sales i de les persones, l’esbarjo dels malalts. És un retrat aparentment distant encara que tothom sap (i veu) la càmera al davant. Wiseman grava escenes anodines de rutina i després les munta a l’estudi. I el que surt és esfereïdor, inquietant i estrany: l’autoritat del poder que tracta els interns com a delinqüents més que no pas com a pacients, surt la reclusió fosca i alienadora, surt la misèria. Veiem un munt d’imatges que impacten: com l’alimentació d’un intern a través d’un tub pel forat del nas o un patètic espectacle de vodeville al pati i tantes i tantes escenes més. Acaba sent un document(al) trist però absolutament inquietant.

titicut follies

 

PER VEURE’L

 

La ‘Maggie’ (Alexander Mackendrick, 1954)

Imagen

Veritable delicatessen llibertari. La modesta tripulació d’una petita barca de transport de mercaderies rep l’encàrrec -per confusió- d’un important comerciant nord-americà per portar unes banyeres a una illa. Però les coses no surten com estava previst perquè la tripulació de la barqueta -que es diu “Maggie”, per cert, i dóna títol a la pel·lícula- forma una veritable família i tenen una altres prioritats a la vida que no les de guanyar diners (encara que tenir-ne una petita quantitat no els aniria malament) sinó les de fruir de la vida. Aquesta deliciosa comèdia és un cant a la llibertat, a la solidaritat, a la sociabilitat feliç amb els amics i una beguda alegre; al respecte cap a la gent gran i cap els nens; a defensar-se davant dels poderosos. És una pel·lícula que sembla la continuació de “Whisky Galore”, amb els seus divertits protagonistes escocesos i els superbs i ridículs representants de l’ordre social establert i del poder. És un cant a la dissidència a les lleis i a favor del sentit comú. És una pel·lícula absolutament feliç i tendra, però molt i molt divertida i bastant, bastant subversiva.

Imagen

ENLLAÇOS

The Maggie

subtítols

Font: Noirestyle

Mandy (Alexander Mackendrick, 1952)

El gran Alexander Mackendrick signa aquesta història de vocació social sobre una noia nascuda sorda que no és capaç de parlar. Els pare la sobreprotegeix i més aviat la té tancada a casa, aïllada en la seva manca de comunicació verbal i de comprensió auditiva, sense deixar-la jugar amb altres nens per evitar-li possibles situacions incòmodes. La mare, més tossuda, la duu a una escola especialitzada on els educadors s’esforcen a provar diferents sistemes pedagògics, però la nena, Mandy, resulta ser un cas més difícil. En contra, els gestors de l’escola, que només pensen ens els guanys econòmics, les disussions entre els pares i les dificultats amb la família. La pel·lícula no té cap secret en el seu desenvolupament argumental: els esforços de Mandy per comunicar-se, primer amb el llenguatge del signes, després llegint els llavis i al final pronunciant sons i articulant paraules; però quan es va realitzar la pel·lícula als anys cinquanta sí que era una novetat. Tracta les persones que tenen una minusvalia amb respecte i els reconeix la intel·ligència i la sensibilitat. Segurament, les desgràcies de la II Guerra Mundial, amb el munt de persones mutilades devia fer canviar les sensibilitats durant els anys posteriors. Mackendrick presenta els pares enfrontats en les dues posicions antagòniques: aïllar les persones minusvàlides o integrar-les plenament en l’entorn social. La pel·lícula no furga morbosament en el dramatisme a causa dels problemes físics, ni en les disputes entre els pares; sinó que vol incidir en la idea de la normalitat amb què poden arribar a viure les persones que tenen alguna dificultat física, en la importància de l’esforç i la constància i, en definitiva, en el valor del joc i la sociabilitat en els nens. És una pel·lícula bonica que ajudarà especialment els pares que es trobin en la mateixa situació de tenir algun fill discapacitat.

ENLLAÇ

Mandy VOSE

Font: Noirestyle