Incident a la frontera (Anthony Mann, 1949)

Imagen

Una trama sobre el tràfic de treballadors mexicans a través de la frontera fins els Estats Units on seran explotats laboralment. És un film de gènere negre (de sèrie B, per a ser més precís). Té un ritme trepidant, uns personatges foscos i maliciosos, llevat dels policies -un d’americà i l’altre mexicà- i dels pobres treballadors mexicans, convertits en mera mercaderia. per a l’usura humana. Com a pel·lícula de gènere és una autèntica joia, amb un fotografia meravellosa , un ritme trepidant i grans escenes d’acció, suspense i sadisme. A nivell ideòlògic té un inici més aviat moralista, amb un plantejament que recorda el típic documetal dels anys quaranta i cinquanta que presenta una lleu trama de ficció amb una descarada finalitat de reinvidicar la professionalitat de la policia (aquí, la d’immigració, però podria ser qualsevol altre àmbit). En aquesta ocasió, però, l’acció i els personatges sobrepassen la propaganda i l’acció transcorre pels camins d’una certa ambigüitat moral. Com es diu al començament de la pel·lícula a tots dos països hi ha persones desprensives. Aquest cop el gènere negre mostra la part més indecent del sistema capitalista, els explotadors sense escrúpols i els sicaris, d’una banda, i de l’ltra, els pobres explotats, homes mexicans d’orgine molt humil i que estan a l’atur. La visió del mexicà, però, no està exempta d’una mirada molt estereotipada: autòmates silenciosos, sense veu i covards, com a simples alienats i manipulats en l’engranatge del sistema. És un cinema pertorbador. Poques vegades una cinta de sèrie B excel·leix com en aquest incident a la frontera, “Border Incident”, de l’especialista en westerns Anthony Mann.

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

Border incident – anglès i subtítols (via eMule) 

Fonts: DivXClásico

Medium cool (Haskell Wexler, 1969)

Apassionant reflexió sobre la política nordamericana als anys seixanta i el paper que juguen els mitjans de comunicació. Un periodista de televisió, obsessionat amb la seva feina, capta la realitat d’una manera freda, sense cap empatia per la realitat, per dolorosa que sigui la situació per a les persones. El film comença amb el protagonista i un company cobrint la notícia d’un accident d’un automòbil amb la conductora encara moribunda a dins i només quan acaben de filmar avisen l’ambulància. Després, diverses escenes incideixen en la manca d’escrúpols dels mitjans i les justificació dels professionals dels mitjans és que es limiten a oferir el que l’audiència demana. La pel·lícula segueix la vida professional i sentimental d’aquest periodista però sobretot segueix el clima de violència social que viuen els Estats Units, amb els recents assassinats de John i Robert Kenney i de Martin Luther King, el desgavell del Vietnam, els disturbis socials i la conflictivitat racista. Tot això és un marc moral i una certa sensació de pessimisme flota a l’ambient. Les escenes de ficció es barregen amb imatges de gravacions de la televisió i li donen un aire de cinema independent. Té molts imatges rellevants: l’escena de la visita al barri marginal on alguns negres protesten pel tracte de marginació que reben dels mitjans de comunicació i, sobretot, del fet que mai no es reculli el seu punt de vista ni la seva sensibilitat és continuada per una altra escena on es veu una sèrie de dones blanques de classe mitja aprenent a disparar armes de foc per a l’autodefensa. L’escena final, impactant, és una metàfora perfecta sobre el paper del periodisme i la televisió a la nostra societat i manté tota la seva crua vigència. “Medium Cool” és una pel·lícula que mai no es va estrenar comercialment al nostre país però que quaranta anys després de la seva realització esdevé un collage generacional d’un temps i d’un país. Molt recomanable.

ENLLAÇOS

Medium Cool – versió original en anglès (eMule)

subtítols en espanyol

Font: DivXClásico

Salvatore Giuliano (Francesco Rosi, 1962)

Imagen

Estranya, moderna, complexa biografia de la figura de Salvatore Giuliano. Però, qui és Giuliano, que només el veiem a l’inici de la pel·lícula, al moment del seu assassinat i en la vetlla i enterrament? És un delinqüent comú, un partisà, un independentista, un mafiós, un anarquista? Rosi reconstrueix la seva figura política a partir del testimoni de la gent que participa en el judici per una matança indiscriminada que el seu grup va perpetrar contra la gent que s’aplegava a una marxa comunista. Iniciat com a rebel que lluita per la independència de Sicília als darrers moments de la II Guerra Mundial, aprofitant el col·lapse de l’Estat italià, i que després passa a embrancar-se amb altres mòbils polítics. Els seus mètodes: els robatoris, els segrestos, els assassinats. El govern envia la policia i l’exèrcit per reduir-lo però a un cost molt elevat de desenes de morts. Els partidaris de Giuliano provenen de la marginació i tenen poc a perdre.

La pel·lícula ens endinsa en les complexes relacions entre els polítics, els policies, la màfia, els periodistes, els delingüents, els marginats… Jocs de traïcions, fidelitats, pors i misèries… Una recreació realista, amb una gran fotografia en blanc i negre rodada en els escenaris reals on transcorre l’acció, a mig camí entre el documental i la ficció, Rosi compon amb “Salvatore Giuliano” un film modern i intens, ple d’enigmes, a la manera d’un fresc sobre la història d’Itàlia.

Imagen

Imagen

Imagen 

ENLLAÇOS

versió original en italià (via eMule)

http://www.opensubtitles.org/es/subtitles/3399054/salvatore-giuliano-es

Font: rebeldemule

Sapphire (Basil Dearden, 1959)

Imagen
Anglaterra, anys 50. Una dona blanca apareix morta i uns policies s’encarreguen de resoldre el cas. Després, es descobreix que en realitat es tractava d’una noia negra i que estava embarassada. Poc a poc, la investigació policial descobreix els prejudicis i les actituds racistes dels honorables ciutadans anglesos… de la família del noi amb qui s’havia de casar, de la propietària de la pensió on vivia; fins i tot els agents policials no poden evitar actuar en aquest sentit. Veiem com les actituds racistes es fonamenten en un munt de prejudicis sobre els negres, en estereotips falsos. És un thriller més aviat esquerranós de l’època, de crítica social contra el racisme. En algunes ressenyes es va retreure del film que es limitava a constatar la presència del racisme però que no la combatia de forma clara. És veritat, es mostra aquesta problemàtica amb tota una galeria de personatges: els que rebutgen obertament les relacions entre persones de diferent raça als que tenen prejudicis absurds o els que simplement, per raons de conveniència, no volen incomodar les persones racistes. Però, de totes maneres, forma part d’un cicle de pel·lícules de cinema negre, realitzades a la dècada dels seixanta a la Gran Bretanya, que per primera vegada plantejava directament la marginació que patien alguns col·lectius socials perseguits (legalment i per mles actituds de la gent).

A nivell cinematogràfic, és una pel·lícula de gènere ben realitzada, amb ofici, centrada en les pesquisses dels policies per descobrir l’autoria del assassinat. Interessant.

https://i2.wp.com/img515.imageshack.us/img515/9868/vlcsnap2011020210h30m17.png

Imagen

 

ENLLAÇOS

Saphire – VO anglès

Subtítols en espanyol

Font: noirestyle

Fugida a França (Mario Soldati, 1948)

Imagen

Un feixista italià criminal de guerra intenta fugir cap a França per evitar la seva captura i probable ajusticiament. Es barreja amb altres fugitius que intenten creuar la frontera. Casacú de les seves raons (polítiques, econòmqies, sentimentals). Mario Soldati realitza un melodrama brillant de temàtica política amb tots els matisos derivats del fet que fins i tot els criminals de guerra són persones amb sentiments i família. La relació entre el jerarca feixista i el seu full és complexa i tendra, i la del nen amb els jornalers, també. Lluny del que podria pensar-se, construeix un film complexe on els personatges no són el que semblen a primera volta. La càrrega de sensualitat, contribueix a donar un clima apassionat on tots els personatges es mouen més pels sentiments que no pas per la raó. A nivell cinematogràfic és un gran descobriment, una obra magnífica del neorrealisme: drama quotidià, agilitat narrativa, excel·lents interpretacions; pena de detalls intel·ligents, recorda en molts moments les grans realitzacions de Hitchcock, el mestre del suspense en tants títols inoblidables, o de la planificació barroca d’Orson Welles.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

 

ENLLAÇOS

Fuga en Francia (Mario Soldati) VO italià (via eMule)

Subtítols en espanyol

Font: Noirestyle

 

Retablo de la Guerra Civil Española (Basilio Martín Patino, 1980)

Basilio Martín Patino és un dels millors documentalistes del cinema espanyol, especialitzat en la recuperació de la memòria històrica dels anys convulsos de la II República i la Guerra Civil. És l’autor, per exemple, de la mítica “Canciones para después de una guerra” que la dona d’un ministre de Franco va fer prohibir. A “Retablo…” trobem un collage de fragments de filmacions dels anys de la Guerra Civil, normalment dels noticiaris (que, en alguns casos, compten encara l’àudio original) i que van juxtaposades les unes després de les altres, amb l’afegit de cançons del moment com a banda sonora. Com a fet remarcable, no porta cap narració en off. És un criteri que Martín Patino va mantenir en altres obres seves i que li dóna un caire modern al documental. És pura emoció; tot t i el pas dels temps emociona sentir les veus originals dels protagonistes del conflicte: arengues militars, discursos polítics, consells a la població… Els republicans i els nacionals, els civils i els militars; la guerra, la violència, els bombardejos, la miseria, la propaganda, la solidaritat… un magnífic retaule sobre la història d’Espanya.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

 

El honor de las injurias (Carlos García-Alix, 2007)

 

Extraordinari documental de recuperació de memòria històrica de la figura complexa de l’anarquista madrileny Felipe Emilio Sandoval, alias Doctor Muñiz (1886-1939). Paleta de professió i home d’acció, durant bona part de la seva vida comet diversos atracaments a ma armada i és empresonat. Durant la Revolució i la Guerra Civil espanyola esdevé un ferotge pistoler anarquista autor de diversos assassinats a sang freda. Durant el Franquisme forma part de l’Expedició dels 101 dels homes més buscats per la policia i de seguida és detingut i empresonat. Escriu una llarga confessió de 63 pàgines explicant i justificant les seves actuacions i després se suïcida a la presó. García-Alix realitza un impressionant treball de recerca documental en diversos arxius i després dirigeix aquest documental sobre la cara més fosca de la Guerra Civil i de la història de l’anarquisme espanyol. És un treball brillant i molt valent. Ben realitzat, àgil, no deixarà indiferent ningú.

 

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

Saló o els 120 dies de Sodoma (Pier Paolo Pasolini, 1975)

És difícil restar indiferent a la figura polifacètica de Pier Paolo Pasolini. Poeta, assagista, cineasta i tantes coses més. Un referent en el pensament de l’esquerra europea de postguerra. Saló o le 120 giornate di Sodoma és la seva darerra pel·lícula, una audaç denúncia dels horrors del règim feixista de Saló dels anys 1944 a 1945, formulada a partir del records d’un jové Passolini que va viure aquells fets. Amb una estructura complexa, treta de múltiples fonts (des de l’Infern de Dante a passatges del marquès de Sade), articula un discurs sobre la degradació moral a què va conduir el regim totalitari de Mussolini: rere la façana respectable de militars, nobles i bisbes s’amagava la degeneració d’uns dirigents que maltractaven al poble i que arribaven a tenir una absoluta indiferència pels seus actes. La pel·lícula va causar sensació i escàndol al moment de l’estrena per la cruesa de moltes escenes (coprofàgia, violacions, tortures, assassinats, etc.) i va ser censurada o prohibida a diversos països. Avui dia, quaranta anys després, ens resta com una mostra audaç de radicalitat i valentia ideològica que pocs directors han assolit. És dura, al·legòrica i plenament vigent en qualsevol temps i espai on les persones pateixin persecució. Imprescindible.

 

ENLLAÇOS (eMule)

Salo.1975.XviD.AC3.Gaumont.DVDRip.Italian.[MalaBudala].CD1.avi [699.67 Mb]
Salo.1975.XviD.AC3.Gaumont.DVDRip.Italian.[MalaBudala].CD2.avi [700.86 Mb]

Subtítols en anglès, francès i espanyol

Font: DivxClásico

 

 

 

 

 

És un món lliure (Ken Loach, 2007)

 

“It’s a free world” és un film típic de Ken Loach i amb tota probabilitat no defraudarà les seves seguidores. Actualitza el missatge combatiu i mostra la manera com s’articulen les relacions laborals al món capitalista. És la història d’una treballadora d’una empresa d’ocupació temporal que munta la seva pròpia empresa de recursos humans destinada a facilitar mà d’obra barata i dòcil als empresaris. S’especialitza en el comerç de treballadores immigrants, precàries a causa de la seva situació d’irregularitat administrativa -moltes són sense papers. Exprimir al màxim la saturació de treballadores en un moment en què el constant desenvolupament tecnològic provoca que cada cop les empreses necessiten menys treballadores per fabricar els productes. És bastant evident que la figura dels cap de recursos humans és la modernització de l’antiga figura de la capatàs, la representant de l’empresària davant les treballadores -la figura oposada, per tant, a la del comitè d’empresa i a la de la sindicalista- i és l’encarregada de mantenir sempre el bon ordre a la feina i d’obtenir el màxim rendiments per part de les treballadores amb el mínim de despesa per part de l’empresària o la sòcia capitalista. El fuet queda aquí substituït per la paperassa administrativa i les lleis injustes que deixen les treballadores en una posició de cada cop més injustícia social.

El film de Ken Loach és magnífic, sempre atent a les situacions que obren el debat ideològic amb els principals elements de degradació del món laboral en l’actualitat. Narrativament és àgil i els personatges estan molt ben definits. El títol, irònic: és realment, el nostre, un món lliure?

 

ENLLAÇOS

It’s a free world – Versió original – via eMule

subtítols

Font: RebeldeMule

Crates (Alfredo Joskowicz, 1970)

 

Actualització al Mèxic contemporani de la vida del filòsof grec Crates de Tebes, que regala els seus béns materials als amics i porta una vida d’indigent fins que se’n va a viure amb la seva companya a una cova, allunyat de les formes de vida del capitalisme i amb un plantejament proper a l’anarquisme. Una escena típica podria ser una en què el protagonista pixa al mig del carrer i un policia li ho recrimina recordant-li que no està permès fer-ho però ell es gira i li pregunta si també està prohibit pixar a sobre d’un policia i comença a orinar-li al peu. Rodat en blanc i negre, sense massa diàlegs, és un film típic del cinema independent dels anys seixanta i setanta. Valent en la seva concepció però limitat en els resultats artístics; poc comercial, no va tenir repercusió pública, encara que el seu director va iniciar una profitosa carrera professional.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA