Sophie Scholl: els darrers dies (Marc Rothemund, 2005)

Un film basat en fets reals. La crònica del grup antinazi “La rosa blanca”, i la seva integrant Sophie Scholl, una universitària jove compromesa en la lluita contra la barbàrie. La pel·lícula segueix les seves passes, des del compromís fins al final. No té cap secret. Està ben narrada i se centra en els fets estrictes, no perd el temps en trames sentimentals ni en aspectes superficials. Per entendre el compromís de la militància, per donar sentit al valor i l’audàcia del jovent, per dignificar la lluita contra les dictadures, Sophie Scholl és un bon exemple de desobediència al poder. Una cinta interessant per recordar aspectes poc coneguts d’aquell trist règim.

ENLLAÇOS

(Versió doblada a l’espanyol)

http://www.gigasize.com/get.php?d=3kgy1d4mjsd 
http://www.gigasize.com/get.php?d=gmk3xsjomtb 
http://www.gigasize.com/get.php?d=340csj66qqb 
http://www.gigasize.com/get.php?d=fsdpx4qpxgd 
http://www.gigasize.com/get.php?d=zvq3t6rphhb 
http://www.gigasize.com/get.php?d=y68r346dmfd 
http://www.gigasize.com/get.php?d=mw8ph8c232d 
http://www.gigasize.com/get.php?d=hd7d1fcgdsb 
http://www.gigasize.com/get.php?d=08nd322z2wb

Els abandonats (Francesco Maselli, 1955)

Quina va ser la responsabilitat de la burgesia italiana en l’auge dels feixisme? Quina actuació durant la II Guerra Mundial? Van col·laborar amb els nazis? Maselli aborda parcialment aquestes qüestions en aquesta història ubicada en una vila benestant prop de Milà al temps de l’armistici entre els italians i els americans. La història és la d’una noble i els seus fills o convidats de la família, tres nois que podrien estar a l’exèrcit, al front de guerra, però de seguida queda clar que n’han quedat al marge donava la seva posició social. La seva actitud acomodada respecte del conflicte bèl·lic es veu alterada quan es veuen obligats  a acollir refugiats de guerra i després, quan es troben uns soldats italians escapats d’un comboi nazi. La seva ajuda és forçada per les circumstàncies i els incomoda completament. A nivell cinematogràfic, és un drama molt dels anys cinquanta, a l’estil neorealista, amb bones interpretacions però un resultat una mica fluix, llevat dels desenllaç final quan l’acció s’accelera; la resta, el dibuix d’una classe social amb unes actituds gens exemplars.

 

ENLLAÇOS

enllaç via eMule (en versió original en italià)

subtítols en espanyol

Font: rebeldemule

 

La perla de la corona (Kasimierz Kutz, 1972)

Aquesta és una gran pel·lícula llibertària sobre la lluita social, la consciència de classe i la importància de mantenir la solidaritat entre els treballadors. Silèsia, anys vint del segle passat. Una mina polonesa en mans de capitalistes alemanys ha de ser tancada i inundada i els treballadors acomiadats. Aquests, en assabentar-se del que pensen fer els empresaris, inicien una vaga. L’argument és senzill perquè explica una història contada mil vegades al cinema. Quantes pel·lícules ambientades en la mineria no tenen un plantejament similar! Segurament les desastroses condicions d’higiene i seguretat laborals, el desarrelament dels miners que han de traslladar-se a viure en llocs fréstecs, la manca de perspectives de millora, fan que l’opresió laboral dels miners hagi donat lloc a molts conflictes que després han estat recollits per la literatura i el cinema.

Aquesta poc coneguda producció polonesa és absolutament perfecta. Està centrada en la figura dels miners  i en la seva capacitat de rebel·lia -els empresaris gairebé no apareixen en tot el metratge- i de les famílies -els nens, les dones i els vells- que hi donen suport; i en la policia, mostrada de manera inequívoca com una eina de repressió a favor dels rics. Aquests són els tres agents socials principals amb els quals es construeix la trama argumental.  La pel·lícula és genial per la força del plantejament de la història, perquè planteja la lluita dels obrers amb molta molta coherència, valentia i dignitat. Els vaguistes segueixen un hipotètic protocol de bones maneres sindicals (elecció d’una comissió negociadora, organització de la logística, etc.); per la importància que dóna a la cultura com una eina de lluita social -molt xula l’escena dels obrers improvisats en músics i els seus instruments, tancats en una galeria fins que no elaborin un himne obrer-; la lluita de les famílies contra la policia, etc. També són precioses les escenes d’esbarjo obrer amb totes les famílies prenent el sol amb poca roba, els comentaris de safreig dels jaios que estan al banc i, sobretot, els dos nens -una mica maltractats pels pares, per cert- que són els fills de l’obrer protagonista. Però la pel·lícula és visualment molt rica, plena d’imatges de simbolisme molt ben intregades en la narració, de desig, de tendresa, d’erotisme i sensualitat, dels cotums i tradicions, dels dialectes, etc.

La lluita dels miners, per cert, es porta amb dramatisme fins a les últimes conseqüències però és, no obstant, una lluita feliç i optimista. Es fa difícil no establir un paral·lelisme entre aquesta brillant recreació d’un episodi històric basat en fets reals amb l’entusiasme col·lectiu que es viu al món occidental a l’època que la pel·lícula es roda, immediatament posterior al maig del 68, quan sembla que les estructures carques del passat seran derrocades per la força del jovent i dels obrers. Kazimierz Kutz és un director compromès políticament, simpatitzant de la lluita obrera i en aquesta “perla de la corona” fa una proclama revolucionària a favor de la lluita i el compromís, és una proclama més viva que mai. Excepcional!!! Una veritable obra mestra!!!

ENLLAÇOS (eMule)

La perla de la corona (VO)

Subtítols en castellà

Font: Cine-clásico

Andrei Rublev (Andrei Tarkovsky, 1966)

Uau, quina pel·lícula més grandiosa! Bellíssima com poques. La biografia del pintor i religiós Rublev, especialista en pintar icones, es converteix en les mans i el talent de Tarkovsky en una obra d’art excelsa. Estructurada en base a quadres que mostren episodis cronològics successius, a la manera d’un retaule, alguns interpetats directament pel personatge i en d’altres on gairebé no hi surt, copsa l’época tardo medieval, a cavall entre finals del XIV i primeres dècades del XV, amb un detallisme poques vegades vist al cinema. Els paisatges, els arbres, els boscos, la neu, la pluja, la boira, el fum, les muntanyes, els nens, els vells, les cases, els ropatges, els instruments, els oficis, les pors, la violència, l’amor, la ignorància, la guerra, la religió i mil i un aspectes més queden reflectits d’una manera prodigiosa. És una meravella que et transporta a una altra època històrica i a una introspecció íntima de la psicologia dels personatges. Moltes escenes són d’aquestes que deixen un record inesborrable però per destacar-ne unes quantes podríem referir-nos a l’asalt dels tàrtars a la ciutat i les tortures que infligeixen a la gent i la darrera amb la construcció de la campana. La fotografia en blanc i negre, la música, els diàlegs, la direcció artística, els actors, el ritme, els decorats… tot, absolutament tot, és una meravella, una delicia per a la vista, una fascinant obra mestra coordinada pel director soviètic Tarkovsky que expressa tanta emoció i sensibilitat en el creixement emocional del pintor Rublev que dóna sentit a la consideració del cinema com a setena art. Fascinant!!! L’heu de veure.

ENLLAÇOS

VOSE per torrent

Font: mejor en VO

Ácratas (Virginia Martínez, 2000)

Documental sobre el moviment uruguaià conegut com de l’anarquisme expropiador que als anys 20 i 30 del segle passat va actuar per la zona del Río de la Plata, principalment per Montevideo. Es tracta d’una moviment que va rebre molta influència de representants de l’anarquisme europeu que van anar a viure al país, com Durruti, i que propugnava l’acció directa i violenta en favor de la justícia social. Les seves accions, sempre sotmeses a la diagnosi política prèvia de la confrontació amb l’Estat, incloien assalts, atracament o fugues i van ser recollides per la premsa de l’época a la secció de successos. Tampoc no eren ben rebudes per altres grups anarquistes que es posicionaven radicalment en contra de les accions violentes.

Pel que fa a l’aspecte estrictament cinematogràfic, és un documental força convencional que barreja fotos, filmacions, documents i testimonis de l’epoca amb l’anàlisi d’historiadors del moviment llibertari, com Osvaldo Bayer o Abel Paz. Té, però, l’enorme atractiu d’explicar la història d’un grup anarquista que ens és poc conegut.

VEURE EN LÍNIA

Enllaç a Ágora TV

12 homes sense pietat (Sidney Lumet, 1957)

Adaptació cinematogràfica d’una obra clarament teatral i que té ritme i tensió i el plantejament de dilemes morals sobre l’abast de la justícia. Les deliberacions d’un jurat popular on pesen massa els prejudicis dels seus membres però un d’ells planteja dubtes raonables sobre la culpabilitat d’un noi que pressumptament ha matat el seu pare. En joc, la pena capital. El debut cinematogràfic de Sidney Lumet és un exercici d’estil brillant que cinquanta anys després continua amb plena vigència. La crítica a la pena de mort és evident. Les interpretacions dels actors -novament Henry Fonda en un paper progressista- són excel·lents i la direcció artística també notable, tot i la construcció teatral de tota la pel·lícula. Molt recomanable per debatre sobre el paper del jurat popular però sobretot per debatre les limitacions de les persones quan han d’impartir la justícia.

 

ENLLAÇOS

Versió original (via eMule)

Subtítols en castellà

Font: Divxclasico

 

Happy Together (Wong Kar-wai, 1997)

Una història d’amor apassionat, de dues persones que es troben i es necessiten, però que no poden viure juntes; tampoc no poden viure separades. Dos homes xinesos, viatgen fins a l’Argentina, on se senten sols, i exploren el seu amor i la seva supervivència en un context distant. La marginació sexual i les diferències culturals i lingüístiques de la convivència del dia a dia de viure en un país que està a les antípodes del seu, la nostàlgia de trobar a faltar els propis referents (la família i els amics), les dificultats i les inseguretats emocionals, en fi, es barregen amb el desig i les il·lusions. L’amor i la passió entre ells està explicada amb anècdotes i records, amb els seus diàlegs i les imatges sensuals de les ciutats com a escenari.

El muntatge és molt bo, amb escenes superficials que han estat eliminades amb l’elipsis narrativa mentre instants màgics són dilatats en el temps, la fotografia és molt intensa, amb colors i llums molts potents que acompanyen els sentiments dels personatges; també els decorats emmarquen les seves emocions i, finalment, la banda sonora, amb tangos apassionats d’Astor Piazzolla i composicions de Caetano Veloso i Frank Zappa, entre d’altres.

A nivell d’alliberament sexual té el seu punt subversiu. En cap moment es pronuncia la paraula gay o homosexual; els dos protagonistes viuen el seu amor de forma absolutament desacomplexada, sense cap sentiment de culpabilitat ni cap necessitat de donar explicacions a ningú ni de demanar tolerància ni res de res, sinó disfrutant de la seva llibertat i del seu amor.

“Happy Together” és una pel·lícula sobre l’amor, l’amor apassionat, que agradarà molt a les persones que viuen la vida amb intensitat, a les que busquen emocionar-se amb tot, a les que obren els braços a la felicitat.

ENLLAÇOS

VOSE via  Torrent

Les llavors del desembre (2009)

Chris Marker, una de les figures clau del cinema experimental del segle XX,  podria ser l’autor (amb més de noranta anys d’edat) d’aquest film documental de poesia visual sobre la situació de crisi social i política que es viu a Grècia. Segons altres fonts, l’autor podria ser un altre, Panagiotis Karagiorgas, un director amic d’un anarquista que va ser mort per la policia al 2008 i en homenatge al qual realitza aquesta obra de videoactivisme. A hores d’ara no se sap amb certesa l’autoria però, sigui qui sigui, el seu autor estructura un collage visual i sonor que barreja amb una estructura musical feta amb escenes de batalles entre manifestants i la policia, corredisses fugint dels gasos lacrimògens, assalt de les botigues capitalistes, cartells i pintades pels carrers, noticiaris de la televisió, etc. amb una composició basada en el xoc dels contrastos ideològics: rics versus pobres, consumisme desaforat versus pobresa…. Algunes imatges són molt reveladores i impactants; per exemple, una de nocturna que mostra el vestíbol d’algun gran edifici on hi ha parelles ben vestides (ells amb frac, elles amb vestits llargs) mentre el carrer es ple de joves antisistema. La banda musical és també una composició complexa en forma de collage, amb la successió de cançons d’estil hip hop o similar sobre la destrucció del sistema amb altres composicions més clàssiques per escollides per formar un contrapunt ideològic: “la dansa del sabre” o, més irònicament, la cançó “Smoke Gets in Your Eyes” en clara al·lusió als gasos lacrimògens. Entremig d’aquesta bogeria, Chris Marker, afegeix comentaris en primera persona o imatges subjectives i també alguns missatges escrits en fonts tipogràfiques de gran tamany i molt de contrast cromàtic. El resultat és la absoluta desmesura visual, l’esgotament mental, una composició apologètica de la lluita del poble grec. No té una narració lineal basada en el text sinó que impacta a nivell emocional, no pretén explicar res, ni convèncer sinó mostrar l’arribada de l’Apocalipsi i la força de la llavor de la rebel·lia.

ENLLAÇ (VOSE)

Crist es va aturar a l’Eboli (Francesco Rosi, 1979)

Francesco Rosi és un important director de cinema italià poc conegut, a diferència d’altres noms il·lustres de la seva època (Pasolini, Fellini, Antonioni, etc.). Llàstima, perquè és un dels nostres. En la seva filmografia destaquen força títols remarcables, però aquest és un dels que deixen una empremta més duradora.

El pintor i escritor Carlo Levi recull les seves vivències dels anys que va estar deportat pel règim de Mussolini a una comarca italiana del Sud -Basilicata, entre els anys 1935 i 1936- a causa de les seves activitats antifeixistes. L’estada en un petit poble del qual no pot sortir més enllà dels límits geogràfics del cementiri és plena de detalls i observacions sobre l’endarreriment i la misèria d’unes terres a les quals ningú no s’hi acosta sinó és per conquerir-les i, després, extorsionar-les. La gent viu en la ignorància, volcada en les seves creences supersticioses i un rebuig cap a l’Estat i els seus representants. Levi, poc a poc, penetra en l’anima de les persones. La pel·lícula, en aquest punt,  no té pràcticament incidències argumentals, més enllà de les petites descripcions dels personatges que hi surten. De fons, però es veuen la manca de penetració social del feixisme, tan llunyà en la seva retòrica pomposa; es descobreix el mangoneig dels interessos econòmics de la burgesia del nord del país, que tan facilment té les seves conseqüències en la gent humil del sud, com quan s’aprova una taxa que grava la propietat del bestiar que té efectes catastròfics en unes comarques on tota la població viu de la ramaderia. La situació és tan paupèrrima que els joves somien amb anar a les guerres colonials per poder fugir de la pobresa mentre els més grans parlen de Nova York com el paradís. Sentim per la ràdio els discursos del Duce però a prop, la tendresa dels pagesos curtits per tants anys de repressió, patiments i robatoris. Tots els detalls en aquest film són excel·lents: el guió, la fotografia, les intepretacions, etc. i el final, bellíssim, emotiu i inoblidable.

ENLLAÇOS

VOSE, eMule

primera part

segona part

subtítols

Font: cine-clásico

Espartac (Stanley Kubrick, 1960)

Un dels millors peplums que s’hagin rodat mai. Bé, això tampoc és un gran què. El film de Kubrick recrea la història de l’Espartac, un esclau que posa contra les cordes a la República romana al segle I a.C. bastint un exèrcit format per milers d’esclaus als quals allibera del règim d’opressió en el qual es troben. Un exèrcit que es desplaça per la península itàlica i que derrota els exèrcit romans i es converteix en un greu problema polític i social que amenaça amb destruir el sistema. Basada en fets històrics, però amb moltes llicències històriques i una simplificació dels personatges, amb història d’amor empalagosa pel mig. És un film llarg i amb moments avorrits, mancat de força ideològica.

Espartac és mitificat en la personificació de l’actor Kirk Douglas, que també era el producto. El resultat és un film discret, encara que en les mans de Kubrick té algunes escenes èpiques i un guió que vol significar la importància de la rebel·lia social contra el poder; de les persones oprimides que es posen dempeus i pregonen la dignitat, fins i tot encara que la seva lluita estigui condemnada al fracàs. Es diu que aquest film recull una interpretació marxista de la història, entesa com la lluita de classes, però la nostra impressió és que si en algun moment es va plantejar aquesta possibilitat la trituradora ideològica que era el sistema dels estudis de Hollywood van aigualir-ne força el missatge fins a convertir-lo “en una de romans” amb certa qualitat però lluny de la força i radicalitat del geni creatiu de Kubrick.

ENLLAÇOS

Versió dual (anglès i espanyol) amb subtítols en castellà. Descàrrega amb eMule:

primera part

segona part

subtítols

Font aquí