El raïm de la ira (John Ford, 1940)

Ah, quina gran pel·lícula. No passen els anys per ella. Clàssic etern que es pot veure una vegada i una altra. Les penalitats d’una família pagesa que, amb motiu del crack del 29, és desnonada i ha d’abandonar les terres i convertir-se en temporera, viatjant d’una banda a una altra del país fins arribar a l’estat de Califòrnia, treballant en camps de refugiat; víctima de l’explotació laboral, les màfies, les desil·lusions, les dificultats, la crisi econòmica, la desesperació… Basada en una obra de John Steinbeck és més propera al documental i està narrada amb un estil que accentua els aspectes del realisme social. Tot és excel·lent en aquesta pel·lícula: el guió, les interpretacions, la (bellíssima) fotografia de Gregg Toland i la direcció de John Ford.

Una obra excepcional que és més vigent que mai perquè en temps de crisi econòmica com l’actual es poden recordar alguns dels diàlegs del protagonista:

“… Allà on hi hagi un policia pegant a un noi, allà on un nadó plori perquè té gana, allà on hi hagi una lluita contra la sang i l’odi en el món, mireu-me allà mare perquè allà estaré.
Allà on hi hagi algú lluitant per assentar-se en algun lloc, o per un treball decent o una mà amiga, allà on hi hagi algú que lluiti per la llibertat, mira als seus ulls mama perquè allí estaré jo … “.