La passió de Joana d’Arc (Carl Theodor Dreyer, 1928)

Passion of Joan of Arc movie poster.jpg

Un altre clàssic entre els clàssics, de quan el cinema mut arriba a la seva plenitud narrativa i visual, de quan pot expressar la complexitat de les històries i els matisos dels sentiments amb l’ús d’un llenguatge eminentment visual. Per primera vegada, o quasi, el cinema, s’oblida dels maquillatges. Aquesta vegada, el director danès Carl Theodor Dreyer, un veritable especialista en temàtiques lligades al dolor humà, la transcendència religiosa i l’espiritualitat ens explica la història del judici (polític) fet per la Inquisició francesa durant la Guerra dels Cent Anys contra Joana d’Arc a la qual acusen d’heretge. El judici, una veritable pantomima jurídica, esdevé un clam en contra de la barbàrie humana. Més centrada en les actituds personals en tant en quant representen les postures col·lectives i, a la vegada, en el rigor històric ja que el guió es va construir elaborar consultant directament les actes del judici de veritat. De totes maneres, no és exactament un film històric sinó un film sobre l’espiritualitat, sobre la capacitat per al sacrifici humà, sobre la blasfema i l’apostasia, la defensa dels valors  més enllà dels judicis i les repressions.

ENLLAÇOS

Per veure la pel·lícula online en versió original i subtítols en espanyol: http://es.gloria.tv/?media=166247

El raïm de la ira (John Ford, 1940)

Ah, quina gran pel·lícula. No passen els anys per ella. Clàssic etern que es pot veure una vegada i una altra. Les penalitats d’una família pagesa que, amb motiu del crack del 29, és desnonada i ha d’abandonar les terres i convertir-se en temporera, viatjant d’una banda a una altra del país fins arribar a l’estat de Califòrnia, treballant en camps de refugiat; víctima de l’explotació laboral, les màfies, les desil·lusions, les dificultats, la crisi econòmica, la desesperació… Basada en una obra de John Steinbeck és més propera al documental i està narrada amb un estil que accentua els aspectes del realisme social. Tot és excel·lent en aquesta pel·lícula: el guió, les interpretacions, la (bellíssima) fotografia de Gregg Toland i la direcció de John Ford.

Una obra excepcional que és més vigent que mai perquè en temps de crisi econòmica com l’actual es poden recordar alguns dels diàlegs del protagonista:

“… Allà on hi hagi un policia pegant a un noi, allà on un nadó plori perquè té gana, allà on hi hagi una lluita contra la sang i l’odi en el món, mireu-me allà mare perquè allà estaré.
Allà on hi hagi algú lluitant per assentar-se en algun lloc, o per un treball decent o una mà amiga, allà on hi hagi algú que lluiti per la llibertat, mira als seus ulls mama perquè allí estaré jo … “.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

ENLLAÇOS (VOSE)

http://www.mediafire.com/?4to5f59q99w5ddm
http://www.mediafire.com/?f4sk7sg1wfamoz6
http://www.mediafire.com/?4dysrcw7a7txd38
http://www.mediafire.com/?2o8op438gee52w9
http://www.mediafire.com/?yz8zn49xa9pxolt
http://www.mediafire.com/?wp53i2890c96lhe
http://www.mediafire.com/?xepnf5in8i46xdn
http://www.mediafire.com/?jsyp59gqwx99rvz
http://www.mediafire.com/?fm4z9471w723re7
http://www.mediafire.com/?fhx02ip9a6nb657
http://www.mediafire.com/?0dfduagwobw8m9a
http://www.mediafire.com/?xci6fd95m5hy3lc
http://www.mediafire.com/?4akf89salzkb6dh
http://www.mediafire.com/?ebc1cxl02a22ccb

Subtítols
http://www.mediafire.com/?56aa6jtd19b44qx

Catastroika (Aris Hatzistefanou i Katerina Kitidi, 2012)

Com a continuació natural del documental “Deutecràcia” on s’explicava la gènesi del deute públic grec que havia portat el país al desastre sorgeix aquesta “Catastroika” on es detalla el procés de privatització dels seus serveis públics. L’exemple val per a Grècia però també per a molts altres casos, com en el cas de l’Estat espanyol.

Les directores mostren els precedents europeus en la implementació de les polítiques de privatització massiva dels serveis públics i els resultats (sovint catastròfics) que les companyen. Es comenta la importància dels factors polítics i econòmics en l’absorció de la RDA per part de la RFA, que portà, fins i tot, a tancar fàbriques de l’Alemanya oriental plenament rendibles davant les pressions de les seves competidores occidentals; la Rússia de Yeltsin posterior al cop d’estat de 1993, la privatització dels ferrocarrils anglesos ordenada per la premier Margaret Tatcher, on es va portar fins a les seves últimes conseqüències la política de trencament dels sindicats i de la classe treballadora; la privatització de l’aigua a França, etc. Ara però, la novetat és que les grans corporacions i bancs europeus són capaces d’executar veritables cops d’estat i posar al capdavant dels governs homes de palla per realitzar polítiques privatitzadores sense escrúpols; en el cas grec: es ven tot el país. Es mostra que la factura de les privatitzacions l’acaben pagant sempre els ciutadans, a costa de la disminució constant del seu nivell de vida i de l’empitjorament de la qualitat d’aquests serveis.

El documental és molt bo, pel seu to planer que entendrà qualsevol persona i, a banda de repassar els diferents casos europeus de privatitzacions en massa, és especialment brillant a l’hora de desmuntar alguns tòpics sobre l’excel·lència de la gestió privada dels serveis públics. Un altre al·licient és la gent de nivell que hi surt entrevistada: Naomi Klein, Ken Loach o Slavoj Zizek, per citar-ne alguns dels coneguts. És del tot segur que aquest és un dels documentals de l’any.

 

VEURE’L EN LÍNIA

 

El milió (René Clair, 1931)

Imagen

Alegre, feliç, vitalista i, sobretot, llibertària. Aquesta comèdia francesa dels anys trenta sobre la cerca d’un bitllet de loteria premiat amb la grossa que guanya un pobre home endeutat però deixa el bitllet abandonat a la butxaca d’un abric empenyorat que compra un cantant d’òpera a punt de marxar de gira a l’estranger.

René Clair filma aquesta obra mestra a començaments del cinema sonor, amb escenes que encara són rodades sense diàlegs però sonoritzades després amb una música afegida mentre unes altres escenes que sí que estan parlades. És una amalgama genuïna del cinema de transició del mut al sonor. Tot plegat, sota el principi de l’experimentació formal del so, amb una construcció brillant, dinàmica i àgil. Plena de ritme i contagiada de la bogeria d’una trama argumental que s’embolica constantment, encara que sempre fàcilment comprensible. Els personatges -es una comèdia coral- tenen un color increïble: els lladres com a activistes de la justícia social, i els policies, amables i gentils i una mica tontets, i els creditors i els treballadors de l’òpera i el taxista… La subversió de l’ordre social s’exemplifica magníficament en aquesta al·legoria en contra dels diners però en referència als quals es diu que millor ser un milionari que un pobre.

Aquesta comèdia es conserva igual de fesca avui que quan es va rodar fa vuitanta anys. No us la perdeu.

 

ENLLAÇOS

1) eMule

Million (René Clair, 1931) eMule

Subtítols en castellà

En cas de problema a descarregar els enllaços, cliqueu aquí

2) Descàrrega directa

http://rapidshare.com/files/154378446/Le.Million.1931.part01.rar

http://rapidshare.com/files/154413164/Le.Million.1931.part02.rar

http://rapidshare.com/files/154438624/Le.Million.1931.part03.rar

http://rapidshare.com/files/154459182/Le.Million.1931.part04.rar

http://rapidshare.com/files/154619374/Le.Million.1931.part05.rar

http://rapidshare.com/files/154660939/Le.Million.1931.part06.rar

http://rapidshare.com/files/154717515/Le.Million.1931.part07.rar

http://rapidshare.com/files/154743042/Le.Million.1931.part08.rar

http://rapidshare.com/files/154758150/Le.Million.1931.part09.rar

Subtítols en castellà

http://rapidshare.com/files/154661106/Le_million__Ren__Clair__1931-Criterion_.srt

 

Black mirror. L’himne nacional (Otto Bathurst, 2011)

 

El (porno)terrorisme i impacte de les noves tecnologes (és a dir, les xarxes socials) convertits en uns agents socials més (al costat dels partits polítics, els sindicats o els mitjans de comunicació) que incideixen en la política. En clau de política ficció, la trama s’estructura a partir d’un vídeo que es penja al YouTube amb una princesa de la realesa britànica que és segrestada i llegeix un comunicat on anuncia la seva propera execució si el primer ministre no es posa a follar amb un porc davant de les càmeres i la còpula bestial s’emet en directe per la televisió pública amb tota mena de detalls. Aquest primer capítol de la sèrie “Black mirror”, entra de ple en la (patètica) psicologia dels polítics i dels seus (cínics) assessors obsessionats per l’audiència; la (fàcil) manipulació de l’opinió pública, la (maliciosa) actuació dels periodistes, etc. Ningú no queda lliure de la sàtira corrosiva quan ens presenta un món que fins i tot portat a l’absurd resulta versemblant. El guió de Charlie Brooker és audaç. Us imagineu una productora espanyola o catalana transplantant els personatges a la nostra realitat política o espanyola? Us imagineu una sèrie on surti el Rajoy follant amb un porquet o la princesa Letícia segrestada per un comando pornoterrorista? No, més aviat no. Interessant per debatre la política actual.

 

 

ENLLAÇOS

(VOSE) (eMule)

The national anthem (emule)

subtítols

En cas de problema amb els enllaços cliqueu aquí

 

 

Una flama al meu cor (Alain Tanner, 1987)

És difícil parlar d’aquesta pel·lícula. Una dóna i les seves relacions afectives amb un xicot possessiu i masclista que la tracta com una merda però la domina sexualment i després amb un periodista, amb qui s’enrotlla casualment quan creuen les seves mirades a un vagó del metró. La resta és el desig sexual de la protagonista, la insatisfacció, les ganes de tenir amor, la solitud, el buit existencial, la masturbació, la impudícia. Estructurada a partir de la consumació del desig i de la seva frustració, ofereix un retrat bastant rupturista d’una dona que trenca els lligams amb els homes per mantenir la seva independència però acaba exhibint-se en una gàbia davant la mirada de desenes de voyeurs masculins. Les escenes de sexe estan força ben rodades. És una pel·lícula intensa, estranya en el seu plantejament; amb una fotografia en blanc i negre una mica cremada en la seva exposició d’igual manera com ho és el retrat existencial de la protagonista, portat als extrems. És un cinema poc comercial que agradarà a algunes persones però a moltes altres els provocarà indiferència.

ENLLAÇOS

Une flamme dans mon coeur

subtítols en castellà