Nedar (Carla Subirana, 2008)

[nedar.jpg]

Fa setanta anys de la Guerra Civil i del Primer Franquisme. Molt s’ha escrit sobre els aspectes polítics, social, econòmics, militars i culturals d’aquest terrible període.  Els protagonistes, els historiadors, els periodistes i molta més gent han escrit un volum ingent de bibliografia, a banda dels documentals i l’obra gràfica, en general. El cert, però, és que hi ha un munt de buits i oblits que mai no seran emplenats. Del que va ser la repressió franquista, coneixem els casos més mediàtics, com l’ajusticiament de Puig Antich, Granados i Delgado, els maquis i altres casos que han despertat l’interès historiogràfic. Però hi ha milers de persones anònimes que van patir la repressió dura i règim dictatorial que en l’aplicació de la justícia va mostrar-se especialment injust, aberrant i miserable. Sabem moltes absurditats del sistema judicial sota la fèrula de Franco: advocats defensors que demanaven penes més severes per al seu defensat que no pas el fiscal, acusacions sense fonament que no es verificaven, el mateix judici per a varis acusats que no tenien cap relació entre ells, corrupció generalitzada, etc. Avui dia sabem els nom dels ajusticiats però no en sabem gran cosa més. Només són noms que conformen estadístiques, però totes aquestes persones van existir i van tenir família i  amics. Malauradament durant el Franquisme no es va poder investigar les causes de la seva mort i després, en Democràcia, va caure sobre ells, el càstig de l’oblit.

“Nedar” és un documental ficcionat sobre una noia que busca les pistes per descobrir les circumstàncies de la mort del seu avi matern, una altra víctima de la justícia franquista. La mare gairebé no el va conèixer i a la família no se’n parlava mai. L’avia té demencia senil, una malaltia hereditària que també comença a afectar la mare. És una lluita contra el temps de la néta capbussant-se en els arxius d’igual manera com fa quan es llença a la piscina i neda (l’acció que dóna nom a la pel·lícula), i preguntant als testimonis de la família. Ningú no sap ben bé el què d’aquesta història llastimosa i desgraciada. Sembla com si ningú no n’hagués volgut saber mai res. Era l’avi un resistent del maquis o un delinqüent? Qui ho sap? Podrem saber què es va fer amb tanta gent durant aquells anys abans que el temps esborri totes les memòries?

És un documental força bonic, amb un punt de creativitat artística, que incideix en el fet que ens trobem davant la darrera oportunitat que tenim per posar llum a aquell temps, per parlar amb els darrers testimonis. És d’aquests documentals tranquils i pausats que, un cop vistos, persisteixen en la memòria durant molt de temps i dels que et fan pensar.

 

 

ENLLAÇOS (versió original en català)

http://rapidshare.com/files/267379040/Nedar.part01.rar
http://rapidshare.com/files/267396919/Nedar.part02.rar
http://rapidshare.com/files/267413847/Nedar.part03.rar
http://rapidshare.com/files/267429877/Nedar.part04.rar
http://rapidshare.com/files/267445723/Nedar.part05.rar
http://rapidshare.com/files/267461405/Nedar.part06.rar
http://rapidshare.com/files/267474330/Nedar.part07.rar
http://rapidshare.com/files/267486523/Nedar.part08.rar
http://rapidshare.com/files/267498118/Nedar.part09.rar
http://rapidshare.com/files/267361510/Nedar.part10.rar

 

L’estreta línia blava (Errol Morris, 1988)

 

El judici per l’assassinat d’un policia al 1976 porta dues persones a la presó. Errol Morris reconstrueix el 1987 a “The thin blue line” les claus d’aquesta mort a partir de diversos testimonis, d’entre les quals, els propis acusats, i demostra les incongruències i limitacions del sistema democràtic. La reconstrucció dels fets és a la vegada periodística però també filofòsfica. S’ofereix una revisió del cas desdramatitzada, tranquil·la, com anant més enllà de la casuística concreta, a través del relat dels dos acusats, el jutge, el fiscal, l’advocat, membres del tribunal, testimonis, policies… Diversos testimonis, on es barregen les veritats i les mentides que conlueixen a la revelació del cas. La música de Philip Glass, d’estil minimalista, queda genial. És un documental estrany, amb qualitat cinematogràfica; força interessant, important.

 

 

ENLLAÇOS

Versió original

http://www.mediafire.com/?2a1imwy353h8uj5
http://www.mediafire.com/?sshmpegb7wiakg9
http://www.mediafire.com/?fercagfkura4jyg
http://www.mediafire.com/?laf3866bdq7zx65

Subtítols en castellà:
http://www.mediafire.com/?0zu8u9nz6bv8949

 

Nou vides (Rodrigo García, 2004)

Aquesta no és una pel·lícula llibertària, però en canvi, té alguna cosa que t’emociona i et fa pensar sobre els moments importants amb els què les persones construeixen les seves vides. Potser aquests moments no són les grans revolucions èpiques sinó les petites revoltes o involucions personals. Nou vides són petits relats a mode d’episodis que se succeeixen, vagament entrellaçats entre ells, de nou dones diferents: una presidiària que intenta comunicar-se amb la seva filla a través del vidre de la sala de visites -desesperació-, una dona que és a punt d’entrar al quiròfan i se sincera amb el seu marit -por-, una noia que es retroba amb el seu pare que l’havia maltractada de petita -ira-, i així successivament. Explicats d’aquesta manera, aquests relats, no tenen cap gràcia. Però la interpretació i la direcció són tan subtils, sensibles i elegants que t’atrapen per la capacitat de reflectir els sentiments.

El millor de tots els episodis és el primer, el d’una dona jove, embarrasada, que mentre compra en un supermercat es retroba amb un antic amic-enamorat-nòvio-company-amant, la persona amb qui s’ho passava bé (i malament), la persona que la il·lusionava, que l’enriquia, i encara que intenten fer veure que només són bons amics el cert és que queda un pòsit d’afecte mutu  inesborrable. Aquest episodi sobre el sentiment de l’amor és magnífic i, per si sol, ja justifica la pel·lícula. La resta, també està força interessant.

Perquè les revoltes no poden construir-se sense la felicitat i perquè la felicitat no pot bastir-se sense les emocions, aquest film sí podria formar part del món llibertari.

ENLLAÇOS (versió doblada a l’espanyol)

ed2k://|file|Nueve.Vidas.Spanish.XviD.MP3.DVDRip.By.FreAk.TEAm.avi|732624896|9FF2D3CC53925604EAAB1B2D62416263|/

 

You can’t take it whith you (Frank Capra, 1938)

“Vive como quieras” és la traducció lliure del títol original anglès que vindria a dir alguna cosa com: això no t’ho podràs emportar, en referència a la casa on transcorre l’acció d’aquesta divertida comèdia de Frank Capra. Un família acull persones de comportament una mica excèntric (una ballarina, un fabricant de “petards”, un exiliat de la revolució comunista, etc.) per constituir una nova unitat social basada en la lliure agrupació dels individus. Porten una vida alegre, on cada membre desenvolupa les seves aficions com més li plau amb l’únic límit de respectar els altres. Però un gran  magnat immobiliari vol prendre’ls la casa on viuen. El dilema és perquè mantenir un Estat a través dels impostos quan a l’hora de la veritat l’Estat no surt en defensa del ciutadà.
Estranya comèdia social, amb posicionament a favor de l’individualisme que ha de sobreviure a la rapacitat dels lobbies polítics i de les grans corporacions econòmiques. És una pel·lícula divertida, esbojarrada, alegre, senzilla i, en alguns casos, també s’ha dit que propera a l’anarquisme nordamericà de foment de l’individualisme radical. També relativitza el valor dels diners i el fet que les persones haurien de disfrutar més de la vida, fer les coses que realment els fan feliços. Per passar una estona divertida i alguna cosa més.
ENLLAÇOS

Un problema crònic: com viuen els treballadors (Slatan Dudow, 1930)

Curtmetratge documental sobre les (miserables) condicions de vida dels treballadors berlinesos. La crisi econòmica que assola Europa després del crack del 1929, culmina en l’Alemanya de la República de Weimar en una veritable catàstrofe: una atur altíssim porta milions de treballadors a l’atur mentre la inflació econòmica retalla el nivell de vida de la població. Molta gent s’endinsa en la pobresa. El documental, recull la misèria als carrers, els nens abandonats o malnutrits, els rostres de la gent desesperada, el malalts… Entra a les cases i més misèria, encara. El panorama és desastrós. El sistema polític entra en descomposició i queda molt poc perquè els nazis es fassin amb el poder. Slatan Dudow, director búlgar autor de la sensacional “Kuhle Wampe” -ja recomanada en aquest blog-, realitza aquesta encàrrec (“Zeitprobleme: wie der Arbeiter wohnt”) per a una productora comunista com a part d’un documental més ampli de temàtica social sobre la situació dels treballadors. Excel·lent fotografia (que recorda el realisme d’August Sander) i una banda sonora de Kurt Veil. Rara oportunitat de veure un film sincer, valent i audaç.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

 

ENLLAÇOS

http://www.mediafire.com/?1bxqkrdesan7f69
http://www.mediafire.com/?2i6tdvcb6epaqbi

 

Joan March, els negocis de la Guerra (Dolors Genovès, 2004)

Quan pensem en la figura de Joan March, el tractant de porcs que va esdevenir poderós banquer i suport econòmic del cop d’estat franquista del 1936, sempre penso en una persona cínica, amb l’únic interès de guanyar diners. No ens equivoquem de massa perquè el magnífic documental de la Dolors Genovès, procedent de la factoria de Televisió de Catalunya, és un dels millors que ha realitzat fins al moment la prestigiosa periodista. Aporta llum a la figura de qui va ser, segons el New Yorker, la setena fortuna del món, un especulador de les finances que va fer-se multimilionari amb diners bruts del contraban d’armes -durant la I Guerra Mundial negocià amb els dos bàndols, segons li convenia-, l’espionatge, l’especulació, la política, etc. Figura poc coneguda,  se’ns revela en aquest documental com un personatge audaç i amb pocs escrúpols. No us perdeu aquest documental absolutament apassionant.

ENLLAÇOS (veure’l online)

http://www.tv3.cat/joanmarch/documental.htm

 

Silent running (Douglas Trumboll, 1972)

“Silent running” -estrenada a Espanya com a “naus silencioses”- és un film de ciència ficció ambientat en el futur proper de la humanitat que cal ubicar cronològicament a mig camí entre el “2001” de Kubrick i “La guerra de les galàxies” de Lucas. Pertany al vessant adult del gènere, als títols que més enllà de les accions visualment espectaculars plantegen dilemes ètics, reflexions al voltant de grans qüestions. En aquest cas ens trobem en una colònia espacial destinada al cultiu de boscos en uns hivernacles gegants on s’hi preserven els darrers exemplars de moltes espècies vegetals. Els astronautes són ajudats en les tasques manuals per uns robots minúsculs, de comportament i sentiments més humà que molts dels éssers humans. El film planteja, en part, el problem a de l’alienació: en una societat perfecta s’han eliminat les malalties i l’obligació del treball. Però el resultat és una existència plana i sense bellesa. De sobte arriba de la Terra una estranya ordre consistent a destruir irreversiblement els hibernacles, se suposa que per raons polítiques o econòmiques. I aquí és planteja el dilema per als pilots: obeir una ordre, irracional, o no fer-ho. I, si no es fa, quines alternatives hi ha davant del sistema omnipresent? Aquest és el plantejament per a una de les pel·lícules més de culte de la dècada de maduresa del cinema de ciència-ficció, quan arriba a la majoria d’edat i les projeccions congreguen audiències adultes que es prenen seriosament aquestes produccions.

És un film ecològic, de quan es plantejava la problemàtica global del nostre planeta: la sobrepoblació, l’acabament dels recursos energètics, el reciclatge del residus, etc. És un film sobre la sensibilitat ecològica de la humanitat. Ofereix un missatge radical, més aviat nihilista, que no deixa massa marge al debat. La pel·lícula en si, doncs no és pas rodona: la direcció de Douglas Trumboll -un tècnic molt conegut per la seva perícia en el disseny dels  esfectes especials, que aquí han quedat una mica obsolets- és molt plana (no aprofundeix en temes com el sentiment de culpa o la solitud del protagonista); la banda sonora sembla més pròpia d’un telefilm de sèrie B; té molts errors científics (com quan els astronautes pràcticament caminen en contacte amb l’exterior sense cap dificultat per respirar ni problemes de gravetat) que poden trobar-se per Internet fàcilment. Tot i així, per la seva visió melancònica, alienant i nihilista de la humanitat mereix un petit record i una recomanació de visionat.

 

ENLLAÇOS (versió doblada a l’espanyol)

http://rapidshare.com/files/207706031/silent.part1.rar
http://rapidshare.com/files/207708282/silent.part2.rar
http://rapidshare.com/files/207705685/silent.part3.rar
http://rapidshare.com/files/207707080/silent.part4.rar
http://rapidshare.com/files/207708937/silent.part5.rar
http://rapidshare.com/files/207708164/silent.part6.rar
http://rapidshare.com/files/207705005/silent.part7.rar
http://rapidshare.com/files/207704768/silent.part8.rar

 

La sal de la terra (Herbert J. Biberman, 1954)

Aquest film és un dels imprescindibles. La lluita d’uns treballadors hispans que protesten per les condicions laborals en una mina nordamericana però l’actitud de l’empresa els empeny a prendre un actitud més combativa. La situació és mostra en el vessant laboral i sindical, però també en la vida personal i familiar, en la qual, les dones prenen una paper molt portagonista. En realitat, podríem dir que es tracta, en el fons, d’una pel·lícula clarament feminista, de reivindicació del valor de les dones, de plasmació d’actituds masclistes tant entre els mexicans com entre els nordamericans. És una pel·lícula més a prop del documental, que planteja situacions personals en clau èpica, de gent que defensa uns drets bàsics, els del treball digne, amb condicions de seguretat laboral.

És una pel·lícula magnífica, vibrant, extraordinària. El pas dels anys no fan sinó engrandir-la. Al seu darrere té tota una trista història de censura i persecució per evitar la seva repercusió social. És un film a favor de lluita dels treballadors, a favor de la solidaritat i, en darrer lloc, un retrat de la força social de les dones.

ENLLAÇOS

ed2k://|file|La.sal.de.la.tierra[subtitulada_en_espa%C3%B1ol]divx503_by_TRISK.avi|725919744|c204aeb9251afd81312d7e185984926b|/